Mossèn Miquel Moncadas, com si ja anàs revestit de mitra i bàcul...
Autor:
Jaume Santandreu Sureda
Obra:
Encís de minyonia
, 1997
Mossèn Miquel Moncadas, com si ja anàs revestit de mitra i bàcul, m'enflocà amb una entonació que no deixava retxilleres a la rèplica, que la seva autoritat estava, per gràcia de Déu i nomenament de la jerarquia, part damunt qualsevol altra interpretació. Tot seguit, em sotmeté a una inquisitorial requisitòria.
No record gairebé res d'aquell brutal interrogatori. Es veu que la meva memòria xopada de melangioses i íntimes reviviscències no gravava aleshores absurdes incongruències.
Tot i això, record que quan em preguntà «si algú ens hi havia trobat» agullonat per la seva maliciosa suposició que podia ser jo un mentider, vaig respondre essencial i prompte: «Sí. Déu!»
La meva fonamental resposta agafà l'inquisidor a contra peu. El ministre de Déu es veié obligat a empassolar-se per la via de la callada la meva evangèlica sortida, sense gaudir de l'enginy de cercar la retirada per l'acudit aquell que continua la requisitòria tot demanant: «Hi havia algú més?».
Sense poder reconstruir ara la materialitat de les paraules guard la sensació que gairebé totes les preguntes, lluny de néixer de la primmirada recerca de l'autenticitat dels fets, la qual besunyava puríssima de la meva relació, eixien d'una mena de morbosa curiositat que jo no vaig saber saciar, perquè el delicat rector em parlava en termes que jo llavors desconeixia del tot, tals com orgasme, fel·lació, sodomització...
Les farisaiques regles del joc estaven i segueixen estant clarament definides. Val a dir que un superior, en el meu cas un teòric sant pare espiritual, podia aturmentar un infant d'onze anys fins a portar-lo a la timba de l'abisme de la follia, al qual jo no vaig estimbar-m'hi perquè en aquells moments, com a tots els moments definitius dins la meva existència, vaig arraconar el Santandreu per treure el Sureda, però no podia —el púdic colltort— tacar la seva immaculada llengua nomenant les coses pel seu nom popular, el qual jo hauria entès, car no havia oblidat les lliçons que el proppassat estiu ens havia impartit magistralment l'amo de la recollida d'ametlles.
De bon grat hauria saciat la seva encuriosida morbositat si l'aspirant a bisbe s'hagués dignat a parlar com la gent sana i oberta del carrer dient mamada, donada pel sac, besada a la boca... Tancant l'infructuós i balder interrogatori, el jutge de primera instància em dictà la sentència.
L'endemà dematí, dijous, quan els capellans farien recés espiritual al Seminari Major, de la qual forma ningú de la Cúria podria veure'm, jo havia d'anar al Palau Episcopal, surran de la Seu, a fer una declaració jurada contra el monstre de Fra Anselm. El Vicari General, a les deu en punt m'esperaria a l'entrada de la Cúria, situada al fons del pati a l'esquerra, just darrera l'estàtua del Cor de Jesús que presideix el claustre del pastor de la Diòcesi. Hi havia d'anar tot sol, pels mateixos carrers que el dia de Tots Sants anàrem a la catedral, sense parlar amb ningú, aturar-me en lloc o embadalir-me en res. Mentrestant, de cap de les maneres ni baix cap aspecte podia comentar aquell delictuós assumpte amb ningú, ni fins i tot amb el director espiritual.
El rector conclogué la seva sentència amb un sibil·lí avís policíac: «D'ara endavant et controlaré de prim compte i et jur que hauràs de fer molta, però molta, bondat perquè jo no et tregui del Seminari».
Per rematar el cinisme que vessaven els dictatorials manaments, l'honorable i pietós rector m'acomiadà amb una profètica ocurrència que, gràcies al revulsiu de la mauleria eclesiàstica, s'ha acomplert en la meva vida: «En les meves oracions pregaré Déu que ja que has tudat la santa puresa et conservi la sinceritat».
L'endemà tot s'esdevingué segons havia ordit el senyor rector.
