Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Els orígens d'aquest complex d'hostaleria cal buscar-los vers l'any 1931 quan era un petit hostal de poble al peu de la carretera que unia Olot amb Santa Pau, Mieres i Banyoles. Als estius de la dècada dels seixanta del segle passat, hi feia estada Carme Guasch amb la família. D'aquí que escrivís diversos textos rememorant aquell locus amoenus que per a ells era l'indret. L'escala que dóna accés al menjador està presidida pel sonet dedicat a can Xel que podem llegir complementant-lo amb un fragment molt més detallista de Trena de cendra.
Can Xel
Un castanyer l'ombreja tot fent de sentinella
entre l'ull de la porta i el camí de la Cot;
Santa pau la vigila amb la plaça més bella
i als seus per catifa se li adorm tot Olot.
L'embolcalla el silenci que en el prat s'enrosella
i en el vidre de l'aigua s'emmiralla, si pot,
amb la flaire entranyable de la cuina més vella
que té la saviesa de tot el que és remot.
És la llar que ens convoca amb la veu d'una amiga,
és una illa de calma que de pau ens abriga
en les hores més dolces i en les hores de fel.
Perquè sap acollir-nos i ens vol fer companyia
que la sort protegeixi el seu nom cada dia,
que la sort protegeixi el casal de Can Xel.
Can Xel havia estat, fa anys, una fonda de carretera on es paraven els pagesos a esmorzar. La família que hi vivia tenia dos vailets, i l'única que cuinava era la mare, la senyora Maria. Això de senyora Maria s'ho va dir més tard, perquè al principi tothom li deia Maria i prou. Quan en Joan —el senyor Joan— va ser gran es va incorporar a la cuina, i en casar-se amb una mestra que havia estat destinada al poble veí, van posar-la al front de l'administració d'un negoci que ja començava a fer goig.
De mica en mica, any darrera any, Can Xel va anar expansionant-se, augmentant de volum. Un cop era fer un nou menjador, l'altre engrandir la cuina; un estiu afegien una piscina al «complex», el següent inauguraven una dotzena d'habitacions perquè els estiuejants s'hi demoressin. A la llarga, però. Can Xel va perdre la seva fesomia inicial i només el salvava de convertir-se en una de les moltes masies-restaurants sense caràcter que tant proliferen pel país, la qualitat indiscutible d'una cuina ben casolana i un tracte adust que, contràriament al que pot semblar, havia aconseguit convertir una colla de famílies en estadants fidels de cada estiu.
L'entorn —el paisatge de la Garrotxa— era ben conegut per nosaltres, que havíem viscut sis anys a Olot. Els fills l'estimaven com a la terra pròpia —ells que sempre es queixen de no tenir-ne cap— i en coneixien tots els racons i les muntanyes fil per randa. Des de petits s'havien acostumat a recórrer camins i a descobrir els secrets d'una natura sucosa, sempre verda i agraïda, plena de misteris i de bellesa. Enamorats especialment dels grans boscos, la fageda, sobretot, havia esdevingut el pelegrinatge obligat de tots els nostres estiueigs: li coneixíem tots els colors i totes les facetes. Havíem viscut estones delicioses a la «deslliurant presó» on semblava passejar-se encara l'ombra de Maragall, mentre vèiem córrer i cridar els nostres fills per entre les branques horitzontals que tenen «aquell verd de mar endins».
Darrerament, fins i tot aquest bosc sagrat ha estat víctima de l'especulació i de la febre urbanitzadora. Quan ja fa temps, vaig llegir al diari que un olotí havia fet talar importants quantitats de faigs per a construir-hi xalets, vaig deixar anar una de les paraules més gruixudes que he dit mai. Em semblava literalment monstruós que algú cometés semblant atemptat, però que fos un fill del país qui gosés fer-ho, superava tot allò que jo podia imaginar. Afortunadament, els grups ecologistes que treballen en defensa de la natura han aturat el crim, i la fageda continua oferint al visitant l'amigable companyia del seu silenci i de la seva pau.
En aquell racó de món que havia estat un lloc paradisíac, transcorrien les nostres vacances. Cada any comptàvem amb delit els dies que faltaven per tornar a Can Xel. Can Xel era no solament un lloc d'esbarjo i de repòs, un contacte més directe amb la natura que ens era escamotejada durant tot l'hivern, sinó també un encontre familiar més íntim, que ens permetia de conèixer-nos millor, de participar en les mateixes coses, de saber-nos, enterament, la família que érem i que el neguit de la feina i d'una vida agitada, molt diferent de la que hauríem volgut menar, ens feia oblidar sovint.
Altres indrets de Santa Pau: