1
Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El cementiri de Prada, ubicat a la carretera de Clarà, es pot considerar també un lloc literari simbòlic: Pompeu Fabra hi és enterrat. Com a particularitat es pot destacar que el gramàtic hi té dues tombes, l'actual —que va ser reformada l'octubre del 2016— i la primera tomba, on s'havia enterrat el 1948. En aquest indret es pot llegir el poema de Tomàs Garcés titulat A Pompeu Fabra.
Autor:
Tomàs Garcés i Miravet
Obra: Poesia completa [Tomàs Garcés] , 1986
Pàgina: 436
Obra: Poesia completa [Tomàs Garcés] , 1986
Pàgina: 436
A Pompeu Fabra
En el seu Centenari
Perquè tu vares néixer,
enginyer del miracle,
va salvar-se la llengua.
La polies, impàvid;
per donar-li més vida,
li donaves les regles.
Com en taules de marbre,
matemàtica pura,
s'inscrivien, perfectes.
Maltempsades venien,
però en balmes segures
amagàvem les regles.
En cellers d'esperança,
preservades del dubte,
les teníem per sempre.
Perquè tu vares néixer,
enginyer del miracle,
perquè tu vares néixer.
Autor:
Carles Grandó
Obra: Homenatge de les lletres catalanes a Pompeu Fabra , 2019
Pàgines: 64-65
Obra: Homenatge de les lletres catalanes a Pompeu Fabra , 2019
Pàgines: 64-65
A Pompeu Fabra
Parla d'àgil posat, alè viu dels meus avis
tu que has florit el dolç respir d'uns éssers cars,
un jorn vas defallir als tremolosos llavis
i vas refluir al cor adolorit i espars.
Oh verb màgic, desperta i canta! Dels agravis,
oh lliri decaigut entre espines de cards,
te purifica avui el bon mestre entre els savis
i el català de nou brilla de metalls rars.
Fabra dona a la llengua ahir desgavellada,
l'ordenació llisa i mòbil; entre agrams
d'escardots ha collit cada herbeta oblidada.
I, lligant bri per bri, el ric tresor de tos camps,
Catalunya, el teu fill, d'una pura alenada,
perfuma el teu altar d'una glòria de rams.
Autor:
Carles Riba i Bracons
Obra: Obres completes I (Tres suites) , 1965
Pàgina: 232
Obra: Obres completes I (Tres suites) , 1965
Pàgina: 232
Elegia IX (fragment)
Per a Pompeu Fabra
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
com no hi ha fast més dolç que ésser i gustar-se un mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per poder esdevenir el que volien llurs déus, en la forma
viva del que eren ja des de l'arrel de llurs morts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en les armes,
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
la raó que es coneix i l'escomesa viril.
Homes que van mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l'orgull d'ésser i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il·lustres:
sé que no fórem fets per a un destí bestial.
Autor:
J. V. Foix i Mas
Obra: Catalans de 1918 , 1986
Pàgines: 22-23
Obra: Catalans de 1918 , 1986
Pàgines: 22-23
Pompeu Fabra (fragment)
En arribant a casa, i a la claror d'una espelma -¿quan tindrem, electricitat al pis?, el gas no arriba- m'he llegit tot el comunicat d'En Pompeu Fabra sobre «Qüestions d'ortografia catalana» i les esmenes que va presentar a alguns dels temes gramaticals. Quina claredat! Quin saber en el distingir!! Quin do generós i voluntari als qui practiquen l'idioma! Quanta d'elegància sense eloqüència! Si En Pompeu Fabra posés i resolgués a continuació les qüestions gramaticals que els altres gramàtics posen en llurs comunicats -amb més aplicació erudita que resolució practica i eficaç-, quin guany per als escriptors obligats a escriure de genolls damunt l'escó i amb plomes oscades!
Amb En Pompeu Fabra, la nostra llengua té un mestre segur i sense èmfasi. Compareu l'estil recargolat dels panegiristes de l'idioma que precedeixen o acompanyen els comunicats, amb l'estil amb que En Pompeu Fabra ha redactat el seu. Va mig segle avançat. Tan lluny del vuitcentisme reressagat dels llagrimosos exaltadors de la «parla de l'avior», com del noucentisme en la versió que Xènius dona a aquest mot, que, en ell, es nodreix de les deixes preciosistes i decadentistes de fi de segle.
L'Ors no és goticitzant com alguns modernistes però el seu estil, per al meu gust, té un deix pre-rafaelita, ruskinià i àdhuc wildià que no es perd malgrat la forta dèria classicitzant del glossador, tan lúcid, intel·ligent, sagaç i penetrant. Un Xènius amb l'estil d'En Fabra, quin avantatge per a la tasca comuna d'ordenació civil!
Voto per En Pompeu Fabra!
Autor:
Salvador Espriu i Castelló
Obra: Poesia , 2013
Pàgines: 142-143
Obra: Poesia , 2013
Pàgines: 142-143
El meu poble i jo
A la memòria de Pompeu Fabra, Mestre
de tots els qui parlen i escriuen en català,
l'anomenin com vulguin.
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uneix per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.
Autor:
Rosa Leveroni i Valls
Obra: Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra , 1968
Pàgina: 33
Obra: Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra , 1968
Pàgina: 33
Homenatge a Pompeu Fabra
Som indestriables
el meu poble i jo.
Salvador Espriu
D'unes altres ribes
d'aquest mateix mar
venien els avis:
Foren catalans.
Dolç vi d'una parla
prenia més grau,
Aire, foc i terra:
Fóra català.
En mi ja arrelava
el llenguatge clar,
i jo, què seria
sense el català?
Autor:
Miquel Arimany i Coma
Obra: Poesia 1938-83 , 1985
Pàgina: 444
Obra: Poesia 1938-83 , 1985
Pàgina: 444
Pompeu Fabra: impressió i record
Et recordo quiet com el pas de la tarda,
com qui per ésser ardit no li cal moure pols;
més que muscle i cervell et recordo mirada,
com la mirada llarga dels estanys o dels rius.
Gest calmat, mà calmada i paraula segura,
lluny del vent i la flama, sospesant mot i mot
per fer-te entenedor sense branques podades,
sense moure en desmai llargues fulles balderes.
Et recordo allunyat -no com home, com pedra
que enriqueix un paisatge molt a prop de les deus;
et recordo sabut en espurnes de l'obra
presents a tots i feta indemne al marciment.
Et recordo futur: com ocell d'ales amples
entorn del cos erecte dut sense tibantor,
per damunt de la prada d'on naixeran els dies
amb flors de primavera entre neu i tardors.
Autor:
Josep Maria Llompart de la Peña
Obra: Obra poètica , 1996
Pàgines: 151-154
Obra: Obra poètica , 1996
Pàgines: 151-154
Petita història familiar
Homenatge a Pompeu Fabra
Us he de confessar que aquestes coses
no fan massa bon dir.
Haver tingut
una infantesa pentinada
com un assolellat diumenge de gener,
dreta com aquells ciris
que portava a la Sang
si els exàmens rutllaven com calia,
no és un motiu d'orgull, ni d'ara fer-ne
un ostentós escarafall.
Però convé que ho sapigueu: mon pare,
ben plantat coronell d'infanteria,
manava molts soldats, i a una veu seva
tots marcaven el pas com si els haguessin
donada corda, i cap no se'n queixava.
El meu avi també era
coronell; emperò aquest de la guàrdia
civil, i, grassonet -algú diu que m'hi assemblo-,
empaitava pel camp els lladregots,
furgava pels vilatges
i les possessions, i, si s'esqueia,
collia els vagabunds
del camí, com si fossin margarides
-esbufegant i congestionat perquè era
una micoia curt d'alè-.
I encara el meu besavi,
que també havia estat,
coronell,
i a no sé quina
estranya auditoria condemnava
aquells que no pensaven com pertoca.
(Dins la butxaca en servo
els retrats,
tot de bigotis i medalles.
I -no us vull enganyar- quan de capvespre
els contemplo una estona,
tot sol, amb un somriure
picotejat d'agulles,
se m'encén en els ulls una llum tendra,
una llum -què hi farem!- plena de besos.)
Doncs heu de pensar i creure que el meu pare
i l'avi i el besavi
eren els àngels tutelars de la infantesa
que Déu o no sé qui volgué donar-me.
I me duien a fer voltes
pel Born o per la Riba, i els diumenges
i les festes colendes
m'empolainaven i m'assabentaven
de com cal que es comporti un bon minyó.
Ells m'ensenyaren el parlar de casa
(una casa amb reserva garantida
de seient confortable
a la llotja del cel),
i a menysprear aquells altres que parlaven
paraules del carrer, mots d'ala curta,
propis d'aquella gent que el pare comandava
i l'avi empresonava
i el besavi jutjava;
paraules sense polpa ni estatura,
que gens no em servirien
si m'arribava el cas
d'haver de manar tropa.
I se'n sortiren
fins a tal punt
(val a dir que nosaltres
teníem mitja cama forastera)
que no se'm coneixia gens l'accent.
Almenys així ho asseguraven
les monges que tenien
cura d'assaonar-me
aquella bona arrel tan dreturera.
I quan sonava
el meu nom polidíssim,
un nom de coronell: José María
Llompart y de la Peña,
dins la festa tan tova
de cotons i retòriques,
i jo m'alçava
part damunt de tothom
i em posaven el floc
color de cel,
les dones de ca nostra s'estremien
agombolant futurs d'aigües ben clares:
primero en español y en catecismo.
I tanmateix -mirau com són les coses-,
no sé què em va passar.
Va ser com si es trencassin les finestres
dins la vena que em va per la mà esquema,
o com si m'enrunassin
tots els castells els rius de les paraules.
Jo no sé com va ser, però es morien
el pare i l'avi i el besavi,
i jo ja no sabia si plorar-los
o obrir de bat a bat totes les portes
on les paraules del carrer trucaven.
Fou aleshores
quan les monges, prudents i condolgudes,
remenaren el cap, i a casa nostra
les dones encetaren un rosari
de sospirs de vellut.
Però fa estona,
molta estona, d'això; i a més no té
potser cap importància. A vegades,
dins el sarró de vagabund em sobta
un bocí del mirall que va trencar-se'm.
I no res més. Camino
camins de rodamón (amb una certa
por que l'avi m'empaiti) i les paraules
han madurat dins mi com una fruita.
Ara sóc d'elles i potser dels homes.
Perquè els mots que altre temps jo no sabia
m'han abocat al poble,
als difícils carrers de la ventada,
als indrets ablamats on he de viure
i qui sap si morir.
Autor:
Josep Gual i Lloberes
Obra: Poesia completa (Edició i estudi de Valentí Soler) , 2005
Pàgines: 211-212
Obra: Poesia completa (Edició i estudi de Valentí Soler) , 2005
Pàgines: 211-212
El gra de mostassa
Sospesaré els mots
amb unes balances,
que no pesi més
l'un que no pas l'altre.
Vaig amb peus de plom
esmerçant-hi traça,
no diré ni així-
ni en faré un gra massa,
car m'emprenc les coses
amb molta catxassa,
aniré tirant, passa
rere passa,
és allò que es diu:
el qui dia empeny
també un any traspassa.
Tinc una dicció
molt acompassada,
que el ciri és molt curt,
la processó llarga.
i jo no sé res
però he sentit campanes.
Ara fa cent anys
que vau néixer a Gràcia,
les vostres despulles
reposen a Prada.
S'ha complert el temps
i el gra de mostassa
en créixer es féu arbre
i els mots s'han posat
a les seves branques.
Ja en parlarem tost
quan torneu de Prada,
que jo no sé res
però he sentit campanes.
Autor:
Màrius Sampere i Passarell
Obra: Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra , 1968
Pàgina: 44
Obra: Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra , 1968
Pàgina: 44
Pompeu Fabra, a cent anys i uns dies
A dalt són els crescuts de cap i espasa;
a baix són els minvats de cop de peu.
De dalt a baix, un daltabaix, però a casa
som quatre i el Pompeu.
Qui pega, puja; qui no pega, baixa.
Qui paga, cuita; qui no paga, jeu.
Passant-nos el porró entre caixa i faixa,
a casa som quatre i el Pompeu.
Amb una flor d'un dia per tot riure,
amb un cardot d'un any pertot arreu,
amb una flor i un cardot per tot queviure,
a casa som quatre i el Pompeu.
Si em pregunteu si sóc feliç, afirmo
que potser sí potser no; si em pregunteu
si som feliços a casa, us confirmo:
a casa som quatre i el Pompeu.
Que per no viure de cenyida gorra,
ni morir de rovellat trofeu,
ni dir tan malament: quin temps que corre!,
a casa som quatre i el Pompeu.
Ha plogut i ben fort, no es veu un ase
ni els cavalls no són de sang ni els llums de seu.
Ha plogut i ben fort, però a casa
som quatre i el Pompeu.
Perquè la nou del coll ens jugui a bales,
perquè les bales facin dring de veu,
perquè la veu s'expressi sense tales,
a casa som quatre i el Pompeu.
I per poder anar tirant de mala gana,
i per poder anar vivint a cara o creu,
i per poder anar morint tal com Déu mana,
a casa som quatre i el Pompeu.
Que cadascú faci en pau la seva basa;
que cadascú es vengui el brou pel millor preu;
que cadascú s'esmoli el gep, però a casa
som quatre i el Pompeu!
Autor:
Miquel Martí i Pol
Obra: Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra , 1968
Pàgina: 37
Obra: Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra , 1968
Pàgina: 37
Paraules a mestre Pompeu Fabra, en el centenari de la seva naixença
Mireu, mestre Pompeu,
les coses ara estan, si fa no fa,
com vós les vau deixar,
no hi ha més desgavell ni gaire més acord
i el català,
això prou que ho veieu,
encara no s'ha mort-
ni es morirà.
Com de costum hi ha gent que ens fa la guitza,
la gent de sempre, és clar, i, com de costum,
el llur més innocent se'ns emfasitza
per manca de consum.
Encara ens barallem. A parer meu, la gresca
vol dir vitalitat, però el que és llastimós
és que mentre els veïns ens fan la llesca
nosaltres estiguem com gat i gos.
La creixença, però, ja no es detura
i, tot i el que us he dit, és evident
que d'una forma més o menys segura
cada dia us coneix molta més gent.
I això ja és un gran què, hi ha molta feina
per fer i n'hem de parlar,
i si tots ens servim com cal de l'eina
que vós ens vau donar
guanyarem temps i tot serà més clar.
Després vindrà el que vingui. Serà cosa
d'emprendre altra vegada els poc sabuts camins,
d'oblidar que hem estat un poble nosa,
que deia aquell, sense veu ni confins,
cosa, també, de doblegar l'esquena
i empènyer la tartana amb voluntat
sense parar-se massa en quina mena
de gent ens fa costat,
i sobretot de no ignorar què diuen
aquells a qui no escolta mai ningú,
de desar les banderes que prescriuen
i no encomanar mort, sinó un viure més dur.
Autor:
Lluís Alpera i Leiva
Obra: Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra , 1968
Pàgina: 21
Obra: Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra , 1968
Pàgina: 21
1944
En memòria de Pompeu Fabra, que visqué
l'amargor d'aquell any d'exili.
Deixeu-me arribar de nou
al rovell agredolç de la infància.
Perquè la nostra, no n'hi ha cap dubte,
anava confitada amb ametles amargues,
que ens les feien mastegar solemnement
amb cants gregorians -i dels altres.
Sovint, te trobaves glorificat
-quan gosaves desencaminar-te de l'ortòdoxia-
amb unes orelles desmesurades d'ase,
amb espasmòdics colps de fusta als dits
i amb grapats de claus a la boca.
Era aleshores quan una fel líquidament dolorosa
et gotejava per tota la carn
davant de tanta prova i test
de descarats valors abstractes.
I el cas és que -com sempre passa-
algun trempat xiquet agafava
l'estampeta de Galileu i,
en posar uns ulls intel·ligents,
els fotia a la cara la maliciosa frase:
«Mira que n'esteu d'errats, dèspotes de l'infern!».
I així, una nova i llarga lliçó d'impotència,
de vent negre i de bales perdudes
quedava penjada a la teua pell de la memòria.
Altres indrets de Prada:
Indrets