A la sala de la fogaina (can Bolei)

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Els dies immortals , 1984

La casa era de marès, la porosa pedra saulonenca. A l'hivern es saturava d'aigua creant una condensació de fredor com de tomba. Havíem d'anar inflats de jerseis, de capots. De pellisses prehistòriques. Les parets es bufaven, la calç enfonsant-se farcida d'humitat. Però pel juny, el marès de cop s'eixugava i esponjós com era el travessava, pictòrica, la calor. La calç llavors queia resseca, en llenques. I grinyolava posant la pell de gallina si hi passaves l'ungla. El meu pare esbufegava, la samarreta bruta de suor. La mare amb la faldilla arremangada, la carn greixosa i blanquíssima penjava inerta a les cuixes, al braç.

I l'interior de la casa, un laberint. Escales, cambres, sales, tot enllaçat arbitràriament per la construcció feta a sacsades, desproveït de qualsevol espurna estètica. Els mobles eren sòlids, heretats. Semblaven portar inherent una immemorial voluntat de presència dominant, anterior i posterior a l'afany dels homes. Com si fóssim nosaltres els que pertanyéssim als mobles, titelles en funció d'ells. Si jugant els ratllava, quedava aterrit: els pares em renyaven amb inusitada exasperació. Havia ofès els vers signes d'identitat de l'estirp.

I   La sala llargaruda, antiga vaqueria de quan la finca havia estat dilatada i pròspera, era un repelenc espai de penombra, les bigues perdudes en una altura mai no desxifrada per la pobresa dels llums de petroli, entelats els vidres. Ens arremolinàvem dins l'enorme campana de l'escalfapanxes, entabanats per l'escalforada... Cada cambra, en obrir-la, donava la impressió de ser un rostre esblaimat i cellajunt, que et rebia hostil. El meu dormitori sota la teulada, la pluja pegant contra les teules com si fos un apressat intent de comunicació. El piano que havíem portat de casa de l'avi Medusa, blanc de serradures dels corcs.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Les primaveres i les tardors , 1986

La ventada de llebeig sacsava la nit, ample rugit intermitent, els arbres un invisible espasme. I a la foganya regolfava, retornava llavors el fum i s'escampava en tumultuoses bafarades, la vasta sala convertida en una remoguda massa d'espais sobtadament diàfans i d'altres de nebulosa inconcreció. Fumassa encrespada, tèrbola, amenaçant. Les persones esdevenien ombres. Sonaven estossecs, imprecacions. Algú corria a obrir la porta, les finestres, i aconseguia així aclarir l'atmosfera. I aleshores emergien tots de bell nou, cada Taltavull jove i vell, cada Taltavull proper i llunyà, fantasiosament embolicats amb les darreres pelleringues de la fumera.

 

 

Quan el vent cessava semblava que la vall cobrés de sobte una dimensió nova, sensitiva. L'obscuritat adquiria amb l'oreig una aclaparadora obstrucció. Semblava que hom, si s'endinsés en la fosca, xocaria amb un rocam irat. Però la mencabada duia aparellada una inesperada vastitud, en la qual el lleu fregadís de les fulles, el remugó cautelós del conill, l'apelfada olor del fum de la casa, arrebossaven la nit de batecs cordials. I a les altures negres anava i venia el so dèbil de les campanes al poble llunyà, el fragor sord de l'onam a la mar propera a l'altre vessant del puig de Son Taltavull.

 

 

El vent va cobrar, en un minut, ressonàncies de vandàlica exigència. Guiscava, braolava. Es filtrava entre les teules molsoses, pels clivells de les portes que havien begut pluges i sol, empenyia les finestres mal ajustades, s'esquitllava per les moltes i desiguals cantonades del casalot. Dins la sala, es va traduir en onades de fumassa que s'apilotaven les unes sobre les altres. Havien posat a la foganya troncs de garrofer: el fum era pudent, incisiu, tothom plorava enmig de la pluriforme opacitat.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Les primaveres i les tardors , 1986

Va ser una repicada rabent: la ventada havia arrabassat un xàfec. El ruixim copejava finestres, la teulada i els arbres com si es tractés d'una pedregada. A penes havia plogut aquell hivern i la terra, assedegada, engolia l'aigua a l'instant, sense deixar que formés bassals. El vent distorsionat per les ratxes de pluja, per la humitat, anava tallat, girava de gairell. Dins la sala, el fum envestia a borbollons, tan aviat arran de sòl i desflocat com escampat i llis. El renou de l'aigua, eixam de gotes, creava un clima cordial. Els Taltavull sentiren tots un breu impuls de joia. En la fosca exterior els arbres i el terra, mullats, brillaven com si fossin un decorat de teatre.

 

El fum minvava, ja només era una boirina. Havien encès tots els llums d ela sala: mobles, gent, murs, semblaven nous, perfilats, brillants. I els Taltavull, una quarentena de persones que caminaven encaterinades per la seva primavera o que habitaven encoratjades un paisatge de tardor, seien a taula menjant i xerrant amb ganes, amb una mena de pruïja perquè tothom tastés cada plat i tota l'alegria. El rellotge de La Paret, que el savi havia estat punyint, tocà les dotze com si anunciés l'hora triomfal.

 

La foganya continuava sense fumejar. Ningú no havia guaitat defora, però el vent s'havia esvaït i era com si la vall hagués desaparegut i el casal quedés sol i extasiat en una immensa levitació.

Començava a mancar llenya i la gent, amb la nit que s'acabava, tenia peresa d'anar a buscar-ne més. Per reanimar el foc cada vegada que s'ensopia, cercaven diaris vells, una fusta, el vi que quedava al cul de les ampolles.

 

Una lleu capa de cendra colgava lentament els troncs, el caliu celava les seves brillantors velles, i a la llar restava només una atmosfera calenta i sense causa immediata, presència d'una absència. El declivi de la nit dels Taltavull havia començat, la matinada naixeria prest patentitzant que el món, a més de tots ells i les seves paraules i quimeres, era una llei immensa. Fins al Nadal vinent no soparien plegats de bell nou. Però mentrestant res no s'acabava perquè la roda rodava: la dels Taltavull. Ells eren el Nadal, ells eren els que existien.