Sa Cova Blava (Cabrera)

Autor: Francisca Sunyer i Mas
Obra: Viure a Cabrera. Una illa feta a mida , 1993

Ara mateix si m'encarregassin de dibuixar una illa a mida de la infància, perfilaria Cabrera. El llapis aniria traçant una forma de dragonet conformat per les cinc grans entrades de la mar: el Port, Cala Ganduf, l'Olla, el Codolar de l'Imperial i el Coll Roig. Després travessaria el cos de l'animaló de caminois coberts de garriga que esgarrinxa les cames al passar. A poc a poc apareixerien turons pertot arreu, coves, un castell de moros de veres, dominant el Port i la seva entrada, dos fars, illots... sargantanes que van del negre brillant a Foradada al verd terrós a Cabrera... I com a coronació de l'obra col·locaria la Cova Blava just allà on es troba. La Cova Blava... alimentadora de mites i somnis. Quantes vegades he sentit els ohoooos i ahaaaas dels convidats de torn. Se'ls feia mirar els racons més blaus, els rems blaus, la sabonera blava, les mans blaves davall l'aigua... Més tard, a partir dels dotze anys, remava una hora d'anada i una de tornada, per somniar amb el príncep blau de rondalla dins aquella orgia de blaus...

La comparació de la cova cabrerenca amb la de Capri es feia obligada per a aquells estrangers que les coneixien totes dues, i fins i tot per a nosaltres, que mai no havíem posat un peu a Itàlia, però escoltàvem els comentaris.

Així que vaig aprofitar el meu primer viatge a l'estranger per visitar-la. Ho feia carregada de prejudicis. Pagar un tiquet i entrar enrevoltada de gent, turistes com jo, no m'ajudà a fer justícia. La de Capri és més blava i més domesticada. La de Cabrera és més grandiosa i dramàtica.

Hagueren de passar molts d'anys fins que vaig gosar nedar dins la cova i delectar-me de mirar el meu cos blau davall la mar.

Mon pare ho tenia emfàticament prohibit a propis i estranys. A més, la majoria de gent, una vegada dins la cova, es mostrava entre respectuosa i espantada. Aquesta impressió m'inhibí durant molt de temps.

Les raons de mon pare eren ben concretes: existia la creença que les aigües de Cabrera estaven superpoblades de tintoreres, que se suposava que eren les femelles dels taurons.

Hi havia palmesans que visitaven l'illa per unes hores i no s'atrevien a aficar un dit dins l'aigua per por que una tintorera els l'arrabassàs.

En més de quaranta anys he vist una tintorera, en singular, només en dues ocasions. La primera des d'un llaüt. Vaig assenyalar al patró una aleta que es movia horitzontalment damunt la superfície de la mar:

— Mirau, un delfí.

No era un delfí. Les aletes dels delfins pugen i baixen. Es tractava d'una tintorera.

La segona, guaitant des de damunt na Foradada, l'illot més llunyà, un dia de calma, en vaig veure una, movent-se entre dues aigües, i li vaig distingir clarament la boca atauronada.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Totes les Balears (Obres completes 4) , 1991

Salpem. L'horabaixa és esplèndid, i la mar, una bassa d'oli. Anem costejant l'illa, veiem el seu litoral escarpat i els illots, la Conillera, el principal, embolcallats per una calitja lluminosa. De sobte, la barca vira i es fica dins la Cova Blava: una concavitat de quaranta-cinc metres de fons per sis d'alçària, una gruta de penombra clara i d'aigües blaves, transparents. Un blau delicat, polit, extàtic que, tot just és tocat per un rem, s'exalta en un terbolí de bombolles, una cascada submarina delirant, com un fibló de blaus que neix i mor entre la resta del blau, immòbil, resplendent. I la veu, la veu humana, que retruny, en eco múltiple, per les anfractuositats de l'antre. Enllà de l'entrada, la mar infinita, llisa, lluent.