Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La tomba de Joaquim Ruyra ocupa la part inferior d'un panteó senzill de dos pisos situat a l'ala de ponent del cementiri de Blanes. El superior està destinat a la seva esposa i cosina Teresa Llinàs. Situats al davant podem llegir el fragment final del poema dedicat a Blanes, "Vine a guarir ma melangia...", publicat a El Matí, el 24 de juny de 1931, un concís retrat que li oferí Antoni Rovira i Virgili el 1927 i un fragment de la prosa que va escriure M. Rosa Font en forma de suposat diàleg que, de fet, acaba sent un monòleg, per al llibre col·lectiu de Tombes & Lletres.
Vine a guarir ma melangia,
Oh tu, país d'atzur i d'or,
Terra del sol i l'alegria,
Blanes amada del meu cor.
Sento reviure en mes entranyes
Joies tendrívoles d'infant
Bon punt obiro les muntanyes
De Santa barba i Sant Joan.
Car a sos peus et sé amagada
Com d'un tresor d'antic avar,
Oh vila fresca i perfumada
De rous i flaires de la mar,
i sé per llarga experiència
que em sols donar goig i conhort,
i àdhuc pretenc de ta influència
algun remei contra la mort.
El nostre admirat amic Joaquim Ruyra ha respost fa pocs dies a una lletra que li vam escriure a últims de setembre. I comença dient-nos, amb una adorable simplicitat: «Vaig rebre la seva atenta. Tasques de la verema, i d'altres, m'han destorbat de contestar-li fins ara.»
Tenen un regust virgilià i mistralià, aquestes breus paraules. Heu-vos ací un literat de raça, un gran escriptor, que suspèn les seves feines literàries i epistolars per a dedicar-se a la feina camperola de la verema. En aquesta declaració de Ruyra hi ha tota una revelació del seu caràcter. Difícilment trobaríem un retrat psicològic, per prolix que fos, que ens donés una idea tan clara de l'autor de Jacobé i de La parada. Així podem comprendre d'on ve la naturalitat de la prosa de Ruyra. La sentor terral de les seves obres ve del contacte habitual de l'escriptor amb la natura i amb les feines del camp i de la mar.
Ruyra veremador no és pas distint del Ruyra escriptor. Una mateixa tendència el porta a agafar la ploma i a presidir la collita dels raïms. Hi ha una mica de suc de raïm en la seva prosa gustosa. I si a ell li plau d'intervenir en les feines dels terrerols i dels pescadors, és perquè amb la seva finor de literat i amb el seu viu sentiment estètic comprèn tota la bellesa i tota la grandesa del món natural.
Què ens vols dir des d'aquest teu redós? Envoltat de xiprers, d'un llorer, d'aquesta tanca d'arbustos, què ens vols dir a través dels éssers que vas engendrar: aquests mariners com en Paiús que desprenen ferum de quitrà i d'arengades podrides, aquestes noies caies de setze anys que no poden viure, sinó només sentir el dolor, i que amb aquest dolor sobreviuen? De què ens parlen els nens que fan rodó, aquell altre teu jo que va a pescar amb en Volivarda i que s'apassiona amb l'escuma del mar que s'emplataia i esquitxa espurnes de foc? Aquell altre teu jo que guimbardeja per la platja, que s'encisa amb els soïssos, les mabretes, les agullotes, les oblades, els sards i les salpes, que pesca amb volantí jodrioles virolades, serrans clapejats d'or i púrpura, estudiants revestits d'escata negra?
Tots son fills teus: l'avi Guixer, que té cops de poeta sense perdre mai aquella simpàtica ignorància que el fa incapaç d'artificis, l'oncle Ventura, que s'extasia pensant en el plat de sang i fetge i ceba que menjarà per dinar; l'avi Sàssola, ample de cara, cellacanut i de nas carnós; els sardinalers que s'enfronten a un canó serpàs d'un blau de calitja i el patró que, davant la fúria del mar, proclama aïrat, adreçant-se al seu fill: Vui que aprenguis ofici: res de mar. I les dones que s'ajacen a la sorra de la platja quan arriba l'estiu: les Xanguetes amb la seva vèrbola, la Reixaca, la Rosó de la fleca... Tots han caigut en l'encís de les Senyoretes del Mar: aquests éssers minúsculs, de cabells finíssims i d'ulls com gotetes de llum, que cavalquen sobre llagostins vermells i sobre crancs vells, revestits de molsa, que mormolen paraules misterioses a les orelles dels nois i que els encomanen per sempre mes la passió pel mar.
Estimat Ruyra, vius en el teu esparagol dolcíssim mentre la teva vila es va transformant, vius entre arbres i pedres, entre caminets esborradissos, mirant el teu mar que mai no serà pedra, fitant els llaguts des de lluny, descrivint amb la teva llengua precisa, fresca, matisada i musical tot allò que aquesta tomba t'ofereix: un pardal enfilat sobre la creu, les fulles del llorer balandrejant-se, les branques serenes i elegants dels xiprers que retenen els fruits ara ben secs, les passes plàcides dels qui transiten davant teu i no et veuen, el xiulet alegre del vigilant, l'àvia amb la seva néta que ve a visitar la tomba dels seus pares i del marit, perquè saps?, em diu, en aquests tres últims anys els he perdut tots tres. Són ells el que et mantenen viu, estimat Ruyra: aquests personatges senzills, que senten com passa el temps i s'hi resignen perquè se saben part d'un tot, d'un cosmos en què s'integren el mar i els boscos, el temporal i la calma, els éssers vius i els morts.
Descansa, doncs, estimat Ruyra, a la teva cala plàcida mentre el món perd les paraules que tu guardes per sempre en el teu univers: no aquest de pedres i flors seques, de xiprers i d'oliveres, sinó l'univers que viu en cadascuna de les frases, dels versos, dels poemes, de les narracions que parlen del mar, dels boscos, dels personatges que estimaves, de tot el que tu eres i ens vas voler donar.
Altres indrets de Blanes: