Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L’escriptor, advocat i polític Terenci Thos i Codina va néixer l’1 de setembre de 1841 a la casa que llavors era el número 27 de la Riera. A causa de les diverses numeracions, més tard va ser el 21, després el 53 i, des de 1977, és el número 10. Thos i Codina és el nom més destacat de la intel·lectualitat catalanista de Mataró del segle XIX. Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845-Vallvidrera, 1902), en una carta datada a Can Tona el 14 de maig de 1866, li palesa l’admiració i li lloa la llengua, que compara a la puresa de la Plana de Vic.
És l’indret adequat per llegir-hi tant la carta de Verdaguer com el poema amb el qual el futur Mestre en Gai Saber hi va guanyar l’Englantina en els Jocs Florals de 1886. Va ser musicada pel compositor de família mataronina Joan Borràs de Palau (Barcelona, 1868-1953). La primera vegada que es té constància que es va recitar en públic ho va fer el propi autor el 1885, en una vetllada a Mataró. La versió musical d’aquesta composició, molt popular entre els mataronins fins ben entrat el segle XX, es conserva al Museu Arxiu de Santa Maria.
Visca la ganiveta!
Pro Patria
I
Terra pobra i remagrida
Catalunya sempre ha estat,
mes lo giny de sa nissaga
fins los rocs ha fet brotar.
Pics i esqueis de ses muntanyes
són planers pel català,
en llurs rostos fa quintanes,
de les pedres vol fer pa.
Oi, quina gent
tan amatent!
Erms i emprius li fan basarda,
traure artiga no li'n fa;
terra on ella apunta l'eina
a llevar no sol trigar.
Eixa raça és feinadora
més que el pler ama el treball,
perquè sap que de vergonya
l'ha tret sempre, com de fam.
Oi, quina gent
tan amatent!
Res hi fa d'atrafegar-se,
viu a pler amb lo trasbals,
d'enginyosa, qui la guanya?
d'arriscada, qui n'és tant?
No li requen les suades
–per menjar s'ha de suar–
Si la terra no n'hi dona
per guanyar-lo passa al mar.
Oi, quina gent
tan amatent!
Ni braó ni pit li manca,
ni delit li manca mai:
per ço mai li ha mancat honra
ni tampoc li ha mancat pa.
I quin pa! Gairebé costa
més de du’l que d'afanyar:
Déu me valga! Per llescar-lo
ganiveta sort que hi ha.
Visca la ganiveta!
de tallar el pa, de tallar el pa:
visca la Catalunya,
que el sap guanyar, que el sap guanyar!
II
De l’escon la capçalera
llambregueu-la, prop la llar,
talaieu la rastellera,
i quin goig fa de mirar!
Són uns pans com unes rodes
semblen obra de gegants,
nostres dones, si en són llestes!,
ni se'ls troben per les mans.
Oi, quina gent
tan amatent!
Vinga, diuen, la farina,
amb farina farem pa;
omple, noia, la pastera,
arremanga’t bé de braç.
Com s'estufa i creix la pasta!
Pit i fora! A bracejar!
Au! Mourem-la, cop de fènyer
i, després, dret a enfornar.
Oi, quina gent
tan amatent!
Ja el tenim damunt la taula.
Pa de Déu! Quin goig que fa!
De guaitar-lo fa denteta,
de flairar-lo, ensalivar.
Com l'enrotlla la fillada!
Quin glatir! Apa, a dinar!
Pa guanyat, diu la padrina,
sens vergonya es pot menjar.
Oi, quina gent
tan amatent!
I que és bo, lo pa de casa!
A mi l'altre em sembla amarg;
pa de casa no empatxega
lo de fleca sempre és car.
Doncs talleu-lo, respon l'avi,
qui bé el guanya el sap tallar;
acosteu la ganiveta
que primer el vull persignar.
Visca la ganiveta!
de tallar el pa, de tallar el pa:
visca la Catalunya,
que el sap guanyar, que el sap guanyar!
III
Felip Quint, gavatx de mena,
bé te'n pots ben titular:
per posar-te una corona
vas have’ns d’endogalar.
Gavatxons te van posar-la,
t'hi ajudaren castellans:
mes abans nostres besavis
bé et la feren prou gruar.
Oi, quina gent
tan amatent!
Nostra pobra Catalunya
com la vares maltractar!
Tos saions l'agarrotaren,
nostres furs varen cremar,
fins i tot la ganiveta
ens la van engrillonar!...
No us migreu; ja vindrà l'hora
de poder-la deslliurar.
Oi, quina gent
tan amatent!
Aquella eina beneïda
que ens tallava sempre el pa,
Que el besavi del nostre avi
d'un besavi va heretar,
al bell caire de la taula
amb cadena ens van fermar:
aquell dia desfermar-la
tots a l’una vam jurar.
Oi, quina gent
tan amatent!
Los gavatxs un jorn tornaren,
fins lo pa ens varen robar;
aquell jorn les ganivetes
en llur carn vam esmussar.
Quina feina tan ben feta,
catalans, ja esteu venjats!
Esmoleu les ganivetes
per si mai hi hem de tornar.
Visca la ganiveta!
de tallar el pa, de tallar el pa:
visca la Catalunya,
que el sap guanyar, que el sap guanyar!
Encara que un xic tardanes, prenga de bon grat les quatre ratlles que li envio només que per a dir-li la meva admiració per son Llibre de la infantesa, que en compte de minvar ha anat sempre en augment fins a la terça o quarta vegada de llegir-lo. Tot m’ha caigut a l’ull en aqueix ditxós llibre, des del començament del pròleg fins [a] la darrera ratlla; sols que pujava de punt mon enamorament quan vostè parlava de l’esguard tan bell i trist de la castellana [mestressa del castell], quan deia allò de l’anell encisat, del pelegrí i na Caterineta, i arribava al cim al contar-nos del drac i de la coloma que de les tèrboles aigües del gorg de Canigó en sortiren. Oh! Aleshores, si jo hagués sigut de l’àliga, tot volant cap a l’illa encantada, de mar endins, estic segur que m’hauria posat a la finestra de vostè, i, dient «Déu i home», hauria entrat i li hauria dit lo que aprés no es digueren amb la filla del rei que en la finestra el guaitava. I si hagués gosat, no me n’hauria anat sense apetonar-lo.
No pot ser sinó que alguna fada de les que conta vostè li ha donat aquell llenguatge, pus si fos veritat lo que diuen que l’aprengué entre el poble, jo, que en só fill i m’hi he criat, i fins a avui dia i en una terra en què, com la parla catalana, tot és més pur, fins l’aire que aleno, hauria trobat lo trau de parlar-lo tan bonic, i fins ara no m’he vist amb cor d’escriure’n una ratlla. I en prova d’això he esqueixat ara mateix, de desesperat, la primera rondalla que per matar una tarda d’estiu havia escrit.
Però, ja que vostè no ha pas de menester les meves i justes alabances, me’n despedeixo dient-li mon agraïment i el greu que em sap de no poder pagar-li amb res per ara. Plague a Déu que cap a mes velleses puga tornar-li el jornal amb un altre llibre que imitàs lo de vostè, no fos sinó de lluny en lluny!
Altres indrets de Mataró: