Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La pista de terra avui denominada Via verda, creada el 2000, segueix el traçat de l'antic ferrocarril que anava de Girona a Sant Feliu de Guíxols, inaugurat el 1892 i clausurat el 1969. Just darrera la casa de Miquel Pairolí a mil metres de distància hi ha un monumental roure amb un banc. Aquest serà el punt indicat tenint al davant els pujols de les Gavarres i a l'esquena la silueta del Montseny de llegir diferents textos de Pairolí en què reflexiona sobre el pas del temps o les manifestacions de vida amb què s'expressa la natura. També hi escau el record fratern que Antoni Puigverd fa de les seves trobades sota el roure i la valoració del seu talent literari.
Aquesta nit la lluna fa el ple i a entrada de fosc s'eleva, lenta i majestuosa, per l'horitzó de llevant, sobre les alzines de les Gavarres. A mesura que el dia s'esvaeix, la resplendor lunar s'imposa, poderosa i subjugadora. En un cel cristal·lí, d'una blavor pulcra i homogènia, senyoreja entre les estrelles. Aquesta lluna us domina els sentits, us captiva el pensament, us pren la llibertat, us absorbeix. La seva llum blanca, misteriosa, banya la casa, entra, com un braç d'aigua, pels finestrals i ho toca tot, els mobles, els objectes, els llibres, amb una mà màgica i ho transporta a un altre món. La casa, sota la lluna, es transfigura i el paisatge es torna irreal, com un decorat de teatre il·luminat amb un estrany caprici.
Aleshores hem tingut el moment més màgic del dia, que només se sol poder viure amb aquesta intensitat a l'estiu. A llevant la lluna anava il·luminant-se. Semblava una peça d'ivori, brillant, vernissada. A llevant ja dominava la claror de la nit. A ponent, en canvi, sota la solitària lluïssor de l'estrella del dia, com un far en el cel, encara es percebia la llum del crepuscle, la llum d'un sol ja llunyà, que agonitzava sobre el paisatge. Així, mirant a una banda i a l'altra del cel, es podia contemplar alhora -i la distinció era ben clara- la nit naixent i el dia que declinava.
Era una imatge d'una bellesa insòlita, la pura visió material del pas del temps.
Ha durat pocs minuts, però. La lluna s'ha anat elevant, cada vegada més majestuosa. Mostrava, amb una claredat diàfana, la seva orografia, que tant ha fet somniar els homes al llarg dels segles. Regalava sobre la terra una llum blanca, densa, benefactora i totes les formes de vida reposaven del martell del sol i es lliuraven a l'abraçada maternal i aquàtica de la lluna. La nit serà breu, però per a tot el que viu i respira serà consol i manyaga fins que demà el galop dels cavalls que estiren el carro del sol ressoni de nou a llevant, entre pols i fúria.
Assegut sota el roure, al peu del camí, amb el ponent a l'esquena, miro com va davallant la tarda pels camps propers i pels pendents boscosos de les Gavarres. Verdor obscura d'alzinar, de sureda, amb el matís d'algun clap de roures o de pins que claregen. La llum, que era molt líquida, inconsistent, gairebé enlluernadora, pren densitat i es va espesseint. Per davant del banc on sec passen, de tant en tant, ciclistes, atletes, parelles o petits grups de gent que passeja. Abans era la via del tren. Ara és això que en diuen una ruta verda. L'hora és bona per a l'exercici i la temperatura hi convida. El camí és polsós i als camps hi ha sequera. Per ara no es pot pas dir que sigui una tardor humida. Manca pluja. Aprofitant alguns ruixats de final d'agost, els pagesos van llaurar els rostolls i ara els camps estan trabucats i eixuts. Per aquí i per allà, a lloure, hi brota el gra renadiu, els blets, les ravenisses, les ortigues, aquella vegetació espontània que aprofita totes les ocasions i que sempre és a punt de renéixer. Esperar. Ara es tracta d'esperar la pluja. Gairebé com sempre en aquest país. La sort és que aquí, a diferència d'altres indrets, tard o d'hora arriba. Fa enrabiar, però arriba. De tota manera, de moment no n'hi ha senyals. Mentre s'espera la pluja per poder sembrar, sembla que aquests dies de tardor, tan ordenats, tan serens i plàcids, hagin de durar fins qui sap quan.
La boirina, la calitja és, alhora una de les formes i una de les conseqüències d'aquesta calma. Quan el sol es va colgant sembla que un tel de gasa, lleu, s'estengui sobre els turons de les Gavarres. Com si un paper molt fi i transparent emboliqués el bosc, per abrigar-lo de la nit i preservar-lo per l'endemà. Veig al lluny els masos de Palol i de Quart construïts a mig caire, en algun replà dels turons.
Encara no ha arribat la pluja. L'aigua de l'Onyar sembla morta, dominada pel llim i el verdet. Als bassals cuegen unes carpes olioses, enllaunades. Piulen els ocells, i les cigales carrisquegen. Pollancres i acàcies, plàtans i lledoners, aboquen les cabelleres al riu, que s'ha convertit en un túnel verd.
Amb prou feines corre l'aigua, per aquest túnel, encara que sí una miqueta d'aire, que fa olor de clorofil·la espatllada. Repenjat a la barana del pont, observo l'aigua agònica, mentre, van passant, veloços, uns ciclistes que aprofiten el capvespre per fer esport. Jo també reprenc el camí, el camí de sempre, que travessa amables camps de conreu abans d'arribar a Quart. La marinada envia olor de pinassa reescalfada. Espatllen el paisatge vagament bucòlic, unes torres elèctriques i el soroll dels automòbils que passen, enllà dels camps, per la carretera. Sota un vell roure, m'aturo una vegada més a contemplar els camps de conreu. Molt a prop d'aquest arbre, hi vivia Miquel Pairolí, un escriptor admirable. Va morir fa uns anys. Escrivia amb estil sòlid i honest. Una prosa lenta i forta, com el roure; clara com la llum matinal; inquietant com l'electricitat.
A Pairolí, jo el vaig envejar sempre. Per haver-se dedicat tan purament a la literatura. Per haver-se atrevit a contemplar el món des d'un lloc perifèric, indiferent a la indiferència de la societat literària. I per haver estat immune a la seducció mediàtica, que tan bones intencions literàries espatlla. No fugia de l'actualitat (tenia columna diària a El Punt); però no s'hi sotmetia. Retratava l'enrenou social: ara irònic i fred, ara càlid i comprensiu, sempre precís i clar. Destil·lava una seguretat clàssica, de la qual treia la força de voluntat que potser a mi m'ha faltat. És fàcil deixar-se arrossegar per les modes ideològiques i les espirals mediàtiques. En Miquel no va fer cap concessió a la vanitat. Tampoc no va subordinar mai políticament la ploma. Des del primer moment, va saber on volia anar. Al Parnàs, amb els grans de la literatura. Hi reposa.
Altres indrets de Quart: