Quan arriben a terra l'aurora hi riu:
Autor:
Jacint Verdaguer i Santaló
Obra:
Canigó
, 2002
Pàgina:
294
Quan arriben a terra l'aurora hi riu:
a sa claror enrotllen lo fort cabdill,
a qui la sang degota de fil a fil.
Amb la sang, lo bon comte perd lo delit,
mes no perd, no, el coratge de paladí.
Un vell fallaire senya son dors ferit;
per damunt la ferida passa los dits,
cóm si tragués a fora lo mal de dins,
i fent tres creus exclama: —Tall fet, tall vist,
tan aviat guareix-te com jo t'ho dic:
guareix-te en nom del Pare, Fill i Esperit—
Mentre el pastor lo cura, llança un sospir,
alçant a la muntanya sos ulls humits:
—Bon comte —li demana—, ¿vos faig patir?
—De nafres com aquestes, pastor, me'n ric;
dinou mon cos ne duia i ara en duc vint.
No és per mi si sospiro, que és per Gentil,
quan penso, pobre pare!, què fa el meu fill?
