Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A Cala d'Or, pels volts de 1933, s'hi va iniciar la que és molt probablement una de les primeres urbanitzacions costeres de Mallorca. Pep Costa, el promotor, inicialment hi va voler imitar l'estil de les cases eivissenques. El nom originari era cala d'Hort, però el topònim va anar derivant a cala d'Or. És el nucli més poblat de tot el municipi de Santanyí. Hi ha el Fortí, construït el 1730 a cala Llarga com a defensa de la guarnició durant la Guerra de Successió espanyola. Hi podem llegir el poema que li dedicà Cèlia Viñas amb un estil molt lorquià i tres fragments de 39º graus a l'ombra, d'Antònia Vicens que hi són ambientats.
Cala d'Or
Ensucrarem peixets vius
amb les mans rosses de mel;
ai, noces dels rossinyols
i gelosies del cel!
del blau cel morat d'amor
amb un desmai de ponent...;
la lluna l'han veremada
les ganivetes del vent,
i té color d'enyorança...;
i quin agredolç de pruna,
una besada a les dents
a mossegades de lluna!
Amb un cercapous d'argent,
—les algues ben pentinades,
traurem tumbagues d'or fi
i el coral fet arracades.
L'aigua és tan clara i tan clara!
de tendresa em fa plorar,
al sorral hi ha assutzenes,
i al cor, un clavell de mar.
Un teulader havia caigut del niu. Un infant, rient, li havia fermat una cordellina a una cama. L'animaló d'aletes tendres esperonejava, espantat, i un moix famolenc pegà bot i l'aglapí. Va plorar el nen, i els homes rigueren, dissortats, beguts. Havien vingut a la Cala comptant de trobar feina en algun hotel. Feina qualsevol. I no en trobaven. N'hi havia que tenien contracte de l'any anterior; però no els valgué de res, perquè l'hotel havia canviat de direcció. Negocis, paranys... La madona de l'hostal els donava menjar a pagar quan poguessin. Homes joves i vells grinyolaven contra el destí, la seva terra pobra, el sol que no sortia per a ells. I eren homes com els altres, amb braços revinguts, disposts, amb una llar a mantenir, o a crear. Els més joves parlaven d'anar-se'n a treballar a França o qui sap. A vegades, al temps del dinar, s'arrambaven a mi. Flastomaven. Contra tot. Els ulls encesos de vi. L'alè pudent de vi. La sang encesa de vi. Perquè se n'havien de tornar a la seva terra miserable, poblets perduts de la província d'Albacete, havent gastat tot quant tenien. Essent homes, essent forts, i a penes sabent llegir.
Aquell matí, en lloc d'embadalir-me amb les muntanyes, vaig fer-ho amb la façana de El Galió. El crui era llarg i tort, però prim com un fil. Na Socors, que passava pel jardí amb un poal i el pal de fregar, va venir cap a mi, va sospirar i se'n va tornar escapada. El sol tocava lleument les plantes amb el seu esclat de suc d'albercoc.
El Galió havia estat construït en pocs mesos, vaig sentir contar. Era ufanós, moltes finestres i terrades, molts enderivells. Però impressionava per la seva senzillesa tremoladissa. La calç no amagava completament les maganyes de les mitjanades massa primes, la seva construcció deficient. Per un instant el vaig veure tombar i caure fet pols, així com acabaran totes les coses d'aquest món. Pols, prediquen els capellans per la Quaresma.
Estava del tot deprimida; tenia set, mala boca. Na Sara m'havia pregat que anés a avisar el representant de la seva agència que es trobava indisposada i que no podia treballar. Era mentida. Era que tenia por de no poder suportar els clients, ni el sol, ni el cel. I volia provar de dormir molt.
El treball a la botiga s'anava fent prou ensopit, perquè, d'ençà que El Galió estava tancat, amb prou feines despatxava. No hi havia cap altre hotel a prop; en canvi, les botiges de souvenirs sovintejaven. Que ho eren, de pesats, els dies! A ca n'Andreu, també només de part de tard s'hi esquitllaven quatre ànimes. Res. Els dies s'escurçaven, tan aviat feia sol com plovia. I jo, darrera els vidres, descobrint ara una gota, suara un grum de pols. Mosques vironeres vetllaven el portal, i jo, amb un espolsador, empaitant les mosques, i elles, bru-bru-bru-bru, copejant els vidres. El Galió així mateix feia pena, estalonat, com una persona sense cames, entre el verd polsós i descolorit. Els paletes treballaven a la part caiguda i reforçaven els fonaments, i tot era soroll de maquinària i homes cantant. Adesiara arribava el senyor James en un cotxe molt llarg; feia el ronser observant l'obra, xerrant amb els obrers. A vegades els convidava a fumar i ell mateix els donava foc. Sovint, quan el veia ajupir-se per encendre'ls la cigarreta, la seva figura elegant se'm confonia amb la del senyor Binimeles, tan rabassuda.
Altres indrets de Santanyí: