Plaça del convent dels dominics

Autor: Antoni Maria Alcover i Sureda
Obra: Rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó. Tom V , 1980

De com el Prior privà Sant Vicenç Ferrer de fer miracles

Pareix que St. Vicenç feia miracles a raig i roi, per pa i per sal; i de tanta de gent que compareixia en es convent demanant-li adjutori, no hi havia qui hi paràs ni qui s'hi oís, fins que ets altres frares se presenten an el P. Prior, dient-li:

—Pare Prior, això de Fra Vicenç de fer tants de miracles no pot anar pus. Aquest convent és pitjor que una fira; sa gent no mos deixen estar amb sossec: ni porem resar ni fer oració ni un sant remei. Se fa precís que Vossa Paternidat hi pos regit.

—Res, diu el P. Prior. Privarem Fra Vicenç de fer miracles, i és mal serà mort.

Dit i fet, cridà Fra Vicenç, i li diu:

—Ja n'heu fets massa, de miracles! ¡Fora fer-ne pus sense orde meua!

—No pas ànsia, P. Prior, diu St. Vicenç. Som fii d'obediència i prou!

St. Vicenç estigué a l'obediència, i a tots es qui hi anaven a demanar-li que else fes un miracle else deia:

—Fiets meus, el P. Prior me té privat de fer-ne.

Passaren uns quants dies així, fins que Déu compongué que en aquell convent hagueren d'adobar ses teulades. Hi pugen es picapedrers, i ¡hala a posar bé teules descarabutades des vent i a mudar ses rompudes o cruiades!

I heu de creure i pensar que assetsuaixí un picapedrer que anava i venia per dalt sa teulada mudant teules d'ací í d'allà, trevela, cau i redola qui redola rost avall, arriba an es cap baix de sa teulada i pren sa fua per avall.

Ets altres picapedrers ja el veien mort i fet benes totd'una que pegaria en terra. Afinen St. Vicenç que guaitava per una finestra, i tots li criden:

—Fra Vicenç!!! Feis un miracle, per amor de Déu!!! Aquí St. Vicenç diu an es picapedrer que queia:

—Ature't una mica, i aniré a demanar d'orde an el P. Prior!

Es picapedrer, que casi ja arribava en terra, s'aturà a l'aire, i St. Vicenç, corrents an el P. Prior a demanar-li d'orde per fer aquell miracle!

El P. Prior, com sent allò, se'n va corrents allà on era es picapedrer a l'aire. Romangué amb sos cabeis drets, com és natural, i s'exclamà:

—Fra Vicenç! es miracle ja l'heu fet! Ja que hi sou, acabau-lo!

Aquí St. Vicenç diu an es picapedrer que davallàs a poc a poc.

Aquest ho va fer així; i, com tocà amb sos peus en terra, se tirà de genoions an es peus de St. Vicenç fent-li mils de gràcies d'haver-li salvada la vida.

Aquí el P. Prior digué a St. Vicenç:

—Fra Vicenç, vos decant s'orde que vos havia dada de no fer pus miracles. Feis-ne tants com vulga el Bon Jesús.

I St. Vicenç tornà fer miracles, tai tirat. Això contava, com érem al·lotons, Fra Antonino, un fraret llec que quedava a Manacor, dels frares del Convent de St. Vicenç Ferrer d'allà.

Autor: Joan Santamaria i Munné
Obra: Visions de Mallorca , 1955

Abans de vuit hores del matí ja érem a Manacor. El meu company ha estat molt amable, amb mi. Després de deixar la bicicleta a l'entrada de ca la Vila, ha volgut acompanyar-me a visitar els vestigis del palau de Jaume II, fundador de la ciutat, el pati dels dominics i les torres dels Anagistes i de les Puntes. Però tot això m'interessa molt poc, val a dir-ho. L'interessant per a mi són aquests carrers de Manacor, aquestes placetes clares i solitàries que fan una olor tan bona de clavells i llessamins, i aquests racons romàntics que de lla en lla trobeu enmig del garbuix de la ciutat, com uns oasis de silenci i de frescor.

Manacor té un cert secret que no sabeu descobrir, però que us entra al cor amb una fiblada molt dolça. Així com Palma és una ciutat riberenca i Inca una ciutat interior, Manacor participa d'una faisó molt curiosa d'aqueixes dues modalitats. És el mateix fenomen que ja vaig notar a Felanitx; una estranya barreja de centre agrícola i de port de mar, baldament aquesta estigui tan separada d'ambdós llocs. Altrament, el turisme tantost hi fa passada, per Manacor. Els viatgers gairebé no entren mai dins el clos d'aquesta ciutat tan interessant. Van de pressa, no volen perdre temps, puix que les Coves, que és l'únic que els recaria de no veure, estan a dotze o tretze quilòmetres més enllà de Manacor, a les engires de Porto-Cristo.

Tanmateix, no saben pas el que es perden. Que és bonic, Manacor! ¡Quin caràcter, quin glatiment més cordial tenen aquests carrers florits i esclatants de claredat! Això recorda molt certs barris de Sevilla i de Còrdova, ¿no és cert? Aquesta terra de Manacor i de Felanitx és l'Andalusia de Mallorca.

Autor: Tomeu Matamalas i Grimalt
Obra: Bel canto , 1986

Miquel Font era, també, l'ànima de la part musical de les festes de Sant Domingo de Manacor. Cada any, el 4 d'agost, després d'una missa solemne i després que els moretons ballassin davant S'Alicorn de Sant Domingo, es feia un concert damunt un cadafal col·locat davant el Convent. Treien un piano i s'interpretaven peces d'òpera i altres cançons. Record que l'any 1873 —l'any que vaig ingressar al seminari—, Bartomeu Massanet, acompanyat al piano per Miquel Font, cantà un fragment d'una sarsuela popular i tengueren un èxit apoteòsic.

Les façanes del carrer Major i del carrer de l'Infant s'adornaven amb murtra, heura i pi. A cada extrem d'aquests dos carrers, s'aixecava un arc fet amb les mateixes herbes dels ornaments. El carrer Major estava il·luminat a la veneciana amb molts de fanalets, i fixaven creus i rètols a les façanes de les cases. Després, a la nit, Miquel, demostrant una energia insòlita en ell, organitzava el ball, que solia durar fins a les onze o les dotze de la nit. Acabat el ball, s'amollaven focs artificials molt vistosos que tancaven la diada. Tots aquests actes estaven animats per una gran gentada que omplia la placa del Convent i els carrers dels voltants.