Autor:
Vicent Andrés Estellés
Obra:
Mural del País Valencià II
, 1996
Raimon
Matinera la veu del carrer blanc,
aquella veu que d'un acabament,
que d'una pols, que d'unes teranyines
creixia, amb pols i teranyines dintre,
i es preguntà per la pedra i el vent,
i no va dir: damunt aquesta pedra
he de bastir el meu temple,
perquè el vent bastia catedrals efímeres,
es preguntà per la pedra i el vent,
els elements de la futura pàtria,
les eines calcigades d'un passat,
tot un passat en el vent i la pedra.
Fou el principi, el començament
bíblic d'un món des d'una pedra oberta;
l'eternitat continguda en la pedra,
el puny feroç, l'esperança rompuda,
i en aquest vent de glopades de cendra,
de creixement de blat i de roselles,
enteniment de voluntat de ser
i agrupament dels elements dispersos.
Com foc follet recorregué la terra.
Ens va tornar el gust de l'amanida,
el gust preclar de l'oliva trencada,
del got de vi, de les coses senzilles,
va despertar monestirs oblidats.
Va concitar ametllers de les illes.
I va arribar a fonaments i essències.
Va respectar, dintre la cova negra,
l'enterrament de l'home primitiu,
una estatura, unes eines, uns ossos,
i va passar, a la cova, en dejú,
hores d'afany i tristesa i amor.
Va despertar, semblant una ocellada,
un alfabet de ferro castigat.
Ell féu cançó i esperança diària,
vidre estellat i aigua que corre fèrtil.
Duia a la gola, publicat, l'horror,
la teranyina dels dies funestos,
la sang en qualls, espant i desmesura,
carbonitzats els ocells de la pena.
El cor amant, principalment amant,
i el talent trist i senzill del soldat,
del combatent per una causa unànime.
Veia passar els rius de llibertat
que demanava, febril, pel seu poble,
l'assenyalat País Valencià
massa aturat mirant sempre darrere,
immòbil pes i tractament de glòries.
Ell s'ho va endur i ho féu seu i seguí.
I tots els pobles de la terra amarga
es troben bé dintre la seua veu,
aquesta veu que va nàixer a Xàtiva
i, adolescent, duia l'ala cremada,
els ulls ratllats pel matiner espant,
record d'un foc en un muntó de cendra.
Des de la veu de Raimon retrobaven
frescor de fonts, alegria d'amants.
La seua veu recorre tot el món
com un fosc bram de cansament i còlera.
Car ella ens fou fonamental origen
i vigorosa possibilitat.
Va despertar monestirs oblidats,
va despertar la voluntat d'un poble,
i despertà, a l'oxidada cova,
un alfabet de ferro castigat.
