Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El grup de la Font del Cargol estava format, bàsicament, per Valerià Pujol (Premià de Dalt, 1952-1992), Martí Rosselló (Premià de Mar, 1953) i Rafael Vallbona (Sallent, 1960). El desembre de 1978 van començar a editar un full literari amb el nom del grup que els provenia de la font situada a prop de la carretera nacional, avui desapareguda, enfront del mas de can Manent. Van publicar sis números de fulls volants que, després, prengueren forma de volums que aparegueren periòdicament fins al 1984. Dos volums van ser antologies de poetes maresmencs joves i, el darrer, el 24, va ser dedicat a Valerià Pujol. Davant la font del Cargol, amb l'escultura avui de metall, situada a la plaça de l'Ajuntament podem llegir primer una nota descriptiva de la font originària a càrrec de Rosselló i un text inèdit de Vallbona sobre la mateixa icona i de com es batejà la font i el grup.
La font del cargol no és una peça de museu; tampoc una escultura original realitzada expressament per el gaudi dels premianencs de quinze anys enrere. No, la font del cargol és quelcom més senzill però igualment important.
Una font d'aquelles fetes en sèrie i de no pas gaires dècades d'existència; quasi una font intranscendent.
Era, però, la font amb dos tolls d'aigua -un a cada costat- i el nen i el cargolet al damunt d'un pilar modest i sense pretensions; d'esquena al mar, a la carretera i a la via del tren. De cara al poble, o si voleu, de cara a muntanya (per no fer demagògia).
De petits, hi bevíem i jugavem amb els peixets de colors els diumenges de sol o sortint de l'escola, al migdia.
Una onada d'asfalt, se l'endugué un dia sense grans aldarulls ni cerimònies, com un tros més de la vorera del mar. Feien "obres".
Les obres s'acabaren un dia; la vorera del mar s'encongí misteriosament i la font quedà com un record dels passeigs matinals.
Aquella font, intranscendent com era, desaparegué igual que moltes altres coses: les voreres amples, els passeigs, la platja. La Gran Via de les fulles seques, les casetes de la plaça de Vendre, l'aigua neta del mar, i tantes i tantes...
El raig de la font
No hi havia cap premonició, tampoc no hi havia cap tradició especial que ho pogués deixar escrit. No teníem la mateixa edat, ni els mateixos referents culturals. No érem de famílies patrícies, ni havíem militat o estudiat plegats. Ni tan sols sabíem ben bé el que volíem; simplement ens vam trobar una tarda en un bar d'un poble crescut a empentes d'emigrants, sense memòria ni present, lluny dels cenacles culturals, sense bagatge i amb alguns versos maldestres per tota impedimenta.
En Martí Rosselló va proposar posar-li a un full de poemes el nom de la Font del Cargol en una mena d'innocent homenatge al poble on vivíem la majoria, i així vam quedar batejats. Algú va començar a treure papers amb maldestres poemes d'aprenent, i el mestratge d'en Valerià Pujol va fer cristal·litzar aquell no res juvenil fins convertir-lo em una agosarada sacsejada a la cultura catalana de l'immediat post franquisme. No hi havia cap altre mèrit; simplement potser els va fer gràcia aquella colla de joves barbamecs de la perifèria. En tot cas va ser en Valerià qui es va encarregar de fer que ens escoltessin, que ens escoltéssim.
Altres indrets de Premià de Mar: