Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La construcció d'aquesta capella data del segle XII (és documentada des del 1135), si bé se suposa que els seus orígens són més antics, ja que hi ha restes paleocristianes del segle IV. La seva estructura recorda les cel·les o memòria martyrum aixecades pels primitius cristians en els seus cementiris. Segurament que, en els orígens, era una capella funerària, situada al recinte de l'antic cementiri del monestir de sant Pere de Galligants. És un edifici d'una nau, que sorgí com a prolongació d'un quart absis, ja que la capella era originàriament de planta circular coberta amb volta de canó, i absis trilobulat. Al creuer s'aixeca un cimbori de planta octogonal, sobre trompes, amb llanterna superior. A l'exterior, la façana principal va desaparèixer en construir-se l'hospital dels clergues. El 1763 s'obrí una porta a la façana de migdia. El cimbori presenta decoració a base d'arcuacions cegues, com en el cas de l'absis, pròpia del segle XII. Durant un temps, va arribar a ser una fusteria, cosa que escandalitzava enormement Josep Pla tal com explicita en el breu text que proposem de llegir-hi. Alhora un fragment de Quan érem feliços, de Rafel Nadal (Girona, 1954) documenta com va ser el seu avi qui la hi va instal·lar. Davant la capella hi ha la casa familiar de Nadal i, per això, també podem llegir el fragment final del llibre esmentat que discorre en aquest punt.
Autor:
Josep Pla i Casadevall
Obra: Girona, un llibre de records (dins Primera volada) , 1966
Obra: Girona, un llibre de records (dins Primera volada) , 1966
La capelleta de Sant Nicolau és una de les peces del nostre romànic més delicades i fines. Per vergonya de l'Església —que ha construït tants de temples innobles—, de les corporacions públiques i privades, a la capella hi havia instal·lada, en el meu temps, una serra mecànica que tenia una trepidació i feia un soroll inquietants. Veure una serra mecànica en una capella romànica era un espectacle d'educació pública verament típica del país, una vergonya pura. I, encara, el més sorprenent era veure que la capella resistia...!
Autor:
Rafael Nadal i Farreras
Obra: Quan érem feliços , 2012
Obra: Quan érem feliços , 2012
L'avi Pepitu era de cuidado. Venia de les Ferreres, un casalot al capdamunt de la vall del Llémena, a la zona més feréstega de Rocacorba. Però no era gens pagès, més aviat era un d'aquests casos que es dóna de vegades entre els que baixen de muntanya que semblen fets per a la ciutat, perquè de seguida va agafar maneres de senyor i tenia com un do per fer-se simpàtic. Do de gents, en deien a l'època. Vull dir que s'entenia amb els principals burgesos i propietaris rurals de Girona amb la mateixa facilitat que es relacionava amb els treballadors de «la fàbrica», el magatzem de fustes familiar que tenia les serres a l'església de Sant Nicolau, o amb el senyor Schröeder, el representant a Barcelona de la companyia sueca a la qual va començar a comprar fustes de bona qualitat ja abans de la guerra. A casa sempre hi havia llibres i calendaris de les importadores sueques de fusta, amb fotos de muntanyes cobertes de neu, boscos d'avets, cases de fusta amb els teulats també ben nevats i, de vegades, troncs grossíssims que baixaven riu avall.
Autor:
Rafael Nadal i Farreras
Obra: Quan érem feliços , 2012
Obra: Quan érem feliços , 2012
El sol petava de cara contra la pedra de Girona, sota del rellotge, i m'hi vaig estar una bona estona, deixant que em toqués a la cara. Finalment em vaig tornar a posar en marxa. Vaig baixar molt lentament l'escalinata, vaig travessar l'arc de Sobreportes i vaig deixar enrere els contorns poderosos de les seves torres, de l'absis de Sant Feliu i de la torre Cornèlia, segurament un dels racons més imposants de tot Europa; vaig baixar pel carrer del Llop, entre els murs altíssims de Sant Feliu i les Caputxines, i, al final, vaig travessar el pont del Galligants i vaig arribar a les esglésies de casa, Sant Pere i Sant Nicolau.
Al jardí hi havia un cotxe que no coneixia i vaig pensar que els pares tenien visita. Vaig entrar sense picar, vaig pujar al pis de dalt i, quan anava a cridar «bon dia», vaig sentir unes veus que recitaven alguna cosa amb un ritme compassat.
Vaig acabar de pujar les escales en silenci i em vaig aturar al pas de la porta del menjador, que estava entreoberta. Havien cobert la taula amb un d'aquells tapets de puntes que la mare i la baba feien a ganxet, quan resàvem el rosari. Al damunt, presidint aquella mena d'altar, hi havia dues espelmes i el tríptic d'ivori que el pare havia comprat una vegada a un parracaire en un viatge per Espanya. Al mig, al cap de taula, mossèn Genís, d'esquena, aixecava primer l'hòstia, feia una genuflexió i després aixecava el calze. Drets, un a cada banda de la taula, hi havia el pare i la mare, que també miraven d'agenollar-se. Vaig estar-me una bona estona mirant-los, dubtant si havia d'entrar. Però vaig ajustar la porta, vaig baixar les escales i vaig tornar a sortir a caminar.
Altres indrets de Girona:
Indrets