Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La plaça d'Eivissa forma part del nucli antic del barri d'Horta. Va ser coneguda com a plaça del Mercat fins que el 1907, uns quants anys després de l'agregació d'Horta a Barcelona, l'ajuntament li va canviar el nom per l'actual. El 1921 es va aprovar un projecte d'eixamplament per fer-la més gran i menys irregular. D'ençà del 1970 hi arriba el metro. Precisament l'acció de la novel·la Línia blava, de Ramon Solsona (Barcelona, 1950), arrenca d'aquesta estació, quan hi tenia l'origen i el final de la línia abans que l'allarguessin fins a la Vall d'Hebron. A l'interior de l'entrada del metro podem llegir-ne el fragment escollit. A l'exterior ens podem servir de la lectura d'un fragment d'En caure la tarda, de Jordi Coca (Barcelona, 1947), la història de Miquel Gironès, un home que viu entotsolat tot d'històries sentimentals a la casa que té en aquest barri, i d'un conte de Màrius Serra en què els protagonistes fan tot un itinerari hortenc per anar a veure la final de la Champions de Wembley, que guanyà el Barça.
Les orenetes corren pel cel blau com fletxes de trajectòries canviants i baixen a tota velocitat fins a gairebé estavellar-se contra els balcons. Van tan de pressa que amb prou feines pots seguir el batre de les ales, el drap negre que agiten amb una excitació arrauxada. S'empaiten, juguen, s'atropellen, riuen amb una xiscladissa alegre, com en un partit de futbol en què xiulessin vint àrbitres alhora. T'hi fixes bé abans de submergir-te en les entranyes del subsòl. Quan en surtis, potser no veuràs cap oreneta, potser el cel s'haurà tapat amb núvols cendrosos i fins i tot podria donar-se el cas que plogués. No ho sabràs fins al final, quan arribis a Cornellà.
Ets a la plaça Eivissa, al cor d'Horta. La boca del metro s'obre al teu davant com un xuclador. Baixes les escales, marques la targeta i fas rodolar el torniquet de la màquina cancel·ladora. Ja ets dins. Suspesa al sostre del passadís, una càmera et fa pensar que algú et veu en algun lloc remot. Una música ambiental, neutra, asèptica, t'acompanya fins a l'andana. El comboi que t'ha de portar d'un extrem a l'altre de Barcelona t'espera amb les portes obertes, amb l'aire de repòs que es respira als començaments de línia.
T'asseus i observes la gent que va entrant: un home que du una gàbia de canari tapada amb roba de fer farcells, una dona musulmana amb el cap cobert, una noia que s'afanya a fer sopes de lletres, un adolescent que s'entreté a teclejar el mòbil, una dona que llegeix una novel·la gruixuda, un carter que tragina un carro groc que du imprès el logotip de correus...
T'agraden els vagons d'aquesta línia perquè, encarats a banda i banda en dues úniques fileres, els passatgers es poden observar els uns als altres amb deteniment. Mira com entra aquesta vella menuda i seca que es mou amb lleugeresa. En una mà du un bastó que no fa servir i amb l'altra sosté una bossa de supermercat. L'acompanyen una noia jove, negra i lluent com el betum, i una dona que la protegeix i li dóna ordres:
—Vigili, mama, seguí, compte amb el bastó.
La vella s'asseu amb la docilitat d'una nena obedient, i t'adones que no toca amb els peus a terra.
Ara el veig com un immens passadís ple de transeünts que s'afanyen per arribar a llocs diversos, però amb un objectiu comú: veure la final de Champions de Wembley. S'hi afanyen els jubilats, els membres de la població activa i també els de la passiva, com ho demostren les dues adolescents que m'acompanyen a bon pas camí del Foment Hortenc: ma filla i la seva amiga de l'ànima. Molts botiguers comencen a abaixar la persiana abans d'hora. D'altres es resignen a seguir la final per la ràdio o en teles portàtils estratègicament situades. Els de la benzinera del carrer Tajo la tenen al costat dels lectors de visa. El paki que ofereix fruita i verdura en horaris amplíssims la té camuflada entre els enciams. M'adono de la gran quantitat de samarretes blaugranes que ara mateix circulen pel carrer. Calculo que una de cada tres persones la llueix. Me'n faig creus, perquè quan jo era petit només els nens teníem butlla per lluir-la. Ningú no trobava de bon to que un home ja granadet, una iaia amb crosses o una respectable mare de família es passegessin pel carrer embotits en una samarreta d'un club de futbol. Encara que fos del Barça.
A la plaça d'Eivissa el brogit ja recorda els encontorns de l'estadi en un dia de partit. Hi ha grupets de gent que fa pinta d'esperar-ne més. Rotllanes de joves que fumen i cantussegen i riuen amb una cervesa a la mà, drets al costat de les taules pleníssimes de les terrasses. Plenes de gent i plenes d'ampolles mig buides. Aquí la mitjana de samarretes blaugrana per individu puja fins a límits escandalosos. Potser dues de cada tres persones la porten. Veig que les meves acompanyants adolescents saluden molts coneguts, però comprovo alleujat que no tenen cap intenció d'aturar-se. Han entès perfectament que ens convé arribar amb temps al Foment per prendre possessió de la nostra taula a la sala del teatre. En tenim una de reservada per a dotze persones, però jo porto totes les entrades a la cartera i no seria prudent arribar-hi a última hora. A l'alçada del Bar Quimet un abanderat cridaner voleia una d'aquelles banderes bifronts que porten la blaugrana a l'anvers i la catalana al dors. Ma filla i la seva amiga reaccionen com una sola dona amb una tirallonga copulativa que sembla inspirada per Steve Jobs: i —Barça i —Barça i —BarçaBarçaBarça!!! El seu esclat d'entusiasme es revela la millor xarxa social. Al segon i —Barça s'hi afegeixen desenes de goles. El tercer ja és un clam. Aquesta nit el barri és una argamassa inflamable habitada per guspires.
Altres indrets de Barcelona: