Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El far de Formentor està situat a 188 metres per sobre el nivell de la mar. Té una torre de 56 metres d'alçada i va ser altament problemàtic de construir-lo a causa de ser un lloc poc accesible i molt allunyat de Pollença. Va entrar en funcionament el 1863, però la línia elèctrica no hi arribà el 1962. Tanmateix, els forts temporals que ha de resistir el cap de Formentor, van obligar a instal·lar-hi grups electrògens. Actualment, funciona amb energia solar fotovoltaica. Davant l'espectacular davassals de roca que el vessant nord ens posa a la vista, escau llegir-hi "Damunt l'altura" en què Miquel Costa i Llobera es planteja la immensitat de la Natura amb el rerefons sempre del Creador. Marià Villangómez va escriure un poema d'homenatge a Costa situant-lo lligat a la geografia d'aquests verals que també ens servirà de lectura. I en una altra tessitura, hi podem llegir el desenllaç de la novel·la que Miquel Ferrà va dedicar a la mort de Ramon Franco que va desaparèixer amb el seu avió quan anava a bombardejar la costa catalana per aquestes latituds.
Autor:
Miquel Costa i Llobera
Obra: Primerenques, dins Poesia completa , 2004
Pàgines: 74-77
Obra: Primerenques, dins Poesia completa , 2004
Pàgines: 74-77
Damunt l'altura
Quant veig la terra e la mar,
e'l cel, e aug oceyls chantar,
ladonchs he al cor tal douçor
que hanc no la sentí major.
R. Llull, Hores de Nostra Dona
Damunt el front de la serra,
bé pots, cor meu, reposar,
suspès entre cel i terra
sobre l'abisme del mar.
Oh Vida de tota vida,
oh Font eterna d'amor!,
de ton Ser qui no té mida
veig ara la resplendor!
Veig tes ales que es despleguen,
tot lo creat abraçant;
i mos genolls se dobleguen,
se dobleguen adorant.
De vida, llum i harmonia
rebull l'espai sense fi,
jove com el primer dia
que l'ull de l'home s'obrí.
Les roques, mig trabucades
damunt la mar sense fons,
on sols habiten alades
les reines dels horitzons;
el pinar qui se desplega
baix de mos peus onejant,
mantell immens qui rossega
d'aquesta roca gegant;
la mar de blaves planures
que en el cel se va perdent,
i el cel de blaves altures
on se perd el pensament;
tot viu, tot alena i canta,
canta l'himne de l'amor...
Obra de Déu bella i santa,
poema del Creador!
Jo vull sentir ta harmonia,
ton llenguatge mig comprès,
així com infant sentia
el cant vagorós del bres.
Vull veure les riques festes
de ton sol enamorat,
i dins tes coves ferestes
vull sentir la tempestat.
Del molar, rei de les ones,
vull veure el salt poderós;
de lliris i papallones
vull sentir el bes delitós.
De l'avenc a l'estelada
vull espaiar l'esperit,
per dins vents i nuvolada,
terra i mar, albes i nit.
De ta essència beneita
vull rabejar el cor meu,
vull viure d'aquesta vida
que acosta l'ànima a Déu!
Nou esperit mes entranyes
fa commoure i tremolar,
i sobre mars i muntanyes
sembla que puga volar...
Plers mai sentits a mi vénen
del fons de los cels oberts,
i ara mos braços s'estenen
per abraçar... l'univers!
Poesia... Poesia,
verge dels càntics divins,
amor de l'ànima mia,
germana dels serafins,
vine ja; l'hora sagrada
en què parles a mon cor,
ja escampa sa llum daurada
damunt el dia qui es mor.
Ja, entre les veus de misteri
que s'aixequen de la mar,
la remor de ton salten,
oh verge, sent tremolar.
Vine ja, i damunt la serra,
sols a davant del Senyor,
cantem amb cels, mar i terra
l'himne sagrat de l'Amor!
Autor:
Marià Villangómez i Llobet
Obra: Declarat amb el vent (dins Poesia completa) , 1986
Pàgines: 154-155
Obra: Declarat amb el vent (dins Poesia completa) , 1986
Pàgines: 154-155
Formentor
Per on en Costa passava,
mirava, sentia, deia...
Entre el pi dur que envejava,
la cala que li somreia.
Vegeu: cap a Catalunya
el morrot, i cap a l'illa
la llegenda que s'allunya
i el paisatge que s'abilla.
Amb somnis del mar i el Laci
i els estels de la nit alta.
Un tros del cor vers Horaci
i amunt per tot el que ens falta.
Aquí, una parla, una terra,
cors humils, tardor propicia,
bosc on primer un abril erra
que és després freda carícia.
I el cru brossam d'una vida,
aquí, amb lluites, guanys, caigudes,
i aquella part escollida
damunt les altres, mig mudes.
Aquí, majestat, grandesa,
d'on l'estrofa el vol alçava.
De tanta veu fosca, il·lesa
la serenitat més blava.
Per on en Costa passava...
Autor:
Miquel Ferrà i Martorell
Obra: El misteri del Cant Z-506 , 1985
Pàgines: 177-179
Obra: El misteri del Cant Z-506 , 1985
Pàgines: 177-179
Un viratge, pedal esquerre, i l'aparell vola al llarg de la península de Formentor, tota coberta de pins, llarga i estreta, una de les banyes d'aquesta illa en forma de cap de cabra, banya deforme per causa del coll d'Albercutx, els espadats del cap de Catalunya, la curvatura de Cala Pi de la Posada, amb son illot, i tot aquell roc de costa brava, penyals i esculls. Potser sembla també Formentor un llarg vaixell de pedra, tripulat per mils i mils de pins, que humanitzats en aquelles estrofes de Costa i Llobera esdevenen, suara, mariners d'un destructor. I, sobre la llarga mola, Ramón, de coa d'ull i en dècimes de segon, creu descobrir la coneguda capsa blanca ixent de la selva de pinar: és l'Hotel Formentor, ara tan solitari i on l'aviador, sobre la gran terrassa, més d'un cop s'ha acostat a prendre una tassa de cafè i a gaudir de tanta solitud natural. Construït per l'argentí Adam Diehl el 1930, davant d'una platja de sorra blanca, aquell establiment turístic havia reunit les élites socials d'Europa. Després, amb la tempesta de la guerra sobre l'illa, tothom va fugir més que de pressa. Ja res de tot allò no hi restava. Ni la ruleta escandalosament popularitzada per Strauss i Perlowitz, ni les danses orientals d'Eva Tay, ni el quartet de jazzmen negres... Els pins solitaris i roquers, avantguarda dels boscos, eren ara, sota els núvols, els únics capitans d'aquella nau xarpada:
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura,
alimentar-se i viure de cel i de llum pura,..
Oh vida! Oh noble sort!
Amunt, ànima forta!...
I amunt, cap a la mar oberta, només ara, l'hidroavió, seguit per un segon aparell, escala la feresta nuvolada negrenca. Sempre els motors a tota potència. Un nou viratge i la nassuda punta de l'avió enfila rumb nord nord-est... Nord-est? Com és possible? Ramón s'empassa la saliva i estira suaument la palanca per tal que el timó de profunditat giri per amunt. I va guanyant més i més altura. Sobre el tauler 'instruments, en forma de T, el senyalitzador de velocitat marca els 160 knots mentre l'altímetre indica que han arribat ais quatre mil metres...
Una mica més de viratge i Ramón pot observar sobre l'indicador de l'horitzó artificial com l'aparell s'inclina com una motocicleta quan pren un revolt de carretera...
Què és això? A on anam?
Passen minuts que semblen hores. La brúixola, mig conglaçada, no és de fiar... I ara? El Cant Z vibra novament, des del morro a la cua... Ramón prova de mirar allà baix, entre la boira. I veu una costa. És Menorca, «l'Illa de la Mort». Sí. Tal és el malnom guanyat a cops de guerra... L'Illa de la Mort!
De sobte, trons. Un esclat rere l'altre. Un petar de canó antiaeri. ¿Com conservar il·lès l'avió, aquí, empenyalat en el cel...? I, amb això, les espurnes de foc van passant a dreta i esquerra de la cabina. Espetarrecs que es perden dins la fosca. Però Ramón, encara hàbil, intenta una maniobra de ziga-zaga, fugint, per moments, del camp de tir. Així i tot, quelcom de plom entra dins la cabina i Ramón sent un cop al crani, i un gran sol, un sol encegador, s'encén en el fons del seu cap, sota el cervell, acompanyat d'una forta punxada. I l'aviador entra en una progressiva somnolència fins a perdre el control de l'aparell, que cau en barrina, contra la mar. El xoc és terrible i el Cant Z, truncat pel mig, és aviat joguina de les ones.
Autor:
Joan Margarit i Consarnau
Obra: Raquel (dins L'ordre del temps. Poesia 1980-1984) , 1985
Pàgina: 125
Obra: Raquel (dins L'ordre del temps. Poesia 1980-1984) , 1985
Pàgina: 125
Darrera visita al far de Formentor
La llum del matí escampa ombres i cendres
de les fogueres roges de la nit,
i la brisa, vinclada en les baranes,
neteja el tapís blau de l'horitzó.
El cap ja té el silenci d'alta mar,
i, damunt del verd fosc de les pinedes,
talment un monjo cec, la torre blanca
vora l'abisme esbalça el seu mirall.
Severa i mitològica, mesura,
amb la pauta del vent, la solitud
dels àngels com velers perduts al blau
d'una mar que envaeix els nostres ulls.
Altres indrets de Pollença:
Indrets