Casa d'Antoni Maria Alcover

L'allunyament físic i espiritual entre mossèn Alcover...

Autor: Josep Massot i Muntaner
Obra: Semblances i comentaris , 1999

L'allunyament físic i espiritual entre mossèn Alcover i els sectors intel·lectuals de Barcelona, el seu tarannà poc dialogant i la manca de sintonia amb la resta de membres de la sempre problemàtica Secció Filològica —que ja el 2 de novembre de 1916 era qualificada per Miquel Ferrà, en una carta a Maria-Antònia Salvà, de «descrèdit de l'institut i que ja té carregat tothom, començant p'En Prat de la Riba, amb les seves informalitats, les seves baralles xorques i la seva esterilitat qu'és absoluta»— el dugueren a unes relacions cada cop més tibants amb l'institut, que s'agreujaren per culpa de la poca sensibilitat del successor de Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch, i que esclataren en un conflicte penós, en el qual mossèn Alcover anà perdent a poc a poc tota la raó que tenia de bon començament i quedà gairebé tot sol, cosa que l'exasperà cada vegada més i el féu retornar sovint a les positures extremes de la seva joventut.

El trencament de mossèn Alcover amb l'Institut d'Estudis Catalans i amb el catalanisme polític que el sostenia foren vistos per molts sectors de la societat catalana —que només miraven les coses des d'una òptica esbiaixada— com una autèntica traïció. Aquest sentiment resultà encara enfortit quan Alcover, impossibilitat de continuar amb els propis mitjans l'Obra del Diccionari a la qual estava lliurat en cos i ànima, acudí ingènuament al rei Alfons XIII i n'obtingué un suport econòmic que irritava els sectors catalanistes —envers els quals es convertia en una arma de combat— i, durant la Dictadura de Primo de Rivera, contrastava amb les mesures persecutòries contra Catalunya que en aquells moments estaven en marxa i que acabaren també engolint la subvenció al Diccionari. Aleshores Alcover es trobà aïllat pertot arreu, sense diners i sense amics, i desenganyat dels uns i dels altres, bé que no renuncià als seus ideals i féu mans i mànigues per tirar endavant l'edició del que acabà anomenant-se Diccionari català-valencià-balear.

Poc abans de morir, mossèn Alcover féu les paus amb Pompeu Fabra, intentà una reconciliació amb Francesc Cambó —que fracassà per la manca d'elegància d'aquest— i autoritzà el seu deixeble i hereu Francesc de B. Moll perquè adoptés l'ortografia de l'Institut d'Estudis Catalans, de la qual s'havia separat al primer volum del Diccionari català-valencià-balear, Al cap dels anys, Moll havia d'esdevenir membre influent de la Secció Filològica i s'havia de convertir en un puntal de la resistència cultural durant l'època franquista.