Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'origen de la població és l'església parroquial de Sant Adrià, esmentada ja l'any 1012. En els seus inicis el municipi només era un conjunt de molins prop del riu Besòs, i tota la seva activitat es limitava en la residència dels bisbes o notables de l'Església en el temps de la pesta a Barcelona.
Ja al segle XIX i XX Sant Adrià de Besòs es va convertir en un lloc d'esbarjo dels barcelonins, que acudien a una font natural d'aigua anomenada popularment la Mina i que dóna actualment nom a un dels barris més coneguts del municipi. Ildefons Cerdà, en el seu projecte de l'eixample de Barcelona, reservava Sant Adrià com una zona verda i de boscos, on havia d'anar a parar l'avinguda Diagonal.
Als anys cinquanta es va desfermar un desbordant creixement demogràfic amb l'arribada de milers d'immigrants de la resta de l'Estat, la qual cosa va propiciar la creació de barris dormitoris en la línia de la resta de ciutats del cinturó de Barcelona: urbanització forçada, destrucció d'antigues masies, ordenació irregular, nul·la planificació, etc.
Des de qualsevol punt de la plaça podem llegir un fragment del poema que Màrius Sampere dedicà a la ciutat i en el qual es reflecteixen molts d'aquests processos detransformació.
VI
SANT ADRIÀ ÉS TRIST (fragment)
Sant Adrià és trist, germà, és l'estret i trist,
el malformat d'una tristesa llargaruda
paral·lela al riu, que se li ajeu al costat per adormir-se
cargolat a la fredor del serpent que li fa d'espinada;
cada vèrtebra articula el joc del nervi
amb la medul·la borbollejant
de sabons i pixats, fastos en homenatge
a les parets laterals, els marges receptors: en un punt
d'aquest flanc, pujant a mà dreta,
tu obries els ulls a la mitjanit. La gairebé nul·la
claror perceptible davalla
d'un cel miraculós, tres mesos després ja es despenjarà
d'una branca florida d'ametller, però sempre
ens troba desprevinguts, ens angunieja
l'embolcall de caramels humans, la suor del sucre
se'ns enganxa al pensament nu, i de retruc ens ofèn la pau
críptica del cervell: no hi ha ningú, enlloc
no hi havia cap escala
per baixar fins a nosaltres. I aquella celístia magra,
plom desfet a la primera tassa de llet, cau
en viatge d'anada, pluja i maledicció, com l'àngel rebel
damunt la corba abdominal, el néixer
i haver de caminar. O potser
són els nostres ulls projectors, dissenyats
per a l'esbalaïment, els qui s'enfilen
fins a la mà lluminosa,
una mà bondadosa i buida.
La claror pot oferir roses blanques, gràvides de pardals,
en una irrupció voluptuosa. També pot ser
el contrari: fer venir el gris, la malaltia
o grisor bàsica del blanc
i la humitat, transpiració de les llavors madures, vinguda
d'aire del nord-est, a vosaltres vent en canal
portador d'agulles i mosquits i fumeres
àcides, agulles injectables, repòs i hidracides
de l'àcid isonicotínic. Al vespre passegem el gos, també
gratem molses i recollim espigues i trèvols
o roselles, tot ben amanit
amb els bacteris, safata curulla, mostrari
de pigments, en realitat bacils: floria la tuberculosi
a la gibrelleta plena de sang, primavera
a glops, aquella hemoptisi
feia gust de xocolata desfeta amb pebre vermell
—dèiem, rèiem, per agafar franquesa
amb la Seca; ella s'hi avení, a la pietat, s'empassà
les pastilles i marxà a la casa dels veïns—, Prims
i febrosencs, sobretot luciferins, esgarriats al poble
trist i llargarut, la nostra salvació la portaria
el vent del nord-est, com la respiració d'un cel
que no ens deixava entrar: encara no, encara no, feia
entre clars i núvols, entre tos i tos.
Altres indrets de Sant Adrià de Besòs: