Capella de Sant Narcís

Autor: Josep Tharrats i Vilà
Obra: Laus Catalonia , 1989
Pàgina: 30

Sant Narcís

 

L'albada cristiana, cada jorn

renova ta mitrada vestimenta

i la transforma amb púrpura cruenta

mentre es retalla el pirinenc contorn.

 

I Tu, Narcís, des del beat sojorn

de la Girona augusta i somnolenta,

veus ascendir com una flama, lenta,

la flor del paradís, en alt retorn.

 

Ton bàcul devé etern, car fou mentor

de generacions inoblidables

i encara el veig avui tremir a l'horror

 

del teu martiri: ¡ai, la palma en santedat

defensora dels temples venerables

que l'essència són de la Ciutat!

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Girona, un llibre de records (dins Primera volada) , 1966
Pàgina: 201

En el lloc que ocupa la capella de Sant Narcís, hi hagué antigament el claustre. Les cinquanta columnes que el formaven foren venudes al comte d'Urgell. Sobre la base del claustre debolit, la capella del sant, consagrada l'any 1792, obre una perspectiva sobre sentiments amb perruca i casaca, explícitament elegants. Els murs de la capella estan revestits de jaspis policromats. Quatre pilastres d'ordre compost sostenen la volta circular, pintada al fresc per Francesc Tramulles i posteriorment restaurada. El sepulcre del sant, marmori, amb coberta de plata, té la fredor característica dels barrocs en repensar el Renaixement. Aquesta capella, elegant, incrustada en la duresa de les pedres gironines, és una reminiscència molt llunyana, tardana, del món del Bernini i de determinades morbideses romanes.

Autor: Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
Obra: All i salobre (Obres completes. Prosa) , 1986
Pàgina: 123

En aquesta època de fires hi ha moltes boques untades i moltes espardenyes amb quatre arestes de boll a la sola, que se'n van pel carrer de Ballesteries i fan cap a l'església de Sant Feliu, per contemplar la mòmia famosa de sant Narcís, bisbe, patró de la ciutat.

Sant Feliu resulta un recargolament de pedra monumental i displicent, amb la caputxa mutilada pel llamp. És una església freda i magnífica; l'encens que hi cremen, en arribar al nas fa olor d'èter i de paper d'Armènia. Sant Narcís és una de les mòmies que produeixen més impressió. Va vestit de teles meravelloses i de pedres de valor, i la gran paperina de la mitra se li clava entre els ossos del cap. En definitiva, sant Narcís és una relíquia horripilant. Dintre l'urna hi ha moltes troques de coto fluix que després d'un cert contacte amb el mort curen el mal d'orella.

Autor: Carles Vivó i Siqués
Obra: Llegendes i misteris de Girona , 2003
Pàgina: 16

No hi ha dubte que la llegenda més característica de Girona és la de les mosques de sant Narcís. Mentre en altres poblacions fan aparèixer en les seves llegendes dracs, àguiles o lleons, els gironins s'han dedicat a glorificar un petit insecte domèstic, força emprenyador però cordialment casolà: la mosca!

El miracle de les mosques va succeir, diuen, el setembre de 1286, quan l'exèrcit del rei de França, Felip l'Ardit, va assetjar Girona amb motiu de les seves trifulgues amb el rei Pere d'Aragó. Encara que la ciutat va capitular sense lluita, els francesos, en entrar a la ciutat, es varen portar de  manera ignominiosa: varen robar, insultar i oprimir els gironins; varen assaltar esglésies tot fent riota dels objectes de culte i, finalment, varen profanar el cos incorrupte de sant Narcís, guardat a la col·legiata de Sant Feliu, i li varen trencar un braç. Això va ser massa: del cos del sant varen començar a sortir unes mosques gegants que es varen posar a picar furiosament tant els soldats francesos com els seus cavalls. I tot seguit de ser picats, els enemics morien espeternegant. Aquest suposat fet va ocasionar una multitud d'escrits, sermons i llegendes i va originar també la típica i tòpica iconografia gironina que lliga indissolublement la imatge de les mosques a la ciutat.

Però encara que aquest miracle de les mosques sigui el primer, no es pas l'únic.

Més tard, quan el 1653 els franceses, manats pel general Plessis-Belliére i el mariscal d'Hocquincourt, varen assetjar Girona, altre cop varen sortir les mosques del cos del sant patró de la ciutat, encara que aquesta vegada es varen limitar a picar els cavalls dels assetjadors, i causaren la mort a més de dos mil d'ells. I anys més tard, el 1684, mentre els francesos (sí, els francesos!) a les ordres del mariscal Bellefond varen tornar a la seva mania d'assetjar Girona, van tornar els patriòtics insectes a picar tant els soldats com els cavalls, causant-ne una gran mortaldat.

Autor: Narcís Comadira i Moragriega
Obra: Girona. Matèria i memòria , 1992
Pàgina: 23

I venien les Fires: soldats i processons, barraques i llums, olor de xurros, bafs d'olis ensucrats a la Gran Via, pomes banyades de caramel escarlata i flocs de coto fluix de sucre apegalós, autos de xoc i els teatrets prohibits on s'oficiaven els rituals iniciadors del sexe. Tot en honor de sant Narcís, senyor de mosques i convertidor de prostitutes, el qual, absent del seu fastuós sepulcre des que els rojos el van profanar, seguia protegint la ciutat i la ciutat li ho agraïa amb grans fires de bestiar (potser perquè les mosques hi xalessin) i amb saraus de tota mena (potser perquè santa Afra i altres companyes de l'ofici recordessin els vells temps d'Augsburg). Sant Narcís, un invent de la civilització carolíngia, que necessitava un sant que fos bisbe, que procedís de Jerusalem i que per la seva peripècia vital unís els dos extrems de l'imperi, va acabar amb els seus pobres ossos enduts per l'Onyar quan les «hordes marxistas», persistència del mite, van obligar allò que quedava del seu cos incorrupte a emmirallar-se en unes aigües massa tèrboles. Ara, sant Narcís, convertit en flor (ja l'abat Oliba ho havia predit al sermó que va predicar a Girona), segueix protegint la ciutat una mica de tot i bàsicament del mal d'orella.

Així com l'Onyar es va endur el cos de sant Narcís, també s'enduia les Fires, amb els seus pecats i els seus excessos. Uns focs artificials encesos des del pont de l'Alferes Huarte posaven punt final a la gresca i, convertits en un núvol de fum agre i pastós, embolcallaven aquell fugaç «Gloria a San Narciso» que aviat, com la mateixa glòria dels humans, passava de ser cascada de lluentons a fumera, a memòria i a no-res.