Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Josep Lladó va néixer a la casa que ocupava el lloc de l'actual número 10 del carrer sant Miquel. Allí va transcórrer la seva infància fins que a mitjan de 1937, la família va anar a viure a la número 85 del carrer Gran, ca la Bacallana, per temor de la propietària que fos ocupada pels refugiats que arribaven dels fronts de la guerra. Hi podem llegir un fragment de la memòria d'aquells anys emmarcat al carrer sant Miquel.
En el meu carrer també hi havia el corral d'ovelles d'en Moré, que cada tarda venia a tancar després e la pastura. Jo, quan més o menys intuïa que era l'hora d'arribada, sortia al portal i quan les veia tombar la cantonada avisava a l'àvia, que compareixia amb un plat de sopa i una cadira de boga per veure entrar el bestiar al corral. No sé si per rebec o per malalt, però aquell era l'únic aliment que engolia durant el dia.
Aquell portal, però, en fer-se fosc els dies d'hivern em feia més aviat basarda i es que hi anava a arraulir-s'hi la Vermella, una pobra dona vella, d'aspecte inquietant, vestida de parracs negres, i de cabell lleugerament blanc si un mocador del cap, ronyós, ens l'hagués deixat veure. Deien que era una bruixa i ho semblava. Els vailets del poble l'insultaven i contaven històries d'ella; d'altres, no volien beure aigua de la que rajava pel broc petit de la Font de Sant Domingo perquè hi anava a pixar-s'hi la Vermella..., però també hi havia mans caritatives que li acostaven un parell de llesques de pa i una vas de llet calenta.
La seva preferència pel portal del corral, no altra si no aprofitar l'escalforeta que deixava anar el bestiar durant tota bla nit i que s'escapava per les grosses escletxes de la vella porta.
Durant els anys que vaig viure en aquell carrer vaig tenir un amic amb qui compartia jocs i petites aventures pròpies de la nostra edat. Era en Fernandet Bergstrom, fill de pare suec, electricista, i de la catalana Pilar Moral, dona plena i vermella de cara, que segons deien els veïns, de tant en tant, "agafava el gat". Eren una bona gent. Vivien al costat de casa i tot i tenir sis fills no ens havien donat mai cap mena de molèstia; els únics germans que entràvem i sortíem de les respectives cases sense mirar si era la d'un o la de l'altre, érem el Fernandet i jo. Alguna vegada s'havia menjat el pa amb tomàquet que la mare m'havia preparat, amb la vana esperança que jo –jugant, jugant- caigués en la temptació de menjar-me'l. Un dia tingué l'alegria de trobar el plat buit, però aquesta alegria no la hi vaig pas donar jo, sinó el meu amic.
Altres indrets de Argentona: