Plaça d'Orient

Ara digueu-me si això és manera...

Autor: Joan Santamaria i Munné
Obra: Visions de Mallorca , 1955
Pàgines: 142-143

Ara digueu-me si això és manera de córrer en un lloc tan perillós i per un camí tan pendent i envitricollat com és aquesta carretera de Lluc. ¿No podrien anar amb mes prudència, aquests «cotxos»?

—Són inqueros!—ha pogut pronunciar, per fi, el Catxurro.

Ah, vet aquí! Així ja està explicat. Inqueros, a Mallorca vol dir moviment, rapidesa, dinamisme i una viva acceleració sobre la pauta tranquil·la i el ritme endolcit amb què es mouen les coses i les persones en el vast retaule insular. Cert; aneu allí on vulgueu: al port de Pollença, a la badia d'Alcúdia, a les platges de Canyamel i Porto-Cristo, a Randa, a Lluc i als llocs més reeixits per passar-hi a plaer una tongada, la gent que brilla més, que riu més a gust, que fa més patxoca, que mou més gatzara, que parla més fort i que treu la radiola més moderna o galeja l'auto més llampant o la balandra més gallarda, són, no ho dubteu, els inqueros. Tenen l'esperit expansiu i el caràcter aldufer i espectacular. Ha d'ésser molt poca cosa l'inquero que a l'estiu no pugui deixar la feina i abandonar la seva ciutat per anar-se'n a escampar la boira, bo i cercant en els mil recons i amagatalls de la gaia perifèria mallorquína una estona de gran repòs compartida amb les delícies de la mar, de la pesca i de la gastronomia més refinada.

Ells són de terra endins, nats del terròs i de la gleva. Inca cau al bell centre de l'illa, enmig d'una grassa campada, calenta i ubèrrima. D'Inca estant hom no veu la mar, però la pressent i la flaira en cada punt de l'ampla volada de l'horitzó. Això fa, potser, que els inqueros l'estimin tant, la mar; l'enyorament que en senten compensa en amor la seva llunyania. Una llunyania molt relativa, tanmateix, ja que en un cloc poden anar a qualsevulla part de la costa, i rabejar-s'hi tant com volen, donar sadoll a llur afany d'esbargiment, tornar prest a Inca i escampar pels seus carrers, com una nota exòtica, aquell baf de salabror, aquella sentor de peix fresc, aquella olor d'algues, de fonolls i de pins i aquella claredat de llum mediterrània arreplegada per dalt de les carenes del litoral o ran de l'aigua pura i cristal·lina de les cales i badies.