Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Davant de l'arbreda de can Blanc, ens podrem immergir en el paisatge que envolta l'aiguaneix de la font Moixina. Són paratges força semblants als que a finals del segle XIX, no intervinguts per l'acció humana, ocupaven un espai molt superior al d'ara. Dos textos ens seran útils per complementar mentalment allò que ha desaparegut. El primer, d'Enric Galwey, recrea pensió on s'hostatjaven alguns artistes de l'anomenada Escola d'Olot que tant s'inspiraren en aquests entorns. El segon, d'Aurora Bertrana, és com una aquarel·la literària d'un paisatge encantat i ple de simbologia lligada amb la natura.
Recomanat a un gran senyor notable, don Francesc de Trinxeria, em varen instal·lar a una pensió molt típica que es deia a can Campana, hostal camperol amb un tracte de família el més filial que es pugui concebre. Eren persones molt honorables, i els artistes que ens hi estatjàvem vàrem ésser tots molt estimats. Quins temps! I quina impressió em va fer l'endemà a bon matí tots aquells bassals de la Moixina, verge completament de reformes! Batet, el Corb, La Fageda, Santa Magdalena, Cuní, Les Feixes, els Firals, Verntallat, ara tot tallat, eren boscúries impenetrables, un veritable paradís. Els xaragalls de l'aigua de les deus de la Moixina es ficaven dintre els prats plens a curull de les més exquisides flors bosquetanes. I aquelles cases de pagesia tan típiques i tan precioses, que no es comprèn com encara existeixen, tan primitives! És que els seus propietaris són cultes per a comprendre que s'han de conservar; són joies de la tradició. Allò era formós. Tota la comarca d'Olot era emboscada amb arbres centenaris i els dintres dels boscos semblaven interiors de catedrals: tant era el silenci majestuós i el benestar que s'hi trobava.
I plovia més a Olot, aleshores! Cada dia de dotze a dues feia una tempesta que regava la comarca durant més de dos mesos: s'apaivagava a últims d'agost per tornar-hi a l'octubre amb llevants que duraven més de quinze dies, i excuso dir que la natura hi guanyava d'una manera gran, perquè al setembre ja es matisaven aquelles mates tan espesses de roures, amb finors tardorals exquisides. I això enquadrat amb cels d'una bellesa colossal de color, que és impossible de descriure, i que acabaven de donar un complement a aquells panorames, els més esplèndids que un pugui imaginar.
Una obaga a l'estiu
Vista des d'un turó, és una mena de mar verdós, sensible al més lleuger oreig. Adés, sota un cel blau, queda immòbil, estàtica, silent. Més tard, sota una nuvolada, oneja i brama feréstega.
Els matins té frisances suaus que matisen el verd amb variacions infinites. Els capvespres és d'una severitat impressionant. Taca fosca encerclada pels turons veïns, amarats de les darreres clarors de la posta.
Vista de dins és un temple majestuós: pilastres grises altíssimes, esveltes, brunyides sota una celístia maragdina. Naus i més naus de corbes suavíssimes. Perspectiva de verticals perdent-se en fondària i altitud. Tapissos i catifes vellutades (herbei tendríssim damunt d'un sòl de terra humida, negra i flairosa).
Xiscladissa d'ocells xirois, enamorats. Càntics de fonts, melodia monòtona, discreta.
Per ci per llà, clapets de sol espaiats, diminuts, tremoladissos. I, tot d'una rialles profanadores de nimfes indiscretes, armades de mitja lliure de xocolata i dos vasos de zenc. Una..., dues..., tres...., quatre noies ; taques: rosa, blanc, blau, verd poma; amb quatre creus damunt dels pits rosats i virginals.
Altres indrets de Olot: