Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta senyorial casa d'estiueig va ser construïda a la primera dècada del segle XX per la família Baladia, industrials d'importància establerts a Mataró. Consta de planta baixa i dos pisos, amb una torre en el xamfrà nord-est, de planta baixa i tres pisos. Són molt destacades les obertures de les façanes, de rajola vista, els esgrafiats i les ceràmiques de les façanes i els carreus de les cantoneres de la torre. L'interior té destacats treballs de fusta com l'escalinata i els sostres amb enteixinats, les rajoles i la fusteria interior. A l'exterior hi ha una glorieta treballada en fusta. Fou residència durant llargues temporades del matrimoni de Teresa Mestre i Jaume Baladia Soler, avui hi ha instal·lat un restaurant. Hi tingueren entrada destacats intel·lectuals de l'època com Pompeu Fabra cunyat de Teresa, Eugeni d'Ors que estiuejava a casa dels sogres en una torre a tocar... L'extraordinària bellesa i els costums moderns i refinats de Teresa van inspirar en part la Ben Plantada d'Eugeni d'Ors. Per aquest motiu proposem de llegir-hi alguns fragments d'aquesta obra.
Havem dit que la bellesa de la Ben Plantada es troba tranquil·lament d'acord amb les modes de l'estiu del 1911. Això necessita d'alguna explicació. Perquè, en l'estiu del 1911, d'ordres de moda se'n compten dos. L'un, adoptat per les dones més intel·ligents; l'altre, per les que no ho són tant. Aquest és l'ordre del vestir estret, minvat, travat i cenyit a ultrança; en el primer, al contrari, la gràcia estreba tota en folgament, fresqueig, escuma i flonjor. De l'un abominen ensems moralistes i artistes; en el flonjo, els artistes s'hi encanten, i els moralistes, no és que en restin contents, però tampoc no saben què dir-hi.
La Ben Plantada, doncs, com es podia esperar, vesteix a la manera flonja. La qual és l'única que escau, en general, a les ufanoses dones del país. Quan aquestes, per mala intel·ligència i falsa informació del que es porta a París, es volen tancar en minvaments i través, solen donar-nos visions tan poc modestes i indecoroses, que l'ull i el gust del foraster en són xocats lamentablement. Folgança i escuma, al revés, no solament s'adiuen amb el cos normal de les nostres beutats típiques, mes s'adirien àdhuc amb el cos immortal de les estàtues clàssiques dels Museus. Estic segur que el blanc arranjament que anit lluïa la Ben Plantada, escauria tant com a ella a la Venus de Milo. Que potser en vida anava vestida així; i potser es feia els vestits ella mateixa: perquè la Venus de Milo fa cara de tenir molt bones mans.
Com et dius, Ben Plantada? Em dic Teresa.
Teresa, nom ple de gràcies, quan es pronuncia a la manera dels catalans.
Teresa és un nom castellà. Allí dalt és un nom adust, encès, groc, ascètic, aspre. És un nom que rima amb totes aquestes coses, de les quals es parla tant, de "la fuerte tierra castellana," de "el paisaje austero, desnudo, pardo", de "los hombres graves, vestidos de fosca bayeta", de "Avila de los Caballeros", de "el alma ardiente de la Santa", de "Zuloaga, pintor de Castilla", de "El retablo del amor", de "La mística sensualidad, esposa de Cristo o mujeruca". Ja sabeu, fa?, quina mena de coses vull dir.
Però arriba el mateix nom a casa nostra i de passar-se'l per la boca d'una altra manera, guanya una altra sabor. Una sabor alhora dolça, casolana, calenta i substantiva, com la de la coca ensucrada. Teresa és un nom que té mans; capaç de la carícia, de l'abraçada i de la labor. Teresa és un nom, a la vegada modest i molt fi. Teresa és un nom feiner. Teresa és un nom per a respondre, amb una veu de contralt: "Servidora, em dic Teresa." Teresa és el nom de les que tenen, com l'Adelaisa del Comte damnat (la qual no es va dir Adelaisa sinó perquè vivia en uns temps molt romàntics, historiats i ornamentals), una mica de sotabarba arrodonit i un clot a cada galta. [...]
Ai, quina deliciosa sensació d'intimitat, poder començar anomenant també Teresa la que fins avui havíem anomenat únicament la Ben Plantada!
Teresa, Teresa maca, lloat sia el teu nom dolcíssim! Totes les Tereses que hem conegut han estat maques, però tu, la més maca de totes. I així el record de les altres l'adorem en tu. .
A la nit alta, sortint del Casino, aquells de nosaltres que tenen una veu de baríton canten una cançó passada de moda, que diu:
"Teresa:
Jo en tinc impresa
La teva cara
Dintre el meu cor.
I moriria
De gelosia
Si a un altre daves
La teva amor."
I sí, la cançó diu una bona veritat.
Altres indrets de Argentona: