Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Teatre Grec va ser dissenyat i construït l'any 1929 amb motiu de l'Exposició Universal celebrada a Barcelona, inspirant-se en el Teatre d'Epidaure. Els arquitectes van ser Ramon Reventós i Nicolau i Maria Rubió i Tudurí. Es troba ubicat en una antiga pedrera de la muntanya, la paret tallada de la qual fa la funció d'escenari del teatre. Té una superfície de 460 m2 i un aforament de 1.900 espectadors. Hi podem llegir un text de Sebastià Gasch que en lloa les condicions teatrals a l'aire lliure, un altre de Jaume Fabre i Josep Maria Huertas Claveria que rememora quan la part de dalt de la pedrera era ocupada per les barraques dels obrers i el poema que David Jou dedicà a evocar alguna nit d'estrena estiuenca.
Pel que fa a la recerca d'escenaris oberts, la tria del Teatre Grec representa un positiu i innegable encert. El lloc ja constitueix per ell mateix un bell espectacle i s'harmonitza meravellosament amb les grans paraules, amb els gestos i actituds que han fugit de l'escenari tancat. Es pot creure sense desviar-se de la veritat que el teatre s'adiu millor a una sala tancada. No obstant, el marc elegit per als Festivals d'Estiu potser afegeix a les representacions matisos i valors que cercaríem debades en locals teatrals.
El Teatre Grec té una personalitat tan gran, que es converteix en el veritable protagonista de tot allò que s'hi fa. El seu marc obliga a crear una singular combinació d'austeritat i espectacle, de riquesa i economia, de grandesa i equilibri, d'intimitat i discurs.
Dins d'aquest marc, cal replantejar les normes de l'espectacle i resoldre múltiples problemes, tot pensant més en la compensació de treballar en el bellíssim escenari que en el premi en metàl·lic i l'aplaudiment del públic.
La veritat és que el Teatre Grec posseeix una harmonia pròpia a la qual cal supeditar tots els elements de l'espectacle. Cal anar-hi cercant un rigor estètic i social, diferent del que ens serveix per a apropar-nos a tant i tant teatre minúscul de cada dia. Ni estilitzacions ni simplificacions gratuïtes, sinó els elements escenogràfics estrictament indispensables, reduïts a la mínima expressió. I una importància primordial atorgada als llums, que han d'adaptar-se a opulències i subtileses en consonància amb el magnífic marc i les característiques de les obres posades en escena.
Els dos altres nuclis forts que subsistiren fins entrats els anys setanta al Poble Sec foren a la carretera de Montjuic (32 barraques que també donaven al passeig de la Primavera) i al camí de Cariteu —33 barraques—, molt amagat darrera el Teatre Grec, on els seus habitants havien de compartir la presència de la policia quan hi anava alguna personalitat a veure la funció, perquè era un lloc estratègic darrera els alts arbres que coronen la vella expedrera, avui teatre. El consol dels veïns és que no havien de pagar per sentir les obres, ja que veure-les era impossible, perquè ells eren just a sobre de l'escenari, a molts metres, això sí.
A la primavera de 1975 només restaren uns barracons prefabricats, a quatre passes de l'Escola del Bosc, on vivien els darrers barraquistes del Poble Sec, segurament aquells que no tenien cap possibilitat de pagar una entrada als pisos de La Mina que la «generositat» de l'Ajuntament els ha proporcionat després d'un segle de barraquisme en aquest sector. Sembla que són unes deu famílies. Resta també, com sempre si no protesta algú, la runa de moltes barraques enderrocades al llarg del vell camí que pujava després del carrer del Poeta Cabanyes, el més, barraquista del Poble Sec i el lloc on nasqué Joan Manuel Serrat.
Nit al Teatre Grec
Els foscos xiprers i els arbres lluminosos,
els parterres i els estanys il·luminats,
la bonança de la nit d'estiu,
la gent que espera i parla,
saben
que quan tothom sigui a lloc i els llums s'apaguin
s'encendran, sota els focus,
grans passions de música o teatre
—el present més viu o la memòria clàssica.
Sí,
vine aquí per a acabar la feina
que el sol ha fet al llarg del dia:
cremar,
vibrar en alguna ressonància obscura,
ventar calius somorts,
venerar l'esclat de la paraula
que multiplica l'ésser deis actors o dels cantants.
I després, a la sortida,
comentarem, criticarem, compartirem,
ens desitjarem un bon estiu,
amb la ciutat al fons, a punt de ser abandonada
cap a la diàspora de platges i muntanyes,
on potser, per sorpresa,
renaixerà un instant el record d'aquests instants
en els jardins, entre els xiprers, entre els estanys,
com un do que la ciutat ens fa
per tal que l'estimem, en evocar-la.
Altres indrets de Barcelona: