Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A finals de la dècada dels noranta del segle passat, Baltasar Porcel va recuperar uns estables en ruïnes que hi havia a la banada de Llevant de la borda de Can Bolei, que esdevenen les Cases Velles en referir-se al Cor del senglar i a Olympia a mitjanit, i hi construí una casa nova. Va ser aquí on va residir en els darrers anys quan venia a buscar recer per acabar novel·les o altres feines intel·lectuals. En ser-hi al davant, podem servir-nos com a lectura de diversos fragments d'aquestes novel·les i d'un de final de Mediterrània. Onatges tumultuosos.
La de Sant Telm era la modesta propietat de terra magra que li arribava com herència de l'herència dels innominats i reiterats Rotger andritxols —pagesos, un sergent napoleònic, carboners, una herbolària, pescadors, un lladre a qui la Guàrdia Civil havia deixat cec a bufetades, Climent, el seu pare, aquella ombra: la supervivència i la ignorància—, situada entre les muntanyes de margalló erèctil i de pinar esblaimat, encamellades feixugament l'una amb l'altra com gegantassos exhausts.
Davant, aquella mar del Freu, gairebé sempre òrfena de vaixells i escassament en calma, entre Mallorca vasta i l'illot de Sa Dragonera que allí surava talment un cetaci colossal, coriaci, ple d'eixams de gavines que xisclaven almenys malèfiques, i amb els innombrables estols de rates famolenques, ronyoses, que et rondaven a penes hi desembarcaves.
Surto. Sento, pletòric, el batec fondo de la natura nocturna, tan penetrant, tan adhesiva, tan oberta. Camino pel vell camí de la muntanya, un conill el travessa esverat, l'estelada parpelleja, ¿un d'aquests astres fou el de la cua estarrufada i del Rei Mag? Ni un buf de vent no torba la voluminosa serenor de l'arbrat, un mussol botzina. Agafo pel tirany que puja al Serrat de l'Alba. És tortuós, antany l'usaven els senglars en davallar a la vall. I sí, sento el món en tot el meu cos. No penso.
Arribo a dalt, m'aturo davant el forat expectant i negre de la Cova de l'Home de Lluny. No entro, però sé absolutament que hi és; no és una caverna sinó una presència. Em giro i allà baix, al mig de la immensa clotada de terra fosca, Les Cases Velles, pletòriques de llum i aïllades, semblen flotar, extasiat vaixell del somni. Miro cap a la mar: el cel la cobreix d'una cotonosa claredat insinuada, una lluïssor argentada hi balla, del seu espai encantat n'arriba un sospir arrossegat, i damunt l'horitzó indestriable navega lentament la massa d'un transatlàntic, esplet de silenci lluminós. ¿És la mateixa llum, la de Les Cases Velles properes i la del vaixell llunyà?
Al principi del distanciament amb l'oncle, jo tampoc no el veia. Després, durant uns quants anys, gairebé vaig reprendre la relació anterior, però ja a penes a casa nostra, sinó que la mare m'enviava sovint, amb una estranya determinació, els llavis serrats, a Les Cases Velles, on amb motiu de la matança del porc, de la collida de les cireres, de les vacances escolars de l'estiu, m'hi passava dies.
Sempre al costat de Baltasar Guillem: anàvem a la muntanya amb l'escopeta a caçar perdius o sortíem amb el llaüt a buscar el vent en aigües de Sa Dragonera. Acluco els ulls, l'oncle agita els braços i m'anima, em veig nítid saltant entre les penyes i les oliveres, sento a la proa de la barca l'esqueix de l'aigua clenxada... Una part de mi va quedar allí. O jo en bona part sóc el que va congriar-se allí. Jo caminant pel camí dels xiprers, anhel feliç...
—Ho vaig viure i veure de jove —parlava capficat—, aquí a Sant Telm i a Andratx, els anys cinquanta. A Palma consideraven només el guany econòmic en cada tros de terreny de l'illa que es venia, en cada hotel que s'edificava en una platja, en cada casa adquirida per un estranger. La ciutat de la gent que la pintava era com una gran botiga. Però als pobles, que era allà on la transacció en veritat s'efectuava, quan algú es desprenia així d'una propietat aviat sentia una mena de manca d'ubicació, malgrat que no se'n sabia aclarir: era que amb la venda també havia mercadejat els seus morts.
—Penso que t'entenc... —Olympia arrugava lleument les celles.
—Una finca, una masia, tot estava prenyat d'històries de cada família, de fantasmes benignes dels predecessors: jo al Coll Baix havia vist la meva àvia que munyia una cabra, a Sa Coma Freda el meu oncle havia caigut amb el cavall i s'havia trencat una cama, el meu pare m'havia explicat que el seu rebesavi havia construït aquell pou de Son Serra, per Nadal tots plegats sopàvem a la casa dels oncles de Son Sampol, aquí a Sant Telm teníem un figueral esplèndid, l'avi de S'Arracó era glosador, a Son Orlandis ballàvem boleros amb els cosins Sandalina, tots nosaltres mesclant i gaudint les primaveres i les tardors de tots nosaltres.
—En Biel Sandalina era un lladre —mastegà Elianor de Cas Manescal.
Sinibald no en féu cas:
—Vull dir que de nen jo era jo, evidentment, cadascú era ell, però amb tots els nostres morts incorporats, la memòria immemorial dels quals continuava vigent en els vius gràcies als llocs, a la geografia i a l'arquitectura, als mobles, que havien estat escenaris o estris que havien allotjat corporeïtats i entitats pretèrites. Vivíem un espai limitat i físic amb la il·limitació psíquica, era la nostra una terra, era el nostre un aire, tan palpitant com la vida secular i total que no para i es desenvolupa entre barreges. I, evidentment, en vendre la terra i les cases vam vendre ensems la gravidesa memorial dels avantpassats, vam trencar la cadena profunda de qui som genèticament per restar, en conseqüència, orfes de nosaltres mateixos.
I jo cremo els troncs de la poda a la vasta xemeneia; necessito escalfar la casa perquè del camp, de l'hivern d'ahir, continua emanant una humitat sepulcral. La llenya d'ametller és bona, de foc sostingut i gairebé sense fum. En canvi la del garrofer fa una combustió fètida. I la del pi és efervescent, fumosa. La de l'alzina és serena, pètria, però aquests vells arbres mítics que van poblar l'illa ja a la prehistòria a penes existeixen ara a la finca, guanyada per la pineda voraç.
Passejant avui pel bosc desert, el seu oratget reptant i misteriós, albirant entre el fullatge els puigs plomissos i la mar polida, he recordat que en una altra estació de l'ametller florit, al principi d'aquest llibre, ja em vaig deixar absorbir per l'èxtasi dels arbres, la gràcia dels animals, l'alè dels avantpassats. I m'he preguntat per què amb prou feines sento -i havia imaginat que patiria sense treva- la mort dels éssers que m'han llegat aquest món i que ja he hagut d'acompanyar amb solemne desolació al cementiri retirat, mut.
Em repetia la pregunta i no sofria, sinó que la seva desfilada en la meva memòria es resolia estimulant. I la resposta brollava dels llentiscles, dels tàlvegs, de les onades i de la mar sòlida, de l'ametllerar, de la milana i del picaroleig de les ovelles. Ho constato. M'ennobleix i em fa optimista: els éssers que em van precedir constituïen una globalitat primordial amb aquesta mateixa natura;jo els estimava com estimo els camps i el mar, perquè sóc també un amb ells. Només existeix la vida, l'esperança de la qual rau en ella mateixa i que res no pot doblegar: els troncs i les flors, el blau marí, jo i tots els meus pares. No hi ha enyorança perquè vam estar i estem en la mateixa matèria; constituïm tots junts la seva expressió.
I tot arriba, murmura, des de tan lluny... Empèdocles escrivia fa vint-i-cinc segles, els onatges tumultuosos:
Doncs jo he estat ja, antany, noi i noia,
i un arbust i un ocell i un peix escamós en la mar.
En la mar Mediterrània: Empèdocles era de Sicília, una altra illa. Precisament el pescador reposat m'ha dut un parell de llobarros. Els faig a la brasa en l'arravatada xemeneia, amb sal i oli. A l'hortet arranat encara per l'hivern arreplego unes bledes que ja broten i ceba molt tendra. Obro una ampolla de vi blanc de clàssica gravidesa. Tinc un pa cruixent. Sóc a prop dels moments feliços. Sí, sóc part del tot que és i serà. De la Mediterrània.
Altres indrets de Andratx: