Autor:
Josep Berga i Boix
Obra:
La festa del Triai
, 1897
Pàgines:
131-133
La festa del Triai
Triai s'anomena un petit camp, situat a mitja hora de Olot, en lo terme de Sant Cristòfol las Fonts, parròquia que celebra la festa del Roser, l'endemà de Pasqua Florida: i a la tarda, després d'haver-se terminat les funcions d'iglésia, corresponents a la diada, acut tot lo poble i la vila d'Olot en massa, al gran aplec tradicional; que té lloc en lo citat punt.
Uns suposen que el nom de Triai, ve de que antigament allà es reunien los remats de Santa Pau, Mieres i altres pobles, quan anaven a muntanya, i en dit lloc se feien les tries del bestiar, marcant-se el que devia distribuir-se entre els pastors corresponents.
Altres diuen que el nom pervé de que els fills de Déu que estan per merèixer hi solen triar, en aquest dia, a les filles dels hòmens, que els han d'ajudar a dur la carga de la vida.
Enguany la gentada s'arraconà vers lo camp on fan los soldats l'exercici, per tenir més lloc; i presentava l'espectacle innombrables cops de vista de lo més encisador.
Tot lo panorama que es descobreix des del Triai oferia una varietat de planes i muntanyes, clapades de tots los tons imaginables. Al Nord, l'horitzó fantàstic de la cordillera Pirenaica, des de Núria al Puig d Bassegoda, d'un morat transparent, enèrgic, que es va fonent, fonent amb les congestes de neu, que hivern i estiu ostenten los espadats racons de Canigó i Puigmal. Segueixen avançant cap a primer terme les cordilleres de Talaixà, de Beget, de Pera, Capsacosta i Serra de la Cau, cobertes d'alzinars, amb esllavissades argiloses, que introdueixen en l'espectacle una variant simpàtica, no menys vigorosa que el morat, contrastada pel groc clar i verd decidit dels sembrats de la serra de Colljubí i Ventolà, atestada de feixes de diferents barreges que toquen fins a la planúria, a on la imaginació se confon en aquesta època de l'any, i no sap on parar-se, per saborejar tantes belleses.
Girant la vista cap al indret de Sant Roc, majorment vers les quatre de la tarda, quan lo sol frega de cantell les arbredes que comencen al peu del mateix Triai i s'acaben en los crenys de Puigsacalm, l'espectacle impressiona fortament l'esperit; és immens, sorprenent, a cada moment nou, una mar de llum i vida, ple d'aire, imposant i suggestiu.
L'astre del dia combina milions de tintes admirables en aquells boscos, camps i prats de totes formes, que comencen a brotar, tots frescos com la rosada, uns d'un blanc groguisc, altres d'un verd tendre, aquí d'or glaçat, allà de color de perla, sembla que el groc de Nàpols i el bleu lumière s'hi vessen a carretades i van allunyant-se progressivament cap a l'horitzó, perdent-se entre els vapors de la tarda, en masses i taques que es confonen i harmonitzen dintre el quadro colossal, entre les calitges dels darrers termes.
I si un interposa a la gentada que acut al Triai, fent-la entrar en lo primer plan de la composició, si es para amb las diversitats de trajos, amb la multitud de barretines i notes llampants, amb las tendes improvisades dintre els carros i mil altres detalls que contribueixen al moviment general, s'ha de confessar, que tan pel punt com per la reunió, l'aplec del Triai se n'endú la palma entre tots los que es celebren en la rodalia.
Com si les filles d'Eva volguessin ventar al diable els vestits tristos de colors pesats, amb que la moda de molts anys ha embolicat sa airosa i admirable figura; com si tornés l'època dels colors vius que li donaven tanta gràcia i exuberància, començaven a veure's notes blaves, ponderades per flocs i cintes grogues, notes blanquinoses i grises, exaltades per la proximitat del vermell, tons morats i negres, excitats per colors secundaris; i la major part dels pagesos, que no han deixat ni deixaran mai la faixa ni la barretina vermella, que presta colors encesos i molta més llum a les fesomies que la catxutxa d'estanya-paelles, més ferrenys i ben plantats que un roure, posaven el to d'un camp de roselles florides, a les masses vigoroses dels primers plans del quadro.
Si el jovent de Les Fonts i del veïnat de la Deu Grossa, desitja l'arribada d'aquest dia amb frisança, el d'Olot l'espera amb un pam de candeletes: la mossa més garrida i torrada pel sol, que la veureu pels sembrats herbejant, o carregada amb grans feixos, se troba allà ballant amb la senyoreta més fina i esblaimada de fin de siecle, i al pagès més honrat de la rodalia, donant les mans calloses al pinxu més modernista i polit de la centúria.
Però d'aquells minyons robustos, que sostenen lo pes de les cases pobres n' hi mancaven molts: jo en conec quatre que amb son treball mantenien a llurs pares; antany hi eren en aquest aplec; tal volta mai més s'hi veuran, i si tornen, s'ho guaitaran des d'un racó, esguerrats o malalts per tota la vida, i amb un canó de llauna que els hi donen pagant, i amb la llicència per demanar almoina, perquè no han tingut crèdit per a emmanllevar tres cents duros...
Que per molts anys puga celebrar-se la festa del Triai, que és catalana de pura raça; que Deu no permeti que desapareixi d'aquest aplec, ni de tants altres la típica barretina, que Mossèn Collell anomena signe d'independència: la duien los catalans al derrotar los exèrcits de la república francesa, per la guerra gran i durant la guerra de l'any vuit, i la duran sempre que es tracti de salvar l'Espanya, com la han salvada en diferentes èpoques. No hi fa res que a Madrid nos tractin de separatistes i criminals, mentre són ells que ens excloeixen del nombre d'espanyols i ens neguen la llibertat que concedeixen al masonisme i als enemics de la pàtria, mentre consenten i toleren publicacions que van contra tot lo més sagrat i noble, contra la mateixa Espanya.
