Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'enterrament de Jacint Verdaguer, tal com documenta el text de Gaziel que proposem llegir davant la tomba del poeta, va ser un dels més multitudinaris que s'han vist al país. Fou enterrat el 13 de juny en una tomba provisional; d'aquell moment és l'epitafi que li dedicà Joan Maragall datat el dia de Tots Sants del 1902. El 12 de juny de 1903, en ser traslladat el cadàver a la tomba definitiva dins d'una roca, li oferí un nou poema molt descriptiu de com anà l'acte. Ambdós poden ser llegits com a colofó de la lectura de "Sum vermis", de Verdaguer, una mena de cant espiritual escrit amb decasíl·labs, d'un gran tensió humana i mística, a l'altura dels millors que s'hagin escrit. També hi escau la lectura del sonet que Segimon Serrallonga dedicà al poeta, on el comminava que, des de la seva talaia que domina el port, simbòlicament actués en contra dels vaixells americans, aliats dels espanyols, que eren un signe de colonialisme i domini de la pàtria.
Sum vermis
Non vivificatur, nisi prius
moriatur.
I Corintis, 15, 36
E carcere ad ætera.
Dant vincula pennas.
Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l'abisme.
Cuc de terra vil, per una estona
he vingut en la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit e inútil,
de glòria despullat i de prestigi.
Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent se'n porta, o gota d'aigua
de les que el sol sobre l'herbei eixuga,
o, si ho voleu, baboia de l'escarni.
Jo só un no-res, mes mon no-res és vostre;
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne,
d'anar a vostres peus; com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.
Veniu a mi, congoixes del martiri,
veniu, oh Creus, mon or i ma fortuna:
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu, llorers i palmes del Calvari;
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç l'asseure'm.
Espina del dolor, vine a punyir-me;
cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria;
calúmnia, al meu voltant tos llots apila;
misèria, vine'm a portar lo ròssec.
Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l'afrau, i de l'afrau al còrrec.
Escombreu mes petjades en l'altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l'oprobi
lo meu ergull, les penes ma delícia.
Des d'avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devore'l lo fossar, torne a la cendra
d'on ha sortit: sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me'l filo del cànem de mes penes;
mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlide
per volar-me'n amb Vós a vostra glòria.
La tomba de mossèn Cinto
Aquí jau el Poeta. Tot un poble
vingué a enterrar-lo i se'n torna plorant:
l'esplendor de la parla catalana
damunt la tomba va restar immortal.
Del Montjuïc
En la tomba de Verdaguer
Vull dir-vos el moment de gran bellesa:
a dalt de la muntanya
de mala anomenada...
però a davant del mar,
alçaren el poeta,
adormit ja per sempre
en la caixa de morts,
per a posar-lo en un sepulcre nou.
La caixa fou alçada damunt de la gentada:
els ulls s'estamordien
tement-se un horror gros...
La caixa era corcada,
mes s'alçà curullada
de ginestes i altres flors.
Oh! Quina meravella
en l'hora tan bella de posta del sol,
per damunt de la gentada
veure aquella caixa alçada,
i el poeta en flors en ella
com un nin dintre el bressol.
Oh Montjuïc, muntanya afortunada!
Dessota de ta mala anomenada
hi hem deixat, amb grans plors,
el cos del poeta que sobreïx en flors.
La tomba és la roca viva:
les heures s'hi enfilaran,
i al dessobre de les heures
els aucells hi cantaran.
Cada matinada
hi caurà rosada;
cada dematí,
cançons a desdir;
ditxós el poeta que les pot sentir
dins la fresca obaga!
El sol i la lluna
hi aniran passant,
el sol i la lluna, i el mar al davant.
Dorm, poeta, dorm, que els aucells ja canten:
tu, que aimaves tant i tant
els bells cants, seràs feliç
i faràs aquell somrís...
Per la gracia del somrís,
has entrat en paradís.
Ja eren dos quarts de quatre tocats quan eixí del portal de l'Ajuntament el carruatge fúnebre. Era una carrossa barroca, la "millor" que hi havia a Barcelona en el gènere pompós i mortuori, i anava arrossegada per vuit cavalls, tots empolainats i emplomallats, com si haguessin de desfilar en alguna apoteosi d'òpera de cartó, però amb colors funerals, negre i argent. Com que els vuit cavalls venien en troncs de dos, n'anaven sortint pel portal i mai no acabaven de sortir-ne. El cotxer, els palafreners, els lacais i altres figurants de joc de cartes endolades, vestien d'aquella manera anacrònica i falsa, que llavors en deien "a la gran Daumont". La caixa, de fustes i metall carregats, com la carrossa, no es veia bé, embolcallada en gases i cintes. La cobria, però, una casulla morada, i damunt la casulla hi havia un calze daurat. Era el de mossèn Cinto o una altra peça d'escenografia?... El que a mi m'estranyà més -ho recordo perfectament- és que, tot i el gran aparell desplegat, que hauria produït en qualsevol avinentesa una astorada exclamació general, no arrencà ni una veu de la gent humil i cohibida que amb grans estretors ho presenciava. Al contrari: quan aparegué la caixa, el silenci es féu tan gran, que només es sentien les potes dels vuit cavalls trepitjant l'empedrat. Al meu voltant, tot de gorres suades i barrets destenyits, de treballadors i menestrals, deixaren les testes descobertes al ventet humit que bufava.
Es feia impossible de caminar Rambla amunt. En arribar nosaltres al Pla de la Boqueria, les campanes de Betlem es posaven a tocar a morts: era que l'enterrament havia arribat a les portes d'aquella parròquia. Els eixams de pardals que en aquells temps dormien als vells plàtans, davant del Liceu, i que començaven a venir a jóc, en sentir la gran remor funeral s'esvalotaren per damunt de la gentada. Poc després, aquesta era empesa Rambla avall, perquè la comitiva reprenia la marxa. Llavors poguérem veure que venia pel passeig del mig, amb la gran carrossa que navegava, com l'Arca, sobre les onades humanes, mentre els macers i guàrdies de la ciutat anaven obrint-li pas, penosament. Les cobertes dels tramvies aturats, a dotzenes, aparegueren tot seguit plenes de gent encuriosida, que s'hi havia enfilat en un tancar i obrir d'ulls.
Quan, per fi, arribàrem al cementiri, ja fosquejava. Els peus em feien mal, i encara era cosa d'enfilar-se fins a tocar el cim de la muntanya: la tomba –un gran forat obert a la roca viva– s'hi trobava al capdamunt. Era una tomba del cos de bombers municipals, cedida a corre-cuita. Vaig emprendre pel dret el costerut camí. En la fina lluïssor del capvespre –de la banda de Ponent la nuvolada escampava una mica–, el lloc on era la tomba l'assenyalaven, allà amunt, tot d'atxes enceses. I a la seva resplendor ardent, barrejada amb la freda lividesa de la posta, veia –oh, miracle!– que totes les crestes de la muntanya –la tràgica muntanya dels anarquistes i els afusellaments– eren coronades, a contrallum, entre matolls de ginesteres florides, per fileres humanes. Els semitroglodites i barracaires d'aquells barrancs desolats, la gent més miserable i malfamada del suburbi barceloní, abandonat de Déu i dels homes, retien també, a la seva manera, morts de misèria i de fam, el seu humil homenatge al més gran poeta de la Catalunya moderna.
A penes arribava jo a dalt, davant la tomba, entre la darrera companyia d'uns centenars de fidels, algú, no sé qui, em posava una atxa encesa a les mans. La caixa ja era dins de la cova, i uns paletes blancs com farinaires l'anaven tapiant amb maons. No en recordo res més. Estava esmaperdut, amb una esgarrifança de fred per tot el cos, mentre guaitava com hipnotitzat la flama de l'atxa encesa. Algú també em digué que l'apagués, ficant-la a dins una mena de cossi ple d'aigua, on ja n'hi havia moltes d'altres. Ho vaig fer, i la darrera cosa que vaig veure, al costat del cossi, fou una gran llosa blanca, com de marbre, sense inscripció de cap mena i amb unes grosses anelles daurades. Devia ser la llosa de la tomba. De seguida me'n tornava tot sol, com havia vingut, muntanya avall.
Davant la Navy
Mira quin goig enllà de l'escullera,
Verdaguer excels. Els monstres botiflers
ens han defès les aigües i els terrers
arreu, al meu davant, al meu darrere.
No pujaries pas a la cinglera
per veure amb quin desfici d'usurers
els ibèrics senyors, desventurers,
lloguen els Testos, l'Horta i la Pedrera.
Tens bucs d'infern en aigua catalana.
No et desbota el cap l'odi del roc?
No te l'encén el sol que me'l trepana?
Tu encara vas poder, mig mort de gana,
muntar en navilis beneïts. Un poc
més d'ira, Cinto, per calar-hi foc.
Altres indrets de Barcelona: