Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'antic Hospici d'Olot, construït a finals del segle XVIII (1779-1784) mercès a una deixa testamentària d'Antoni Llopis i a altres aportacions del bisbe Lorenzana, i projectat per Ventura Rodríguez (1779-1784), fou creat per a usos múltiples: escola, habitatge de mestres, beneficència i escola de Belles Arts que estigué a la base de l'anomenada escola paisatgística d'Olot, fundada per Lorenzana com a filial de l'Escola de Belles Arts de Barcelona. El primer director fou Joan Carles Panyó, pintor i arquitecte. Durant la Guerra Gran (1793-1795), l'Hospici fou habilitat com a caserna i novament ho fou durant la guerra dels carlins (1874).
A les sales en què s'exposen les obres de Joaquim i Marià Vayreda i altres representants de l'anomenada Escola d'Olot podem llegir diferents textos que hi fan referència: primer, una anotació del dietari de Francesc Rierola escrita arran d'una exposició d'obres de Vayreda inaugurada a can Parés; segon, un fragment del discurs que va pronunciar Narcís Oller, President del Jurat del XX certamen Literari-Artístic d'Olot de1909; tercer, la valoració que Santiago Rusiñol feia de la pintura dels Vayreda i, finalment, un text de Josep Pla que contextualitza les pintures dels olotins com a paral·leles de l'esclat del impressionisme pictòric a París.
2 de desembre de 1894
Des de llavors les escoles pictòriques han batallat fort: lo natural s'ha anat imposant; però l'exposició d'avui m'ho ha dit, que en Vayreda, sense buscar res en les escoles, no es un vençut, sinó un vencedor. Son mestre fou en Martí i Alsina: se li coneix en les primeres obres, i de vegades un pi, un terme, un altre detall ho revela. Però aviat el deixeble se desféu de les lligadures, i es tornà mestre sense pensar-s'ho. Obeïa la veu interior i sa personalitat sortí clara, amb caràcter propi, i en nostres exposicions se féu admirar una nota nova, clara, tendra i viva: de tan viva fecundadora.
El cel i la terra de la Recança, aquelles figures amagades, negres com fantasmes, aquella carreta que tapa amb ses tenebres un tros de celístia, aquelles ratlles aplanades de les muntanyes sense llum i dels núvols apagats, omplen l'esperit de melancolia pesant, aixafadora.
En canvi, quins raigs de vida i d'alegria en aquelles prades on els pomerars i presseguers esclaten en flor! La primavera brolla de cada pinzellada tendra, gerda, ufanosa. Ningú ha dat mes tou a l'herba dels prats, ni sorprès millor el misteri de les boscúries i dels cims de les muntanyes. Enlloc treu el cap l'artifici; pertot s'escampa la naturalitat plena de senzillesa.
Un quadro a mig fer i que, borronejat solament, deixa endevinar tot un esplet d'hermosura, hi ha al centre de la sala: ell guarda les llums darreres que es ficaren a l'ànima del pintor, en qual cos havia plantat ja les urpes una horrible malaltia. La malaltia tremenda dels qui senten massa. La malaltia del cor, que se'n va al centre de la vida a rosegar de vegades quietament com un corc, de vegades amb mossecs de lleó.
Poetes i pintors (fragment)
Perdoneu-me, doncs, una vegada més, si em concreto a expressar-vos tot l'agraïment de què us sóc deutor. No vos ho sóc solament de la distinció que per a mi representa aquesta presidència. Vos ho sóc, també, del gran pler que m'heu proporcionat fent-me venir aquí a contraure noves i valioses amistats; a visitar Olot, la nostra petita Atenes muntanyenca, deu inagotable d'artistes, de savis i d'industrials de tota mena, que són ja no sols glòria de Catalunya, sinó fins a vegades portaestendards d'ella en allunyats continents. Vos ho sóc en fi, d'haver-me ofert l'ocasió, per a mi tan glatida i per causes accidentals mai fins ara lograda, de veure per mos propis ulls la regió catalana mes entusiàsticament cantada pels poetes: aquesta comarca tan gerda i esplendorosa que, com ho fou Barbizon per als pintors francesos, ha sigut, per a la pintura catalana, bressol i inspiració fecunda de la nostra escola ruralista, la més castissa i peculiar del geni català, i en la que han florit amb universal aplauso artistes de tan justa i gran anomenada com l'inoblidable Joaquim Vayreda, com els Berga i els Domenge, que són ben vostres, i els Galwey, Barrau, Llimona i tants altres de fora, que no cito per no fer la llista interminable. Tota l'encisera visió de vostres camps de fajol, aquí i allà estesos com reials erminis entre la gemada verdor de l'ampla plana; de vostres fagedes ombrívoles; de vostres tossals frondosos; de vostres poètiques fonts, torrenteres i clotades, de vostres cingles cantelluts o de vostres penyalars més feréstecs, de vostres costums camperoles i de vostres pagesets i pagesetes d'ull blavenc i pell de préssec, havien ja embadalit mos ulls en aquelles teles d'inesborrable recordança, despertant-me ànsies vehements que sols avui puc satisfer, gràcies a la bondat vostre.
Vaig baixar al pla, apropant-me en aquell país de paisatge; i cada espessura que veia, cada torrent, fins cada arbre i cada branca, me recordaven arbres, branques i espessures i torrents que havia vist d'en Vayreda. Amb quin gust, allí, vaig omplir-me els ulls de verdor, vaig emborratxar-me el cor de l'aspre perfum de l'herba, vaig viure els quadros del paisatgista! Amb quin delit vaig córrer el natural aquell, fita per fita, gaudint de l'aire, del bosc, dels núvols, de les santes quietuds d'aquella terra! Amb quin alè espigolava tot lo dia, i amb quina pau reposava cap al tard, en aquells florits prats de molsa, que em servien de treball i de repòs!
Aquell tombar de camí, amb fondo d'arbres florits, el coneixia; aquell rieral amb aigua relliscant sota les canyes, el coneixia; coneixia també la soca immensa i oberta, llençant els braços per amunt i omplint els núvols de fulles; l'hortet frondós, íntim, quiet, brodat de plantes amb cara de bondat i de modèstia; coneixia les masies, segudes vora del paller, vessant herba i deixant anar com un sospir de lleugera fumerola, i les salzeredes de fulles blanques de plata; coneixia els caminets, els camps estrellats de flors, els marges guarnits de pedres; i tot plegat, tot lo que es veia de banda a banda de serra, me recordava en Vayreda, me'l presentava, m'explicava ses alegries i ses tristeses d'artista, de tal manera que era amic que ja estimava el dia que la sort me féu estrènyer aquella mà, vibrant llavors i morta ara per a l'art, per a l'amor i per a la pàtria.
Sense els propòsits, les tendències i les realitzacions de l'escola de Barbizon no hauria existit, probablement, l'impressionisme. I el curiós és aquests fet: l'escola de Barbizon i el pintor Vayreda, que són dos fenòmens inseparables, no tingueren, però, cap connexió. El pintor Vayreda i el seu germà, l'escriptor, conegueren i visqueren a França, però hi visqueren més com a emigrats polítics que com a artistes. [...] I el que volia dir era simplement això: el pintor Vayreda, contemporani de l'escola de Barbizon, inseparable de les seves tendències, però sense tenir-hi cap connexió, és un pintor de molt més valor que els d'aquella escola, i no ho dic per alguna raó de passió o de sentimentalisme local, sinó per raons objectives, de comparació i d'experiència. Però Vayreda no fou francès, i en el corrent general de l'art modern, que té els seus dos extrems a París i Nova York, no tingué més que una consideració provincial, marginal i de transcendència limitada.
Altres indrets de Olot: