Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Situada al número 5 del carrer Petritxol fou inaugurada per Joan Baptista Parés el 1840 com a botiga d'articles per a les belles arts. El 1877 ja fou transformada en sala d'exposicions. Els anys inicials va ser el gran aparador artístic de la Barcelona de la "febre d'or", on regnava la pintura dels Modest Urgell, Romà Ribera, Francesc i Josep Masriera, i l'escultura de Josep Campeny.
A començaments dels anys noranta esdevingué la base d'operacions dels grans pintors modernistes, com Santiago Rusiñol
i Ramon Casas. Un decenni després serví igualment de plataforma als millors pintors postmodernistes: Isidre Nonell, Joaquim Mir, Marià Pidelaserra i Brias. Tanmateix, el seu propietari mantenia una posició absolutament eclèctica, cosa que a la llarga ocasionà una notable decadència de la sala depassada per la competència d'altres sales barcelonines amb idees més clares, com el Faianç Català, les Galeries Laietanes o les Galeries Dalmau.
El 1925 la sala va ser adquirida per la família Maragall i es redreçà totalment, i fou escenari d'exposicions dels principals artistes de les noves generacions, com Josep Mompou, Alfred Sisquella, Manolo Hugué, Josep de Togores i també Salvador Dalí.
Proposem de llegir-hi diversos textos. Primer, una nota de dietari de Joaquim Renart que l'evoca just en el moment en què va tancar portes el 1925. Després, una recreació memorialística de Maurici Serrahima del teixit botiguer del carrer de Petritxol. Podem seguir amb un retall de memòria de Maria Rusiñol en què recorda el retrobament amb el seu pare a la galeria després que aquell se n'anés a París i abandonés la família. I, podem finalitzar amb un fragment de la novel·la Barcelona tràgica, d'Andreu Martín, que s'hi ambienta.
A can Parés les portes eren tancades, sols n'hi havia una d'entreoberta d'on treien trastos i desferres de marcs que carregaven en uns carros. Però és que la Sala Parés era tancada? Havia plegat, sense anunciar-ho, talment com la mort d'una qualsevol botigueta? Era, per la seva significació, el tancament d'un tros de la Barcelona de fi de segle, per on havien passat tres generacions. La tertúlia diumengera dels artistes, el saló de moda que fou, local amb grans condicions que oferí el vell senyor Serrahima a les iniciatives entusiastes i juvenils de Joan Batista Parés llavors en les albors de la vida.
Feia temps que la Sala Parés anava de baixa. Li donaren el cop mortal les Galeries Laietanes, llavors que el malaguanyat Santiago Segura les obrí al local del carrer de Corts, bo i aportant-hi tota la seva empenta, sempre creixent. La Sala Parés anava de baixa, ja no era la sola cosa especialitzada en el ram de marcs i gravats. Darrere en Parés no hi havia família directa i els anys passaven. A mesura que s'apergaminava ell, s'apergaminava la botiga. El tortell ja s'havia deslligat de la pintura. Els aparadors no es refeien, les làmines i els gravats eren encara d'aquell temps. I Barcelona es transformava devorant el que no trobés transformat o en camí d'adaptació.
Recordem les exposicions dels llavors avançats Rusiñol, Casas i Clarasó, que portaven de París la nota grisa i les ànsies de renovament. L'exhibició dels grans quadros o, més ben dit, de quadros grans com Bòria avall, la Tonsura del rei Wamba d'en Brull, la Visita a l'hospital d'en Jiménez Aranda, la Sortida del ball d'en Roma Ribera...
Allí s'hi revelà en Mir com el pintor genial que més bé va saber veure el color i la llum de Mallorca. Allí la pintura grassa d'en Nonell que promovia controvèrsies encomanadisses. En Iu Pascual, continuador del paisatge d'en Vayreda, si bé amb segell personal. Allí el quadro d'en Joan Llimona, representant una mort sobtada en plena festa, amb el viàtic que no hi és ni a temps, una tela que motivà una crítica tan gran d'en Raimon Casellas que provocà que el mateix Llimona esborrés la tela tornant a pintar-hi a sobre.
Per què continuar anotant artistes i obres? Hi van passar tots i fins el més modest i últim, jo, hi vaig fer la meva primera exposició d'originals d'ex-libris.
Un altre dia tornarem a insistir amb els records de la Sala Parés que avui he vist tancar i morir de manera tan trista i com de corre-cuita.
La Sala Parés sí que hi era, d'ençà que en 1884 el meu avi va reconstruir la casa número 5 —que encara queda reculada— i hi va fer la gran sala d'exposicions, que havia estat l'aspiració del vell Parés d'ençà que en tenia una de més petita a sota del pis on jo vaig néixer. Més amunt hi havia unes botigues on venien marcs i gravats i reproduccions de pintura, i sobretot oleografies que reproduien quadres d'història —Rosales, Pradilla, la Bòria avall d'en Galofré Oller—, que en aquell temps eren populars. Cap a la banda de la plaça del Pi —si fa o no fa on ara tenen la joieria els meus germans—, hi havia el taller i la botiga de moblista d'Antoni Comas, i davant de can Parés la de can Roura, de capells de senyora. Entremig de les botigues de gravats —és a dir, més cap a la Portaferrissa— hi havia les xocolateries, que eren aleshores l'única nota típica del carrer —n'hi ha que encara hi són—, en les quals servien la xocolata amb xicra i amb «melindros» o amb ensaïmades i, sobre un bocí de fulla de col, les nates «de punxa», és a dir, amb unes formes còniques que eren mantingudes pel tel que fa la nata mateixa.
Quan el meu pare se'n va anar, deixant-nos, jo tenia quatre mesos. Van passar dos anys i jo no coneixia el meu pare ni el meu pare a mi. Cada matí la meva mare em portava el seu retrat al llit; jo li deia bon dia i el besava. Així vaig aprendre d'estimar-lo. Aquell bonic retrat del meu papà de París m'il·lusionava. La meva imaginació d'infant el vestia de totes les gràcies i de totes les bondats. Si la nit de Reis m'haguessin dit: «No són els Reis, és el papà de París qui t'ha deixat aquestes joguines a la finestra», jo les hauria rebudes amb el mateix goig i el mateix encís. Perquè aquell ser que jo no coneixia no era menys misteriós que els Reis d'Orient. De tant en tant, el meu pare venia a Barcelona, sempre per pocs dies. El meu tutor anava a trobar-lo.
—Santiago, hauries de conèixer la teva filla. Ja té prop de quatre anys. S'assembla molt a tu i no saps com n'és de bonica.
—No, Cuxart. Penso molt en ella, però no vull veure-la. Fóra un lligam massa fort. No me'n podria desfer i el temo.
Una de les vegades que el meu pare va venir a Barcelona, el meu tutor el va trobar a Can Parés, com sempre, assegut a la botiga. Havia estat malalt i estava trist.
—Cuxart, què fa la nena? Està bé?
Era la primera vegada que preguntava per mi.
—Molt bé, cada vegada més eixerida. Vols que te la vagi a cercar?
El meu pare va abaixar el cap i va dir:
—Vés.
En Cuxart va córrer a casa a cercar-me. La meva mare em va vestir a corre-cuita, però va empolainar-me tant com va poder. Al cap de poc, jo sortia feta un angelet, agafada de la mà del meu tutor. Vam entrar a Can Parés i el meu pare seguia assegut al mateix lloc. Estava tan capficat que no es va adonar de la nostra arribada. Jo que m'hi acosto i em quedo plantada al davant d'ell, mirant-lo. El meu pare, en veure'm, es va posar dret d'un salt amb les mans tremoloses. Jo aixeco els ulls, el miro de fit a fit i li dic molt serioseta, molt convençuda, tot assenyalant-lo amb el ditet:
—Ai, ai! Tu et dius papà!
El meu pare, commogut, m'alçà de terra i m'estrenyé fortament entre els seus braços.
—Aquesta criatura em coneix!
—No te n'estranyis —li contestà el meu tutor—; la seva mare fa quatre anys que li mostra cada dia el teu retrat. Així ha aprés de conèixer-te.
Des d'aquell punt, va començar a passar el que ell ja temia. No podia viure sense mi. Els viatges de París a Barcelona van sovintejar més que abans. Ja l'esperava algú: la seva filla que l'adorava.
Feliu es va esmunyir pel carrer de la Boqueria, per davant de l'església del Pi, tancada i barrada i miraculosament intacta, i va enfilar el noble carrer de Petritxol amunt. Es va aturar al davant de la sala d'exposicions, confús i garratibat, com qui planeja entrar en algun prostíbul conegut. La casa d'art era tancada.
Va tustar a la porta amb els artells.
Passaven a prop ciutadans armats i cridaners. El cor del mossèn s'accelerava per por que li preguntessin què hi duia en aquell cilindre embolicat de groc, i l'obrissin i es trobessin amb la Mare del Déu del Rosari i descobrissin que era un capellanot.
Va insistir en la trucada fins que van contestar:
—Qui és?
—Porto el Murillo que li vaig mostrar l'altre dia, el que vostè estava disposat a comprar.
Es va obrir la porta i aquell home de la cabellera i els bigotís blancs anomenat Esteve Domingo el va fer passar. Va treure el cap fugaçment per assegurar-se que ningú no els havia vist i va tancar i va fer girar la clau.
—Té els diners? —va preguntar Feliu amb avidesa.
—A dalt, a la caixa forta. Vingui.
Pujaven les escales i el capellà preguntava tal com ho faria un lladregot obsessionat pel botí:
—Les deu mil pessetes que havíem quedat?
—Que sí, que sí. Pugi.
Altres indrets de Barcelona: