Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest cafè, situat entre les avingudes Des Born i Jeroni Estades té sortida per a totes dues. Era, segons Santiago Rusiñol, el punt de reunió de tots els sollerics que durant anys havien estat voltant pel món en el comerç de les taronges. Hi podem llegir el fragment de L'illa de la calma en què recrea quines eren les actituds i costums dels sollerics quan tornaven a casa després de viatjar amb el comerç de les taronges. També escau la lectura d'un altre fragment de Llibre de família, d'Antoni Serra que documenta qui i com s'hi reunia en plena postguerra.
Al tornar a Sóller, primer reposen. Després se'n van a l'horta, es miren aquells tarongers i reposen. Donen una volta a la plaça, cerquen els amics d'aquell temps, que els troben reposant a casa; se'n van a l'hort, on havien jugat quan eren infants, i reposen. Es fan una casa, cerquen aigua, i així que la tenen, reposen i es casen, i també reposen.
S'ho han ben guanyat. Això és cert. El que ha caminat per aquests mons quinze, vint, trenta o quaranta anys, si no reposa, és que no pot. I aquell que els ha corregut anant enllà, però mirant enrere per tornar al lloc de sortida, si és que no pot, ha d'ésser tan trist, que més li hauria valgut no moure's.
Reposen, doncs, i fan bé; i són tants a fer aquest treball, que, per fer-lo en corporació, han llogat un local exprés, que, sigui per recordar-los aquells temps en què venien taronges, en diuen "Sa botigueta".
Aquest casino o botigueta, com acabem de dir, és a peu pla, perquè no hagin de pujar els socis. És una sala espaiosa, perquè hi càpiguen tots els socis, i està voltada d'otomanes, perquè hi seguin a pler tots els socis. Al mig de la sala, que és molt gran, hi ha una taula amb periòdics, perquè s'esbravin a llegir els que encara tinguin la taleia de saber què passa al món. Hi ha taules per a jugar a cartes els que vulguin jugar tot seient, i a més d'això, hi ha... otomanes.
A la part del carrer, hi ha el campanar, i el qui no sap com passar el temps el pot passar escoltant campanes, que no paren mai de tocar, i és que en els pobles hem observat que, així com sempre tenen lluna, parlin o callin els calendaris, també li toqui o no li toqui, que ara quarts, que ara quarts de quarts, el rellotge no para mai. Les hores persegueixen les hores i o bé perden la corda i s'engeguen, o és que, com menys feina es fa, més se senten tocar... a totes hores.
Els socis de "Sa botigueta" les senten totes... i més n'hi haguessin, i s'avesen tant sentint-les, que mentre toquen, van dormint, i així que paren, es desvetllen.
Arribava entre les nou i les deu del matí, s'instal·lava en el despatx —gran, de sostre alt, ben moblat i amb uns quants paisatges de Vallsquer, Cardona, Miret, que no li agradaren gaire, però tenien molta anomenada entre els amics del pare— i hi feia entrar el gerent i el secretari, que, obeint instruccions paternes, el posaven al dia sobre el funcionament de l'empresa. No sortia de la fàbrica fins a primera hora de la tarda, però, llavors, venia la part més gratificant de la jornada: s'havia guanyat el dret d'anar a peu pla al lloc de reunió reservat als senyors i a la gent de professions liberals, sa Botigueta. Cada dia, en haver acabat, s'hi prenia un vermouth, amb l'excusa que havia d'informar el pare del que havia passat el matí a la fàbrica, però li tenia dit que si hi eren el notari o un qualsevol dels missers del poble, més valia que ni obrís la boca.
En haver passat un parell de setmanes, la vida li semblava tan rutinària com abans de partir, d'una monotonia sense possibilitat de sorpresa, i això l'avorria implacablement. Horabaixa, tornava un parell d'hores més a la fàbrica i després no sabia què n'havia de fer, del temps lliure. Els seus antics companys de batxiller s'havien espargit i duien una vida molt diferent de la seva; a més, el pare deia que no eren els més adequats per a mantenir-hi una relació social continuada. Però, d'altra banda, els fills dels altres terratinents, dels fabricants o dels emigrants que havien fet fortuna a Puerto Rico o a França, els trobava tan abúlics i pansits, «són de mira'm i no em toquis», li deia al pare quan aquest protestava que no es feia amb la gent, que els tenia aversió. Així que no tenia amics, i es passava les tardes tot sol. Tampoc ja no llegia, n'havia perdut tot l'interès, i l'única diversió que tenia era de jugar una partida d'escacs, una vegada per setmana, amb el metge vell del poble a sa Botigueta.
Altres indrets de Sóller: