Font d'en Pericot

Autor: Carles Vivó i Siqués
Obra: Llegendes i misteris de Girona , 2003
Pàgines: 36-37

Una d'elles diu que, temps era temps, de la font d'en Pericot no rajava aigua sinó oli. Però que ningú no s'atrevia a anar-ne a cercar perquè la font estava protegida per una enorme serp que devorava qui s'hi acostava. Però heus aquí que una vegada, un pagès de la vall de Sant Daniel, més valent que els altres, va anar a espiar el monstre. Amagat darrere les bardisses va veure com la gran serp s'acostava a la font per beure l'oli. Però, abans de fer-ho, va deixar a terra una meravellosa pedra, que brillava en mil esclats, i que duia agafada entre les dents. El pagès va decidir obtenir la gemma i, veient els perills, es va inventar un estrany artefacte: va agafar una bota de vi buida i hi va clavar molts claus de ferro, llargs i punxeguts, de dintre cap a fora, de manera que la bota es va convertir en una mena d'eriçó. A la tapa, que es tancava per dintre, hi va obrir una mena de trampa per a poder-hi treure la mà. Al matí, abans que arribés la serp, va anar a la font d'en Pericot, es va posar a dintre la bota i va tancar per dintre. Un xic més tard, en arribar el monstre, el pagès va veure com deixava la joia a terra i es posava a beure l'oli que sortia de la font. I ell, passant la mà pel forat de la tapa, va agafar la pedra. En adonar-se'n, la serp va atacar furiosament la bota i s'hi va entortolligar amb tota la seva immensa força. Naturalment, com més forca feia, més se li enfonsaven al seu cos els llargs claus. El pagès, esverat, va invocar la protecció de la Mare de Déu. La bota, el pagès i la serp varen baixar rodolant fins el Galligants, on la bèstia va arribar ben morta. I el pagès, agafant la meravellosa joia, va anar cap a la catedral i la va oferir a la Mare de Déu per haver-lo salvat. I diuen que, durant molts anys, aquesta pedra misteriosa va ornar la gran corona daurada que cobreix el denominat Llit de la Mare de Déu, que es muntava cada any a la catedral el dia de l'Assumpció.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Obra: El vagabund , 1985
Pàgines: 213-214

Passejà també per la vall de Sant Daniel, tota envaïda de la pau seràfica que respira el convent de les monges benedictines. Ací, els pollancs prenien ja una grogor de ginesta. Un petit alè d'oratge els desfullava i, llavors, la grogor encampia les margenades, les torrenteres i els guarets. Les terres ermes sangonejaven darrera la rella del llaurador i les fumeres dels artigaires enterbolien la silueta dels pinars.

En la font d'en Pericot, tan concorreguda a l'estiu, no hi havia una ànima. Sols, de tant en tant, s'hi atansava una noia, omplia uns càntirs i se'n tornava pel mateix camí.

Autor: Tomàs Garcés i Miravet
Obra: Poesia completa [Tomàs Garcés] , 1986
Pàgines: 73-74

Irem a collir violetes

 

Irem a collir violetes

a la vall de Sant Daniel.

Quan les primeres orenetes

travessen la blavor del cel

i creix la fulla en el brancatge

enyoradís del maig i els cants,

sospiren totes les violes

per perfumar les teves mans.

 

Ara ha vingut la primavera

i l'hivern, plorós, ha fugit.

La fumera tremola, clara,

damunt el cel empal·lidit;

el riu s'esmuny i remoreja

més dolçament, i un escampall

de violetes es desmaia

entre les herbes de la vall.

 

Amor, collim-les, ans no morin

dessota el bes cruel del sol.

Guaita el sembrat i la passera,

els marges verds del corriol

i les violes amagades

(fresca rosada, cucs de llum)

que van teixint sota els teus passos

una boirina de perfum.

 

Deixem les pedres del vell temple

i el riu que resa, fugitiu.

El meu amor al temps escapa,

canta en veu baixa com el riu.

 

De l'estelada que espurneja

ha pres la roentor i la pau

i és ample com la portalada

i com les lloses de la nau.

Però la vall riu i verdeja

sota l'oratge del matí,

i les violes se t'acosten

vorejant el nostre camí.

Si la teva mà les agafa,

cada flor lluu com un estel.

Irem a collir violetes

a la vall de Sant Daniel.

Autor: Narcís Comadira i Moragriega
Obra: Girona. Matèria i memòria , 1992
Pàgina: 42

Quan la vida a Girona era plàcida, el passeig a Sant Daniel era obligat. A berenar a les fonts: la font del Ferro, la font d'en Fita, la font d'en Pericot o la font dels Lleons. Pel març hi fèiem rams d'arç i hi collíem espàrrecs i violetes. Pel juny, ginesta i pèsols d'olor. Pel desembre, gallerans. La flora local seguia el seu cicle i la nostra sensibilitat també. Cada color tenia la seva olor. Cada olor demanava la seva llum. Cada llum proposava un tacte diferent, cada carícia exigia la seva temperatura (¿què ens podien ensenyar, més tard, Baudelaire i Rimbaud —La nature est un temple, où des vivantspiliers, etc., o bé A noir, E blanc, I rouge, U vert, O bleu: voyelles— que no haguéssim aprés ja, de petits, a la vall de Sant Daniel? Només ens ho podien corroborar).