L'origen de la població és l'església parroquial de Sant Adrià, esmentada ja l'any 1012. En els seus inicis el municipi només era un conjunt de molins prop del riu Besòs, i tota la seva activitat es limitava en la residència dels bisbes o notables de l'Església en el temps de la pesta a Barcelona.

Ja al segle XIX i XX Sant Adrià de Besòs es va convertir en un lloc d'esbarjo dels barcelonins, que acudien a una font natural d'aigua anomenada popularment la Mina i que dóna actualment nom a un dels barris més coneguts del municipi. Ildefons Cerdà, en el seu projecte de l'eixample de Barcelona, reservava Sant Adrià com una zona verda i de boscos, on havia d'anar a parar l'avinguda Diagonal.

Als anys cinquanta es va desfermar un desbordant creixement demogràfic amb l'arribada de milers d'immigrants de la resta de l'Estat, la qual cosa va propiciar la creació de barris dormitoris en la línia de la resta de ciutats del cinturó de Barcelona: urbanització forçada, destrucció d'antigues masies, ordenació irregular, nul·la planificació, etc.

Des de qualsevol punt de la plaça podem llegir un fragment del poema que Màrius Sampere dedicà a la ciutat i en el qual es reflecteixen molts d'aquests processos detransformació.

Llera dreta del Besòs

Sant Adrià de Besòs (Barcelonès)