Avinguda d'Es Tren

Vaig midar la llargària de l'avinguda del Tren

Autor: Gabriel Galmés i Truyols
Obra: La vida perdurable , 1992

Vaig midar la llargària de l'avinguda del Tren, solitària, il·luminada inútilment per una teringa de fanals nous. Vaig evitar la plaça del Palau per no tornar veure el pis de Lola (Lola! cada cop que hi pensava em revenia a la gola una glopada d'amargor) i vaig passar per Sa Bassa, absurdament buida, amb les cadires dels cafès amuntegades sobre les taules, com a preparant-se pel renou, el trànsit, el xivarri, les corregudes, les presses, les tertúlies decaigudes de l'estiu, les transaccions, les conspiracions, els aparadors de les botigues, el tràfec del dia següent. Vaig baixar pel carrer de l'Anell i vaig veure'm reflectit als vidres enormes de les botigues de mobles mastodòntiques. Vaig sospirar contemplant aquella figura cansada, pansida, apaivagada, que feia jo. Vaig respirar l' aroma dels tarongers del claustre dels dominics, vaig repenjar-me per fumar a les pedres barroques i vaig veure el pou, la teulada de l'església, les portasses de les oficines municipals i dels jutjats, la galeria superior del claustre, intentant trobar-hi una dimensió nova.

Però tot, el claustre, els carrers, la meva estampa fatigada reflectida, els edificis i les voreres m'oferien la mateixa hospitalitat sinistra de la qual havia, alternativament, intentat fugir i en la qual havia provat, ocasionalment, d'encabir-me.