Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A Mataró, des de la postguerra i fins als anys 70 del segle xx, hi havia moltes sales de cinema, que es concentraven sobretot a l’artèria Rambla-Riera. A la Rambla, el Clavé i el Gayarre. A la Riera, el Modern, el Borràs i el Bosque, que esdevindria el Teatre Monumental. El cinema Gayarre va passar a dir-se Cine Serra el 1958. A la dècada dels 70, tanquen el Borràs (1970), el Clavé (1973), el Modern (1975), el Monumental (1976) i, finalment, el cine Serra tancaria el 1982.
El Gayarre era al mig de la Rambla. N’hi deien «can Pepet» pel nom del seu propietari, que oficialment era en Josep Cugat. Es vantava d’oferir la millor programació i la sala no estava malament: la pantalla tenia un marc que simulava uns cortinatges molt vistosos, coronats per un medalló. Al mig del pati de butaques s’hi aixecaven quatre columnes de ferro que servien per aguantar el galliner, però que feien la guitza a més d’un pobre espectador que havia pagat igualment els deu cèntims de l’entrada. A l’hivern feia un fred que pelava i no era estrany sortir-ne amb xinxes –de fet, el segon sobrenom popular de la sala era «can Xinxa»– però el pitjor de tot era la concurrència. Menjaven de tot: muntanyes de cacauets –les peles les tiraven a terra–, pinyons, avellanes i fins i tot algun meló. Quan no tenien la boca plena bramaven com bojos. Especialment els dimecres, dia preferit pels mariners de la platja. Si alguna cosa els desagradava, organitzaven una bona tabola. Bramaven, llençaven peles de cacauet als músics i fins i tot trencaven els bancs. No és estrany que la gent civilitzada s’ho pensés dues vegades abans de posar els peus en un lloc així.
L’Eusebi Fort arriba aviat, per fer dits, per encendre el llumet elèctric esquifit que li permet veure les tecles i pe obrir el paravent que el protegeix de les mirades –i d’altres coses, ja ha quedat dit– del públic. Hi ha dies que en comptes de piano, la pel·lícula s’acompanya amb un tercet de vent. Llavors el paravent es fa imprescindible. Per algun motiu, la gent respecta més el piano que les trompetes.
Si pot, li agrada mirar un tros de la pel·lícula. Molt de tant en tant li ensenyen alguna partitura. Un cop en va veure una que venia d’Amèrica i que portava escrit a l’encapçalament la marca de la pel·lícula: Goldwyn Pictures. Però com que les línies del pentagrama s’alternaven amb instruccions en anglès, no li va servir de gran cosa. El millor és improvisar. Quan els enamorats es posen tendres, toca El vals de las olas, que acompanya molt bé i fa plorar la gent. No falla mai. Però si té el dia inspirat no li fa res regalar la Cançó de taverna de Mendelssohn o la Romança en fa de Beethoven. Tot és rebut igual: amb una indiferència entusiasta. Els dits li corren pel teclat si entra un tren en una estació o encara més si plou a bots i barrals –de vegades s’inventa una versió econòmica de la Rapsòdia hongaresa de Liszt–, tot i que la seva especialitat són les persecucions i les corredisses, quan grapeja el piano tan de pressa que espanta les criatures que seuen a prop del paravent. El cinema és per a ell més cansat que un combat de boxa.
Altres indrets de Mataró: