Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Joaquim Ripoll va viure tota la vida a la casa que ocupava el número 82 del carrer Gran. Allí hi havia la ferreria que el pare de Ripoll comprà a la vídua Coll, Mercè Rigola. Ens n'ha deixat una esplendia "fotografia" amb un fragment del seu llibre Carrer Gran. El meu pati d'estrelles que proposem de llegir en ser-hi al davant.
La botiga de «can Ripoll», negra com totes les ferreries, era força espaiosa, amb la fornal a mitja botiga i entrant a mà dreta, ben arraconada per tal que hi hagués força espai lliure, a l'hora de ferrar el bestiar o construir algun carruatge.
L'ofici de ferrer, per allà els anys trenta, abraçava un ample ventall d'activitats i feines, des de ferrar tota llei de bestiar com cavalls, matxos i ases -i respectives femelles-; construir i adobar carros, jardineres, victòries, xarrets, i tota mena de carruatges de tracció a sang; forjar, collar i llossar les eines per a treballar la terra, així com les de tall per «anar a bosc»; també els estris dels paletes, pouaires, etc., etc. I poso etcètera, perquè la llista seria tan llarga i variada, que esmerçaria més d'una pàgina per enumerar-les i de fet, aquesta llista ara no ve pas al cas. Allò que vull significar, és que la clientela era ben nombrosa i per aquesta circumstància, els dies, com ja he dit, de pluja o de molt de fred, s'hi aplegava molta gent a la botiga i principalment a l'entorn de la fornal, gaudint de l'escalfor del focarràs, tota vegada, que els esmentats jorns, a més de ferrar, el pare els dedicava a la forja, i així entre calda i calda poder fruir i participar de les animades tertúlies, que creieu, eren ben sucoses.
El tercer dels temes més usuals d'aquelles famoses tertúlies, era la condició de forçut.
Allò que més enorgullia a aquells mascles, era llur «atractiu» com a homes i la força, de la qual en feien pública ostentació. Tothom es creia ésser el més valent, el més forçut -i a fe que n'hi havia de forçuts!-. Però aquí les paraules comptaven molt poc; els fets havien de demostrar les baladronades que es deien sense mesura.
Es torçaven barres de ferro amb les mans, essent els únics punts de sosteniment permesos, el genoll, la cuixa, el pit o l'esquena, segons s'hagués convingut. Es feia «dali», o sigui picar amb el mall, juntament amb el forjador, seguint el ritme que aquest marcava. I d'altres... Però la prova reina, consistia en aixecar a plom les encluses. N'hi havia dues: l'una, que pesava prop dels dos quintars i mig, uns cent quilos, era la petita. La grossa, passava dels tres quintars, exactament cent vint-i-cinc quilos. Més d'un d'aquells baladrers es veia en cor d'aixecar la petita, més la grossa, eren comptats els que la feien moure del seu socó.
Altres indrets de Argentona: