Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Gairebé dos-cents anys després el publicista mataroní d'adopció Joaquim Casas (Blanes, 1911-Mataró, 1993) insistia en cantar les gràcies d'aquest indret de la ciutat veritable moll de l'os de les cites ciutadanes. El fragment relata la trobada amb el polifacètic artista Joan Comella d'Ocata. La lectura de dos sonets d'Isidre Julià (Mataró, 1922) servirà per reblar el clau literari sobre aquest punt tan emblemàtic de la ciutat.
La Rambla
I com m'agrades plena de brogit,
de festa i d'alegria endiumenjada,
plena de gom a gom com plebiscit
unànime i total de ta fillada.
Oh, Rambla, cor de la ciutat vestit
amb gala popular i virolada
pel cromàtic anhel de l'esperit:
Eix i nucli de la Urbs agermanada!
Ocells arrecerats en cada plàtan,
amb piuladissa i aleteig constaten
la corrua de tanta multitud.
I així, ahir i avui. L'endemà i sempre.
Oh, Rambla en quin escalf no es perd el tempre
que va passant de vells a joventut.
Ocell de la Rambla al capvespre
M'has pres el cor, ocell, petit cantaire
de ritme dolç i harmònic refilar.
M'has pres el cor, ocell, que vas per l'aire
llançant un raig sonor bo d'escoltar.
Jo que era amarg de tot, fins no fa gaire,
sento l'encís joliu del teu volar;
i una ànsia nova em neix i em porta enlaire
i em sembla que duc ales pel demà.
Demà... Potser l'ocell, absent, encara
un càntic de records amb nota clara
m'arpejarà el desig secretament.
I enyoraré el capvespre aquest: La blanca
sensació subtil que s'entrebanca
amb l'ombra que s'enduu, per sempre, el vent.
Bon dia a tothom, em dic Manuel Cuyàs Gibert i vaig néixer en aquesta casa on visc ara i on amb algunes intermitències he viscut sempre. [...]
La casa que dic, que tindrà un cert protagonisme en la narració verídica que ara comença, va ser manada construir a la Rambla de Mataró per Antoni Cuyàs Sempere, el rebesavi pirata. El meu pare em corregiria: «pirata, no: corsari». Jo també he provat d’imposar l’apel·latiu correcte entre familiars i amics, però «pirata» sempre ha sortit guanyant, i no hi ha en aquest punt res a fer. [...]
Per què torna, doncs? Ens quedarem amb la incògnita, que ni jo ni el meu pare, que va estudiar a fons la vida del senyor Antoni, no hem pogut mai desentranyar. Direm, per fer-la més profunda, que la casa que el navegant va fer construir no veu el mar, ni per davant ni per darrere. L’intueix, s’hi encara, el té a deu minuts a peu, però no s’alça a primera línia de la costa, com fan la majoria de les construccions dels americanos que per aquells anys també van tornar a Catalunya. [...]
A la Rambla, un carrer en expansió fora de la ciutat antiga, adquireix dues cases veïnes. Les unifica per dins i per fora, instal·la a la planta baixa unes cavallerisses i fa plantar al jardí de la part del darrere una magnoliera i un llimoner, un cop ha comprovat que la botànica més exòtica que preferia no arrela ni fructifica. Crida finalment uns decoradors italians que llavors es belluguen per Barcelona i per alguns punts del Maresme i els dona ordres precises perquè a la planta noble, en una gran habitació que s’obre al carrer, li confeccionin una sala amb papers pintats, miralls, sòcols i un gran llum de gas penjat del sostre, com els salons que ell ha vist a les cases més distingides de Buenos Aires i a la estància San José d’Entre Ríos, propietat d’Urquiza, en la qual havia tingut molta entrada i que va ser construïda amb els maons que les seves bòbiles facturaven.
Manuel Cuyàs és el meu mestre de dibuix. De molt jove vaig iniciar les classes al segon pis del número 30 de la Rambla de Mataró, que és casa seva, l’any 1945. De noi hi anava els vespres sortint de l’escola de Santa Anna, que és a la mateixa Rambla, puntualment, sense fer campana ni un sol dia, amb deliri, grimpant els graons de dos en dos fins a l’estudi, empès pel deliri de dibuixar.
L’estudi és una doble habitació de dos balcons sobre la mateixa Rambla, separats per una llar de foc. Davant la llar dues butaques d’estil colonial i una tauleta. A la dreta la seva taula de dibuix i un portacarpetes obert, sempre curull de papers i esbossos. Si s’entreveia algun retrat o caricatura m’abstreia. Per les parets, dibuixos seus a la ploma, pels bastiments de les portes tinters buits de tinta xinesa s’enfilaven amb aire de decoració infantil fins al sostre. Al sostre, de bigues de melis, hi podia penjar algun tronc pelat trobat en alguna riera com un toc decoratiu de subtil surrealisme.
L’estudi, dividit en dues estances, no era pròpiament el d’una escola, sinó un estudi d’artista adaptat a escola, fet que li donava un encant d’intimitat que el diferenciava de la fredor de les clàssiques aules. En els espais que quedaven lliures entre butaques, sofàs i llibreries, Cuyàs hi va adaptar taules de dibuix i una bona bombeta a cada una d’elles. La ràdio emetia cançons que Cuyàs xiulava, acompanyant-les.
Altres indrets de Mataró: