Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La font Moixina és un dels llocs més visitats d'Olot per la seva popular deu d'aigua i per estar envoltada pel parc natural de rica, variada i exuberant vegetació. La font Moixina i la Deu, que està a tocar, poblada de vells roures, el 1945 van ser declarats paratge artístic nacional. Tots dos llocs a tocar de les ribes del Fluvià, juntament amb altres fonts de semblant bellesa com la de Sant Roc i Les Tries, van ser a finals del segle XIX llocs paradisíacs per als pintors de l'Escola d'Olot, especialment per a Marià i Joaquim Vayreda. Per una banda, a tocar de la font Moixina podem llegir els poemes de Manuel Ribot i Serra i Maria Concepció Carreras que cantaren les fonts amb aire romàntic; ben diferent de com ho féu Joan Teixidor amb una referència als paisatges de Renoir. Per l'altra banda, Alexandre Cuèllar amb una prosa entre descriptiva i poètica ens farà de torsimany per endinsar-nos en les belleses i secrets de la font Moixina.
Records d'Olot
II
Les fonts
Murmurant cants d'amor i d'alegria
brollen arreu gentils i joguinoses,
convidant amb ses aigües sanitoses
als llassats de ciutat que ací fan via.
S'escampen en cent còrrecs nit i dia
brodant randes d'escumes blanquinoses,
portant la vida al camp, on amoroses
fruites i flors esclaten d'ufania.
Amb les fonts de Sant Roc alegres breguen
la Moixina i Les Tries com germanes,
i sa frescor i sa puresa entreguen
de joia plenes a les gents ufanes
que al caient de la tarda allà s'apleguen
per veure morir el sol ballant sardanes.
La font Moixina
Gentil pubilla d'aquest nostre pla!
Ton nom revola enllà
de cimes i muntanyes
i el diu la goja tot dansant l'amor
davall de les pestanyes
d'estels d'or.
Per ta beutat, natura t'ha bastit
un bell palau, guarnit
de branques enramades,
per on la llum, translúcida, suau,
hi penja a garlandades
del cel blau,
amb claps de sol que et besen sota el cant
letífic, incessant,
de passerells i merles
brunyint amb un delit sempre insadoll
els collarets de perles
del teu coll.
I t'ha enjoiat de gais indrets, jardins,
turons i gerds camins,
í d'herbes oloroses
n'ha fet un escampall al teu redós
que encensen delitoses
el feu cos,
i amb llenç de llir i conxes de vellut
el prat ha devingut
flairós llit de princesa,
perquè en sentir-te lassa puguis tu
colgar-hi la bellesa
del teu nu,
i el rou nocturn, amant que arran del pols
et vetlla el somni dolç
(una glicina... un cigne...)
amb gotellims d'acer aurifluent
veiem com te persigna
lentament,
i l'alba esparpillant l'ull safiri,
vestida d'organdí
amb dits de llum pentina
els bucles platejats que bellament
damunt la teva sina
van caiguent,
i van caiguent per glòria d'eix tocom
que prou ho sap tothom
que és lilial i pura
l'aigua que et regantella pit avall
i que viument fulgura
com cristall,
i que ets l'orgull i el símbol del terrer
i encant del foraster,
formosa font Moixina!
car el qui et veu en resta tan ullprès,
que et serva en la retina
sempre més.
La font
Anàvem a la font quan ja queia la tarda,
resseguíem camins, corriols i dreceres,
ens arribava el cant que fa l'aigua i la pedra.
Érem els habitants d'un estiu de miracle,
tot era tan feliç que no ho enteníem.
Dames, cavallers, l'estol de nens i nenes,
el gaudi de la llum i l'hora fugissera,
els núvols divagant pel cel que s'enfosqueix
i trepitjant el verd el vestit blanc de Maria.
Ignoràvem Renoir però ja el pressentíem.
La Moixina és quelcom més que una font o que uns paratges més o menys bonics i, per tant, més o menys pictòrics. La Moixina és purament i simplement un símbol, una personificació de la ciutat d'Olot. Olot i Moixina són dos mots sinònims, que van a l'uníson. La gent d'Olot i de fora d'Olot els identifica. No d'ara, sinó de sempre.
Si pregunteu a molta gent forana si ha estat mai a Olot, és molt possible que us diguin que sí,
Però si els pregunteu si s'han passejat pel carrer Major o pel Firal, o si han entrat a l'església de Sant Esteve o al santuari de la Mare de Déu del Tura, o si s'han assegut en un banc del parc vell, la majoria de les vegades us diran que no. Sortiran per la tangent i continuaran explicant una cosa així:
—Sí, una vegada vaig venir a Olot i vaig anar a dinar a la Moixina. Ens va agradar molt. Els olotins no sabeu el que teniu. És una font molt bonica. [...]
Com és la Moixina?
Heus ací una pregunta difícil de contestar. La Moixina és la màxima expressió dels verds, de la llum passada pel sedàs de la delicadesa; el paradís de la boirina poruga i d'unes branques que lluiten per arribar a fregar la galta rodona del cel blau. [...]
I —ara i aquí— nosaltres volem confessar que la Moixina, per damunt de tot i segons el nostre parer personal, és un estat d'ànim; una manera de veure uns arbres, uns camins, uns rierols, unes flors silvestres i un paisatge determinat dins d'un espai concret, que constitueix una unitat totalment definida.
La font té sis brocs que llancen aigua sense aturar-se i allà mateix comença un d'aquells recs minúsculs —en aquell tros corre pel mig de dues rengleres de pedra— que s'escorre avall fins que s'arriba a perdre,
Ben a prop de la font hi ha uns pedrissos i unes tauletes de pedra tosca i lloses planes a sobre, escampades simètricament a cada banda del recinte principal.
Si hi aneu alguna tarda del mes d'abril, quan el dia és llarg i el sol té mandra de pondre's, veureu com els raigs de llum, fins com un tel de ceba, encenen literalment la sorra vermella de terra i taquen de colors vius les soques dels arbres de la vora.
Mai no he vist una llum tan tamisada com aquella llum transparent de la Moixina quan es mor la tarda. [...]
El qui continuï caminant descobrirà, sense gairebé adonar-se'n, uns aiguamolls que mostren una superfície de color verd poma, esponjosa. I al mig d'aquella mena d'estany, on l'aigua només s'endevina, veurà com les fulles altes dels lliris blaus, que surten d'aquell indret, ballen sardanes. [...]
Si continueu caminant per la Moixina observareu també que el paisatge canvia constantment. Aquí a prop hi ha uns arbres blancs de fulles platejades, més enllà una cleda amb unes mates de boixos o de grèvols envernissats d'un verd maragda rabiós. En un altre clos s'aixeca una roureda d'una vintena de roures monumentals que us protegeixen dels raigs de sol més punyents. Pertot arreu l'heura i les falgueres defineixen el caire fresc i humit d'aquest paisatge.
Per entremig dels arbres o des d'un camí intrincat, si no badeu o no feu el ronso, se us farà present un llac petit com un cop de puny. L'aigua no es belluga gens ni mica; es manté quieta; serveix de mirall a la vegetació de la rodalia.
A l'hivern la boira espessa, que a vegades el vent gronxa d'un lloc a l'altre, posa una engruna de misteri a l'entorn. Els arbres desapareixen i es confonen entre ells mateixos.
Mai no sabeu ben bé si toqueu de peus a terra o si cavalqueu damunt d'un floc de cotó fluix finíssim.
A la primavera, la Moixina, al migdia, enceta una alegria que s'encomana al més pintat o al més escèptic.
A l'estiu —excepte en casos esporàdics, gairebé insòlits—, quan hom entra al recinte, una fresca que enamora li dilata els porus de la pell i li lleva la suor del front.
A la tardor, la Moixina s'enriqueix amb els ocres i els torrats de les fulles seques, i les tonalitats cromàtiques de la fronda agafen aquell punt dolç que només s'aconsegueix quan l'equilibri de tots els elements és perfecte.
Cada estació de l'any s'esforça a no defraudar el vostre entusiasme.
Altres indrets de Olot: