Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest era un punt d'arribada al poble, en aquesta placeta amb abeurador arribaven els traginers amb animals de bast o carros tant els procedents de Palma pel carrer Cerdà, popularment conegut com "es passeig" i que avui porta el nom de Joan Carles I, com els que procedien de la banda de la plaça de Sant Pere pel carrer Major. També era i és el punt més directe per a pujar a la talaia de l'església. A tocar de la font i de la creu de terme podem llegir un fragment de Les illes, encantades, de Baltasar Porcel que reviu l'ambient del lloc en la seva època.
El carrer Major, llarg i estret, va des de la plaça de l'Abeurador fins a la de Sant Pere, i gairebé traça la divisió del poble vell i del nou. Devora l'abeurador hi ha una creu, refeta, que celebra una victòria contra la morassa; després, un monument lleig i deprimit a favor d'un conterrani il·lustre, el pare Pasqual, monjo i abat d'una fundació del Císter, neoclàssic, solvent grafòman lul·lista. A Andratx ningú no l'ha llegit, malgrat haver pegat la brusca lul·lista —és clar que només verbal— alguna temporada. Devora el monument hi ha un pi gros, potent, ple de piuladissa d'ocells. Abans, l'abeurador era cobert, d'aigua fresca i amb penjolls de molsa. Els al·lots corríem per sobre l'arc, ens apedregàvem i espantàvem les bèsties que hi venien a beure. El carreter, si podia abastar-nos, ens esvergava una cinglada que ens senyalava la pell per un parell de setmanes.
I sobtadament un crit de paorosa crispació va retrunyir per tota la plaça. Com un ocell fantàstic i destructor, va quedar el crit suspès en la nit estàtica, omplint la plaça del Peix. Van encendre's llums en un parell de finestres, algunes portes es van obrir. En Guillem Moreu, el camioner, el sabater Bartomeu Garí, en Tòfol Serraclara, el podador, la pescadora Mariona, en Nofre Barceló, la dona d'en Josep Botines, un astorat i petit grup de gent va reunir-se sota la lluminositat esmorteïda del fanal.
Els esverà el segon esclat del bel, ferotge i desesperat. I van córrer tots cap a la porta de can Bernadí Coves, tancada amb pany i clau. La copejaren. Escoltaven, i dedins no se sentia res. Van dur una biga i la preparaven com a ariet quan, amb lentitud inacabable, la porta va començar a obrir-se. Grinyolava. Tots es tiraren enrere dues passes. Quedà el marc negre i a poc a poc s'hi dibuixà una figura: un gegant blanc. Amb corredisses espantades i exclamacions inconnexes el grup va desfer-se en un segon. Va avançar la bubota i la gent la va reconèixer: era la Joana, la dona d'en Bernadí, amb una llarga camisa de dormir plena de taques de sang.
El cabell esbullat, el pànic petrificat a la cara i les galtes esgarrinxades, el caminar exsangüe, la Joana va avançar com ensensada, maquinal, fins a l'abeurador, on es va asseure. Tots s'hi abocaren, li van donar aigua del Carme, barbollejà la xerrameca. En Serraclara, el sabater i en Guillem Moreu van entrar dins la casa: en el dormitori, damunt un llit revolt, amb els llençols vermells de sang, hi havia tirat com un ninot en Bernadí, el cap destrossat a cops. En Bartomeu Garí va córrer a la caserna de la Guardia Civil.
Va tardar molt temps a arribar, el sergent Benet Ripoll. Empallegat, agre el gest, va travessar la plaça del Peix caminant amb dificultat, s'acostà al grup que formava el veïnatge i la dona estòlida. Algú havia fet cafè i una aroma càlida, forta, saturava la plaça. Els homes fumaven. Van treure una cadira per al sergent, que s'assegué sospirant. [...]
Ella i en Bernadí feia dies que sentien sorolls estranys per dins la casa. Ho sabia tothom: els circumdants mormolaren que sí. I feia cinc dies, ja ho sabia bé el senyor Ripoll, havien acudit als civils: s'havia despertat ella a mitjanit i veié dins la fosca de la cambra una cara fosforescent i bestial que reia inaudiblement. I aquella nit l'arrencà del son una arpada incisiva: es projectava damunt ella i el marit un cos voluminós i pudent, la faç verdosa i descarnada com de difunt mig corrupte, les dents llargues i esmolades, que els agafava amb potència brutal i va començar a massacrar frenèticament en Bernadí, mentre ella s'escapava... La peixatera Mariona caigué en rodó i van haver d'emportar-se la Joana, desfeta en un atac de nervis. [...]
La Joana no dormia a casa seva i només hi anava per donar menjar al paralític, que es passava els dies enfonyat al seu cau. Vivia amb una veïna, ella. I cada cop semblava com si el fantasma criminal clavés més les urpes damunt la placeta del Peix: l'Andreuet Torralba, un nen, fou perseguit per una bèstia desconeguda i rogent; la Tomaseta Bover, una modista, va ésser magrejada amb aspror per un ésser gegantí, de semblant encartonat i alè pestífer, vestit de pelleringues podrides. Creixia al·lucinant, l'espectre. Desorientat, el sergent Benet no sabia què fer. El batlle Gostí Cornet el cridà a l'ordre i l'amenaçà de passar l'assumpte a Palma si no hi trobava el desllorigador.
Van passar cinc setmanes, i l'horror es va anar, naturalment, aplacant. Només restà, més hermètic que mai, el misteri. La gent, en fer-se de nit. caminava apressada mirant de cua d'ull les zones més fosques. La vídua Joana Coves va tornar a casa seva. Surava una calma silent a la plaça del Peix, aquells vespres dilatats, com eterns.
Els rats-penats zigzaguejaven electritzats en la negror densa. Xocava un papallonot estúpid contra el fanal esmorteït. Uns testos d'alfàbrega aspergien una flaire vegetal, dolça i fresca. Dels camps arribava, estabornidor, el punxegut càntic del grill.
I dins la nit muda d'un divendres va esclafir un crit horríson. Els veïns guaitaren per les finestres, uns quants van aventurar-se enmig de la plaça. Un bramul enfollit, sostingut, sorgia de la casa de la vídua. S'obrí la porta violentament i va sortir, travelant, espasmòdica, dilatades les pupil·les, la Joana Coves. Caigué, respirant ofegadament. La gent la contemplava, paralitzada. I de sobte es perfilà al portal un cos alt i blanc que emetia centelleigs fugaços, un ésser del més enllà de rostre luminiscent i esparverador: ulls igual que ous, una boca immensa de rictus infernal, fosses nasals de calavera. Una aparició que avançava a poc a poc i lleugerament bambolejant. Tothom va quedar aclaparat, amb els pèls de punta. Anava omniscient cap a la vídua, l'element sobrenatural, i ella retrocedia arrossegant-se, estesos els braços i presa d'un paroxisme delirant. I clamant que s'enfonsés als inferns el fantasma, demanant-ho a Déu i a tots els sants, perquè havia estat ella la qui va matar el seu marit Bernadí matxucant-li la closca amb una pedra. Va sospirar pacíficament, l'espectre, i es tragué la màscara: era el sergent Benet Ripoll.
Altres indrets de Andratx: