Tomba de Baltasar Porcel

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Qui sóc i per què escric (Crònica d'Ensenyament) , 1991
Pàgines: 5-6

L'home i les seves passions, vet ací la motivació fonda de les meves novel·les. I desplegada a través d'espais humans diversos. El de la violència: hi ha una fúria subjacent a sota dels somriures, només amb ferocitat es poden escometre grans proeses i grans crims inherents a l'existència. L'amor: la felicitat major es troba en la fusió sexual, i més divina serà si és també sentimental, dels cossos, amb el plaer del tacte, l'obsessió mental, el paroxisme de l'orgasme. El del temps: som una transformació en el temps, lluitem per convertir el seu pas en una dinàmica, per fer-ne un destí en el qual la nostra voluntat s'imposi sobre els condicionaments circumstancials. El de l'acció: és engrescadora i esgotadora, sobretot, la immobilitat ens acosta a la mort. I el sarcasme i l'evanescència somniadora i...

¿El mite d'Andratx, l'he creat? Bé, sí. Però he de recordar que a diverses obres meves -Els escorpins, Les pomes d'or, Els dies immortals, El divorci de Berta Barca, els contes xinesos i els de l'apartat "Altres terres, altres mans" de Tots els contes- he descrit ambients allunyats del meu poble, de l'illa de Mallorca.

Amb Andratx mai no em vaig proposar aconseguir literàriament res: ni escriure'n una novel·la ni oferir-ne un mite. Va ocórrer, però, que per ventura per educació literària i lectures, molt deficients les dues, em vaig trobar obligat a escriure sobre allò que coneixia i que és o era Andratx. Millor dit, va resultar que en el moment d'"omplir" una situació o un personatge, si el situava a Andratx em semblava que adquiria una major sensualitat, un relleu superior, un enquadrament més adequat. L'experiència com a plataforma de la imaginació.

Jo havia viscut a Andratx sempre fins als quinze anys. Mai no he deixat d'anar-hi un mes o quatre mesos l'any, a Sant Telm, a la breu finca familiar. Mentre creixia vaig conèixer el món, els homes i el paisatge, el gust i les il·lusions, a Andratx: un vidre a través del qual m'era més adient, a l'hora d'escriure, contemplar i refer el món. Alhora, una lectura impactant de novel·les realistes, rurals, com les dels castellans i les dels italians dels anys 50: Fernández Santos i Aldecoa, Pavese i Carlo Levi, em van proporcionar una certa pauta. No obstant això, mai no m'hi vaig subjectar: la ironia, el transcendentalisme, el gust per la llengua, mil coses me'n separaven. M'agrada molt Les ànimes mortes de Gogol, que és el mateix i no ho és gens.

Però l'Andratx real ha quedat espantosament enrere: ara tinc el que m'he creat jo amb els records, queda el mite d'Andratx fins i tot per a mi!, malgrat que ignoro si encara actuarà com a generador d'altres novel·les... El mite, suposo que sí. El "vidre", no ho crec. En realitat, Les primaveres i les tardors ja era gairebé només el mite, encara que el lloc i l'esperit fossin més que menys els de la meva casa de Sant Telm.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Difunts sota els ametllers en flor (El mite d'Andratx. Obres completes 5) , 1993
Pàgines: 33-34 i 35-36

Els nostres morts tenien poques flors. Hi havia sempre, penjades als seus nínxols, corones de llauna, daurades i platejades, que vibraven amb seca sonoritat quan algú hi topava amb el colze. I pel Dia dels Morts hi instal·làvem petits altars de fusta amb una renglera de candeles. Durant la jornada sempre hi feia guàrdia un de la família perquè les candeles, vacil·lants, s'apagaven sovint. Cap al tard, post el sol, quedava una claredat lívida, pels carrerons del cementiri, amb les flors que es començaven a mustiar, les llums tènues, color de carabassa, de les candeles, i la gent endiumenjada que caminava a poc a poc recordant davant les tombes les vides de la gent morta. Tot com una bogeria al·lucinada i mansa.

Tinc memòria d'haver plorat molt, un crepuscle gris, fred, amb la meva cosina Carme, la de les trenes rosses, sols tots dos davant l'altar i les corones de llauna i el nínxol on, tres setmanes abans, havien enterrat l'avi. Jo descobria, abraçat a la nena astorada, que mai mes ja no tornaria a veure l'avi i que el seu cavall continuaria tancat dins l'estable, renillant, esvergant guitzes perquè ningú no el treia.[...]

 

Però de Tots Sants i el Dia dels Morts a penes si se n'adonaven les al·lotes, que aquell any començaven a posar-se sabates de tacó alt i a pintar-se els llavis. Deu dies abans, la nit de les Verges, havien escoltat, sufocades darrera les persianes, com els cantaven una serenata, la primera. Colles de joves anaven pel poble, amb guitarres i simbombes. Envaïen un carrer, l'omplien de sons i cançons. Semblava que brollava música a qualsevol lloc. Jo recordo la meva cosina Carme, el primer any que li feren una serenata. La recordo trasbalsada, vessant il·lusió, la cabellera amollada, aquells cabells rossos que li queien sobre una bata de seda, blau cel. Amagada darrere el balcó escoltava com una veu jove, poderosa, li cantava:

 

Bona. nit, blanca roseta,

plena de bones olors,

no hi ha al cel tantes estrelles

com vegades pens en vós!

 

Sortiren la meva tia, mon pare, i van convidar a copes d'anisat i a galetes de coco el cantador i l'acompanyament. Era un jove bru, espigat, el de la veu gruixuda, i espiava el balcó negre intentant veure la Carme, que, avergonyida, no gosava aparèixer. Jo la veia, a ella, anhelant, tan feliç. Tant.

Hi he pensat obsessivament, avui, en la meva cosina aquell vespre, esperançada dins la penombra. Hi he pensat avui, Dia dels Morts, al cementiri, davant la seva tomba, ella inexistent, enterrada el mes de febrer. La portàvem morta, vestida de blanc, per la carretera voltada d'ametllers en flor, com si un fum immaculat, lluent, s'hagués quedat surant damunt la vall. I no he volgut que hi portessin les daurades corones de llauna ni l'altar amb les candeles. He anat, a primera hora del matí, a l'hort de can Baldoví i he comprat rams, molts rams de moltes flors, amb les quals he tapat el seu nínxol rectangular, de marbre blanc.

 

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Els dies immortals , 1984
Pàgina: 105

Què és el que ens mana? Potser la intimidació produïda entre la nostra feblesa i la potència que creiem que, abstracta, existeix. Manament que després concretem en una ideologia o a una pedra. O en totes dues conjuntament: «Jo sóc el que sóc.» La necessitat de fortalesa huma­na feta veu i norma, sublimació religiosa, per l'efecte emo­cional dels penyals altius damunt la petitor de l'home. Aquell paisatge de la vall dels Medusa... Així, almenys, ho vaig interpretar al Sinaí. I ho vaig sentir amb emoció, perquè fíxar-nos només en la raó ens redueix a dimensions irrisòries.

La vida, el planeta, són molt més fondos i misteriosos del que pugui teoritzar qualsevol paràmetre cultural. Em refio mes dels meus instints que de la meva intel·ligència. Suposo que ja ho hauré dit en el curs de la gravació. O potser ho he d'expressar d'una altra manera: l'intel·lecte em sembla un element funcional, la visceralitat el que tinc de substancial.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Els dies immortals , 1984
Pàgina: 154

Recordava molt bé Heràclit de l'editorial i la correcció dels clàssics. Feia memòria: «I el mateix existeix en nosaltres com a viu i com a mort, com a despert i com a adormit, com a jove i com a vell», «Les coses en conjunt són un tot i no ho són, són quelcom aplegat i separat, són el que és a to i el que és fora de to, de tot emergeix una unitat i de la unitat en surt tot», «Aquest cosmos no va ésser fet per déus o per homes, sinó que sempre va ésser, i és, i serà, a la manera d'un foc viu per l'eternitat, que s'encén i s'apaga segons una regla», «Damunt els homes que es capbussen en els mateixos rius s'escolen sempre aigües diferents»... Em sentia tan optimista!