Carrer de l'Almadrava

Autor: Carmelina Sánchez Cutillas
Obra: Matèria de Bretanya , 1994
Pàgines: 48-49

Els carrabiners per parelles vetllaven tota la nit passejant-se per la platja, amb el sopar dins del sarró i una manta de llana de color de tabac com les dels soldats rotllada i penjada a l'esquena, i el fusell enganxat d'una corretja i la corretja passada pel muscle esquerre. Però les nits de lluna plena no es podia fer contraban perquè el contraban necessita foscor. També necessitava silenci, i els homes dels llaütets carregats de fardells, embolicaven els rems amb draps per no moure soroll quan els rems s'afonaven dins l'aigua. I a vegades havien de tirar-ho tot a la mar perquè valia més perdre la mercaderia que no pas la llibertat.

Però devia de ser força apassionant això de viure de dia com un mariner que aplega de la sardinalera, o com un llaurador que ve de cavar el seu bancal, i en venir la nit convertir-se en contrabandista, voltat de perill entre la fosca i el silenci. I tots els xicons, quan parlaven d'allò que serien en fer-se grans, deien, contrabandista. Jo no sabia si les dones serien admeses però desitjava més que tot el del món arribar-hi. I per assajar-nos per a quan poguérem entrar en la colla del contraban espiàvem els carrabiners i els seguíem; ells caminant vora mar i nosaltres arrossegant-nos per entre els canyars, i crec que en comptes de semblar espies semblaríem cadells de gos coniller.

Autor: Carmelina Sánchez Cutillas
Obra: Matèria de Bretanya , 1994
Pàgina: 59

En altres bandes fan els jaços on han de jaure els animal amb palla de blat, però al meu poble els posaven per a eixuts unes bones cabassades d'alga. Per això, quan bufava el vent llevant, que trau l'alga de la mar, s'omplia la platja d'homes i de xicons que n'arreplegaven tota la que podien, i després la carregaven sobre els muls o els burros que havien dut a posta.

A mi m'agradava molt més l'alga que no la palla, perquè la palla ens donava picor a tots els xiquets quan ens rebolcàvem per damunt, i l'alga no picava gens i a més estava calenta a l'hivern i fresca a l'estiu, com si encara estigués banyada de la mar, i feia olor de mar, i era com si fóssem dins un vaixell i aquest vaixell s'hagués aturat a la mar que hom deia dels Sargassos, i pensàvem que ja per sempre més viuríem presoners de l'aigua adormida i de les plantes. I era bonic això.