Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta plaça, de forma rectangular en la seva part més llarga i ampla i amb l'edifici de l'Ajuntament en un dels costats, té forma d'angle recta i connecta amb la Plaça de la Constitució, on hi ha l'església i un monument als picapedrers de Santanyí. Hi podem llegir un fragment de "Dijous Sant", de Bai Bonet i un passatge de La santa, d'Antònia Vicens.
Autor:
Blai Bonet i Rigo
Obra: Poesia completa (Temps d'interluni) , 2008
Obra: Poesia completa (Temps d'interluni) , 2008
Dijous Sant (fragment)
El campanar, llum rosa, gàbia de falzies,
consola ses campanes, tres tulipans de bronze
vinclats de pena sobre verdes eucaristies
del camp voltant. Violers. Sol. Soledat... Les onze...
Una porta del temple, or i malva, assusta
el silenci allargat, blanc i blau d ela plaça.
Un clergue, brilla de seda i plata al pit, incrusta
rectituds de ciprer dins l'aroma que passa.
Dues novícies blanques porten una gibrella
i el cos brillant d'una hídria, a on les seves mans
són grocs canaris plàcids dins un estany. I és bella
la seva remor d'hàbits dins els silencis blancs.
El monument d'anèmones i lliris a dins l'ombra
sembra un capvespre rosa. És l'urna un sol madur.
Els brulls grocs —¿on cresqueren?— semblen dins la penombra
testes de monges velles pintant un somni pur.
* * *
Calma Blanca. Dins l'era del sol lentes s'hi baten
garbes de pa brillant amb claror de blaves cales.
Els carrers blancs són, venes de quietud que esclaten
mentre ploren les maçoles al campanar ple d'ales...
Autor:
Antònia Vicens i Picornell
Obra: La santa , 1988
Obra: La santa , 1988
De vegades, els braços del meu pare suren solitaris cap a mi, l'home em va somriure moltes vegades, però molt poques me va agafar. Les seves dents, dins la boca oberta, eren grogues, petitones, petitó tot ell, el veig enmig de la plaça, braços oberts, des de la meva carrossa, jo la santa, dalt de tot, amb el paneret ple de fruita i la gentada davant, darrera, pels costats, cridant visca la santa, la nostra, aquesta santa és nostra, visca que visca sor Tomasseta.
El cel, ben a prop del meu cap, semblava un llençol mostós, sense àngels ni dimonis, no hi havia tampoc les virgueries del vermell capritxós del sol ponent, era un cel barrat, sense cap grum de cel, que de blanc escalfeït va passar a negre aigualós amb alguns estels de color somort. Malgrat, la gentada seguia entusiasmada amb els seus cants:
Sor Tomaseta a on sou
ja vos poreu amagar
perquè el dimoni vos cerca
dins un pou vos vol tirar
que visca la beata, pum pum,
que visca Caterina, pum pum,
que visca sor Tomassa
que és santa i mallorquina, pum pum;
i el vicari al davant amb la campaneta:
—Que visca!
I la gentada, esgargamellant-se, sentimental:
—Que visca, que visca!
I vinga coets enlaire, dibuixant paraigües de foc entorn meu, la Santa.
Al final de la processó, les cames mig adormides de tant seure emperpalada, vaig davallar els graons del meu altar fins a caure dins els braços del meu pare. Aquest, orgullós, em duia com si fos d'uè, obrint-se pas amb colzades, murmurant paraules de somni: ho serà, gran, aquesta nina serà gran.
Altres indrets de Santanyí:
Indrets