Pont romànic

Mentre tals idees i records anaven passant per la meva imaginació, arribàrem al pont de Besalú, on el cotxe es parà a la vista d'un espectacle feréstec; feia horror de passar-hi; el Fluvià anava tan gros que tota la població eixia pels afores per contemplar-ho. Tots baixàrem i passàrem el pont a peu, amb certa mena de terror, com si tremolessin els fonaments. Me n'aní a can Felip, on m'esperava el mosso del Puig de Llobinera, però amb el temps que feia amb el llevant que tornava a revifar-se, no tinguérem més remei que quedar-nos a Besalú.

Abans d'arribar a Besalú la vall s'eixampla i apareix un paisatge — ara, a la primavera — d'un candor verd i rosat, d'una ingenuïtat colltorçada i vagament trista. És un paisatge pueril, deliciós, però indiferent, que sembla adormit entre l'aigua mansa del riu i l'ombra dels núvols que passen lentament. A les hores del sol els rosats són de galta, i a la tarda els daurats són de trena; cap al tard, la vaguetat torna la terra d'una porositat dolcíssima. A mi em sembla que aquest és el paisatge del romànic. Vull dir que sovint el romànic ve anunciat per un paisatge idíl·lic. En el cas de Besalú, aquesta observació es compleix. El feudalisme, sense una alimentació de fàcil abast, seria incomprensible. El feudalisme de Besalú és construït davant d'un paisatge productiu; tot s'explica.

Així, apareix el pont — un pont molt camallarg —antiquíssim, del XII, que fa un gran efecte. Damunt del pont apareix el poble, posat damunt d'un pujol, entre el Fluvià d'un cantó i un seu afluent—el Capellades — que fa l'esvoranc a llevant i converteix el pujol en un lloc que degué ésser estratègic. El Besalú antic, comtal, està basat en l'elevada llenca de terra que assenyalen aquests dos rius, pujol que venint del sud, de país de moros, degué ésser defensable. Deia fa un moment que el torrent a llevant es diu el Capellades. El Capellades! Quants capellans, Déu meu! Tot en el país és capellanesc. La religió entera és clericalisme. No hi ha cap religió, no hi ha cap moral; només hi ha capellans... i frares.

Ens hem arribat a Besalú i en Pla comentava la bellesa del paisatge. Un cop a la vila, s'ha quedat al cotxe, amb la muller del pintor, i nosaltres hem visitat el bany ritual dels jueus i hem passat pel pont antic, reconstruït amb traça. És grandiós, d'un ímpetu que no s'oblida. Al Fluvià, tot d'una ha saltat una carpa, deixant cercles més clars a l'aigua verda, tèrbola, pol·luïda. En Pla ha tornat al seu mas en el cotxe del periodista Gil Bonànsia.

— Vitrubi, un insigne enginyer romà, ja va establir que els tres requisits bàsics d'un pont havien de ser firmitas, utilitas, venustas. Es a dir, fermesa, utilitat i bellesa. —El cambrer va recórrer a la seva formació com a arquitecte per defensar la seva posició—. La filosofia que inspira i comporta la construcció d'un pont, estimat, és demostrar la fortalesa de l'home, la fortalesa davant de tot i de tothom.

»Els romans, que ho havien conquerit i guanyat tot i que havien derrotat tots els enemics haguts i per haver d'aquest món, ho tenien molt clar, no es deixaven acoquinar per un senzill corrent d'aigua. Calia fer-hi front

»Em sembla molt lloable que vulgueu seguir les pedres que la mare naturalesa ha col·locat sàviament a les aigües del Fluvià, això suposaria també estalviar-nos una bona quantitat de diners en material —va afegir el frare amb un mig somriure sarcàstic i fals—, sense oblidar els ingressos que s'obtindrien amb l'establiment d'uns pagaments a l'entrada. Fins aquí d'acord.

»Però, estimat mestre Prim, si vós us manteniu ferm en aquesta voluntat de seguir les pedres del riu, no veig com salvarem les vingudes sobtades del riu si trenquem el curs natural del corrent del Fluvià fent girar cap a la dreta el vostre pont. Ja es deu haver adonat que si seguim aquest disseny que planteja, l'angle que agafa el pont és contrari a la força de l'aigua que baixa pel llit del riu.

»La forma de falca que agafa el pont és contra natura i contra els conreus i cultius que hi ha al marge del riu, que quedarien negats completament, per no parlar de les cases que hi ha a tocar de la riba i que en cas de riuades fortes, Déu no ho vulgui!, quedarien destruïdes.

Mentre el cambrer Florenci argumentava la seva opinió, Prim se'l mirava amb un somriure murri. Va respirar profundament abans de respondre-li.

—No, no m'ha passat per alt, no, aquest detall que vós tan oportunament, benvolgut Florenci, heu apreciat. —Va començar la seva rèplica en un to de veu aspre—. Els mes tres d'obres, fra Florenci, com que de tot se n'aprèn, per desgràcia ja hem vist, entre altres coses, arcs que s'aplanaven perquè els cindris cedien. Això ha obligat a prendre precaucions i dotar-los de contra fletxes perquè quan caigués el cindri es corregís immediatament la deformació. Hem descobert que per a la seguretat de l'obra és preferible quedar-se per sobre i no per sota de l'arc de mig punt.

»Amb aquesta tècnica aconseguim arcs de mig punt molt acceptables. S'ajusten els càlculs, es tallen unes dovelles molt precises i tot plegat fa que els cindris assoleixin un grau de perfecció i solidesa tan ferms que quan es retira l'estructura de pedra no caigui encara que la força de l'aigua sigui sobrenatural.

»Per salvar el curs d'un riu gran però d'amplada modesta com el Fluvià no es podia fer amb un sol arc enorme. Aquí necessitarem construir arcs més senzills a banda i banda del principal per evitar, entre tots plegats, no sols el corrent normal, sinó també l'eixamplament extraordinari de les vingudes d'aigua amb les pluges de la tardor.

»A diferència dels orgullosos i arrogants arquitectes romans, fra Florenci, nosaltres, els mestres d'obres, som més modestos, més senzills i solem tocar més de peus a terra. D'altra banda, malgrat els esforços, els mitjans són sovint escassos i molt rudimentaris i la mà d'obra no és que sigui gaire qualificada, però ens en sortirem.

»Per tot això, crec que hem de fugir de la idea d'enfrontar-nos al corrent del riu i optarem per desviar-la intel·ligentment amb ulls a les arcades i tallants per a l'aigua. I per això el tomb cap a la dreta del pont en comptes de seguir recte és l'opció que més ens convé.

»A més, si us hi fixeu —li va assenyalar els pergamins i el va convidar a mirar-se'ls—, el projecte consisteix a construir les tres últimes arcades del pont sobre blocs que haurien de ser igual d'immensos que els altres, però amb la diferència que aquests els col·locarà la mà de l'home, els artesans i picapedrers que treballin en el pont. Un material que sortiria de les pedreres de travertí que tinc entès que hi ha a Juinyà.

»I si parlem des del centre del pont, l'arcada es decantarà cap a la dreta i no cap a l'esquerra, que és per on continuen les pedres, perquè així afavoreixi que l'aigua del riu flueixi amb naturalitat, sense haver de patir pel trencament del corrent. Optar per fer el traçat en línia recta comportaria tenir un pont feble i vulnerable. Això no vol dir que no hàgim d'estar igualment molt pendents de les riuades.

El cambrer estava indignat i va respondre amb contundència.

—Entenc que l'angle hi hagi de ser. I potser teniu raó que el traçat recte sigui gairebé impossible arquitectònicament i inviable econòmicament. Però llavors us prego, mestre Prim, que accepteu el suggeriment de fer-lo girar cap a l'esquerra i no pas a la dreta. Així, amb aquest traçat, el pont resistiria molt millor l'impuls de l'aigua. Penseu que el vèrtex de l'angle és en sentit oposat al corrent i s'aconsegueix que la pedra treballi a compressió, molt més recomanable i lògic que no pas a tracció, que és com ho faria si es construís com vós dieu.

—Us oblideu —va incidir Prim— que el pont és com un braç que surt de la muralla?

—Què voleu dir? —va preguntar desconcertat el monjo.

—Si l'angle del pont és cap a la dreta, respon a una qüestió estratègica, també, de defensa de la capital del comtat. Si el traçat final del pont fos recte o cap a l'esquerra, la torre central més que una ajuda seria un destorb, una nosa, i faria un flac favor al comtat, perquè impediria llançar qualsevol ofensiva des de la fortificació, des de les muralles que hi ha a la porta de l'entrada. El pont, benvolgut cambrer, és, a més, una arma molt poderosa i té un rendiment econòmic i defensiu.