Palau de les Belles Arts

Autor: Narcís Oller i Moragas
Obra: Memòries literàries. Història dels meus llibres , 1962

La Pardo i jo arribem puntualment al gran hall de Belles Arts, l'espectacle és esplèndid i alegre. Milers de senyores i senyoretes elegantment vestides, de carrer; els homes tots de fac. Quan entrem nosaltres de bracet es promou una fressa estranya. Poc després, entre dos rengles d'alabarders, avancen SS. MM. amb brillant seguici pel gran pas central. (Grans aplaudiments i visques... perduts... ça i enllà.) La Cort ocupa la gran tarima. El reiet (nen de dos anys), presideix des del regí cadiral daurat, tot vestidet de blanc, el capellí inclusiu, que és d'ermini agençat amb un gallaret de plomes de cigne. Les infantetes seuen en coixins als seus peus. Té la seva reial mare, la regent, a l'esquerra i, de l'altre cantó estant, la dida li aguanta la mà. Ell, com una mona ensenyada, es manté molt tibadet durant tota la cerimònia, és a dir, uns tres quarts d'hora. Sols una vegada, el pobre, s'atreveix a baixar deixant-se relliscar pel caire del seient; però la petita de les infantetes el besa i amb la dida tornen a enfilar-lo al regí cadiral. (Per cert que, oh mofa de la naturalesa!... un cop fora la Cort, vaig veure que el menut havia fet "pipí".) A un costat del rei seuen els ducs d'Edimburg i el duc de Gènova. Darrera d'ells hi ha drets els palatins tots recamats d'or i bandes. No veig on seuen les camaristes, duquessa de Fernán Núñez i mar­quesa de Monistrol (dues senyores molt grosses i ja velludes.) A mà dreta, cinc o sis passes enrere, formant gran estol de cavallers, estan, molt respectuosament plantats, tres o quatre ministres, presidits per En Sagasta, el ge­neral Blanco, el governador civil, president de la Diputació provincial i Audiència, l'alcalde, no sé quins altres personatges i, darrera d'aquests, senadors, diputats, regidors, etc., etc., tothom constel·lat el pit de creus i barrat de bandes i faixes. A mà esquerra seuen a primer rengle, ambaixadors i plenipotenciaris d'infinitat de nacions; darrera i de peu dret hi ha tot el cos consular, generals d'exèrcit, almiralls i caps d'armada, formant un llampant conjunt d'uniformes multicolors del qual destaquen per la llur elegància dos hongaresos i un turc.

L'alcalde llegeix un discurs que no arriba al públic i acaba amb un ¡Viva el rey! donat amb veu entelada que revela l'emoció de què el gran propulsor, l'ànima veritable de l'esforç titànic que allí se celebrava, devia estar posseït. En Girona, comissari regí, llegeix un altre parlament, llarguet, premiós, pesat, que acaba també amb un altre visca igual. En Sagasta, pre­sident del Govern, declara oberta l'Exposició i una orquestra combinada amb una banda formant uns dos-cents executants, des de la galeria oposada toca un potpourri de cants nacionals entre els quals sona «La Marsellesa», que alarma còmicament algú del públic. La Cort emprèn la sortida i, al seu pas, el públic, enfilat a les cadires, l'aclama xardorosament mentre la marxa reial retruny pels espais.

Total, una sala superbament concorreguda, un acte com tots els d'aquesta llei, insípid i pesat; molts uniformes i creus, or i pedreria, i ben poca distinció en tota la munió del públic que no repara a enfilar-se per les cadires ni a cridar irreverentment quan li convé: ¡sentarse!... ¡sentarse!

E1 temps, a la sortida, és deliciós. Al peu del vestíbul es paren quatre carrosses palatines, tirades, una per sis i, tres, per quatre cavalls a la Doumont. El reiet i les infantes desapareixen aviat en una d'elles; la reina mare, els prínceps i tot el llarg estol de personatges desfilen a peu pel passeig de les magnòlies, encatifat de flairosa ginesta davant del pavelló del Círcol del Liceu, les terrasses del qual estan plenes de famílies aristocràtiques. Les carrosses i l'escorta reial segueixen pausadament per anar a situar-se vora l'ex-Palau del governador de la Ciutadella, utilitzat avui per Pavelló Reial. L'elegant concurrència va eixint del hall de Belles Arts i va a esbargir-se pels jardins, confonent-se entre el públic que no tenia invitació per a penetrar en aquell. Tots els voltants del Parc estan sembrats de cotxes descoberts. Mes enllà, clavades de peu dret, gentades immenses esperen la sortida de la Cort

Autor: Narcís Oller i Moragas
Obra: Memòries literàries. Història dels meus llibres , 1962

L'endemà o demà passat, el 27 de maig, vaig haver d'acompanyar-la també solet als Jocs Florals que amb inusitada pompa es celebraren així mateix en el gran hall del Palau de Belles Arts, presidits per S. M. la regenta, que fou nomenada reina d'ells pel poeta guanyador de la flor natural, mossèn Collell. També aquell dia l'acollí amb indiscret remoreig la nostra pujada a l'estrada; però no per impropietats de toilette, sinó per l'afany de conèixer la famosa novel·lista que tenia entre aquell públic molts admiradors.

Autor: Jaume Collell i Bancells
Obra: Floràlia , 1894

L'absoluta (fragment)

Mes sota un altre teulat

cinc anys que espera i aguarda

l'amor constant i fidel

d'una minyona agraciada,

que si li dava valor

solament de recordar-la,

quan de les tribus del Riff

rebia ruixats de bales,

ara li fa batre el cor

amb frissança agosarada.

Una pitrada i avant

i de seguit serà a casa,

una pitradeta més

i al cap del poble arribava.

Feien lo tercer senyal

de la Missa, i la campana

amb sa veu de vell amic

par que li diu: «vina, afanya't!»

Al entrar al cap del carrer

troba un parell de comares

que al veure'l han reculat

com si els eixís un fantasma,

i mirant de cua d'ull

i a cau d'orella parlant-se,

corrents s'han ficat a dins

fins al replà de l'escala.

Les noies regant clavells

i espesses mates d'alfàbrega,

al veure el Jan del Molí,

sobtades girant la cara,

i en lloc de dar-li el bon jorn

de la finestra s'aparten.

Trist se posa i capficat,

i ans de arribar a la plaça

sent a casa del fuster

pics de martell ¡santa Pasqua!

si no és per caixa de mort,

per què aqueixes martellades?

A la botiga n'ha entrat

amb la cara trasmudada;

lo fusteret quan lo veu

d'esglai se li glaça l'ànima,

li cau l'eina de les mans

i dels ulls un raig de llàgrimes.

Lo minyó tot ho entén

no ha menester més paraules,

i en aquell punt va enyorar

un clot en terra africana.

S'arrenca un anell del dit

i sanglotant aixís parla:

«La Roseta se 'ha mort,

(Déu l'hage ben coronada)

quan l'anireu a encaixar,

si el coratge no us mancava,

la caritat me fareu

de destapar-li la cara,

i li posareu al dit

est anell de prometatge...

A la Verge del Roser

porteu-li les arracades;...

jo me'n torno a servir el Rei

que ja tot lo món m'és pàtria.»

Autor: Gaziel
Obra: Tots els camins duen a Roma , 1964

Ja feia temps que jo coneixia, almenys de vista, tots els components del nostre món literari, i encara no sabia com era Pompeu Fabra. El vaig veure per primera ve­gada l'any 1906, amb motiu del Congrés de la Llengua Catalana, celebrat al Palau de Belles Arts (enderrocat avui), davant el parc de la Ciutadella. Un matí plujós, jo entrava en una de les aules on es debatien problemes que m'interessaven. Hi hagué primer quatre o cinc oradors, gramàtics més aviat amateurs, que defensaven els seus punts de mira, tots contradictoris. Després s'alçà un home encara força jove, no gaire alt, prim i enèrgic, de bell perfil i mirada aquilina. Per comptes de parlar molt, digué poques paraules, amb claredat meravellosa, i tot seguit es posà a escriure amb guix a la gran pissarra ne­gra, com si fes una demostració d'àlgebra. Els arguments dels opinants anteriors anaren caient com fullaraca. La tesi del ponent quedà plenament demostrada, i en acabar el desconegut la seva intervenció, a l'aula esclatà —cosa rara— una salva entusiasta. "Qui és aquest home?" vaig demanar. I em respongueren: "Pompeu Fabra"...

Autor: Apel·les Mestres i Oñós
Obra: Jocs Florals IES Alexandre Satorras , 2002

Els pins

 

Són els pins de la meva terra

que es redrecen amb majestat;

llurs arrels furguen en la terra;

llar cimal, en la immensitat;

llur brunzit sembla un crit de guerra,

i és un cant de fraternitat.

Pot ser aspra la llur escorça,

pot ser fréstec el llur accent;

mes llurs fibres són totes força,

tota vida llur saba ardent.

Mirant lluny, terra enfora, enfora!

mirant alt, cel amunt, amunt?

per ells l'hora sempre és bona hora,

per lluitar sempre estan a punt.

Soca dreta, brancada torta,

fulla verda l'estiu i hivern,

són la vida, la gran, la forta,

són l'emblema de tot lo etern.

Semblen punys aixecats enlaire,

—els punys closos d'ardits titans! —

quan s'agiten moguts per l'aire

se convulsen amenaçants.

Mes, que el Sol esbargint promeses

amorós els vinga a abraçar,

semblen mans francament esteses

que es deleixen per encaixar.

Quan bramula la tramuntana

ells bramulen encar més fort,

i amb murmuris de veu humana

diuen coses de lluita i mort.

Quan bressant-los l'oreig endolça

de sos llavis la salabror,

ells responen amb veu més dolça

murmurant cants de germanor.

Generosos donen a l'aire

—perquè els duga per plans i monts—

llur delit convertit en flaire,

llur desfici tornat cançons.

En va prova d'arrabassar-los

el mestral bracejant forçut;

¿esqueixar-los?... podrà esqueixar-los;

doblegar-los... mai ha pogut.

Com exèrcit en peu de guerra,

amatent, vigilant, lleial,

s'escalonen de serra en serra

des del mar fins al pic  més alt.

Son els pins de la meva terra,

la saó del terrer pairal.

Autor: Francesc Matheu i Fornells
Obra: Jocs Florals IES Alexandre Satorras , 2002

Festa! (fragment)

Catalunya,  eixampla els braços

que ara el món s'hi ve á llançar

i has de fer-li amb tos abraços

la rebuda del germà.

Parentela llarga I noble,

un germà t'és cada poble

que se'n ve a festa major;

no diran de l'escomesa:

ja els hi tens la llar encesa,

fes-los seure a ton escó.

Catalunya, de ta vesta

la negror fa esgarrifar;

treu-te el dol per una festa,

que be prou l'has de portar.

Que ton plor i ta agonia

no pertorben l'alegria

de les races que ara aculls;

ta mirada desendola:

ploraràs en estant sola,

però ara eixuga els ulls. [...]

De ta herència saquejada

mostra al món l'estroncat doll,

la ruïna venerada

de Poblet i de Ripoll.

Si admirant-se'n la contempla,

fes-li veure que del temple

de la pàtria trossejat,

a cops d'odis i desastres

han caigudes les pilastres,...

l'altar no, que és Montserrat. [...]

De tants pobles, pàtria mia,

als concerts de veus sens fi,

amb esclats de poesia

ton llenguatge has de lluí.

Que l'escolte el món, i entenga

que és tan nostra aqueixa llenga,

tan de l'ànima l'accent,

que es vege a sos fills tan cara,

que va fer un esforç de mare

i ens va dar l'enyorament.

Pàtria meva, en la sardana

colossal de les nacions

encaixant-hi com germana

fes-hi entendre tes raons:

—Ja ho veieu: só viuda i sola,

mes la pena que m'endola

ni m'abat ni em fa desdir;

si m'han fet passar per morta,

m'heu vist bé, só viva i forta;

m'hi voleu? —i et diran: — Sí! —