Els mobles de la sala eren negres...
Autor:
Carmelina Sánchez Cutillas
Obra:
Matèria de Bretanya
, 1994
Pàgines:
193-196
Els mobles de la sala eren negres amb dibuixos daurats fets a ratlletes molt primes, i estaven entapissats de la mateixa tela de les cortines, que era de color de pansa i tenia escampats ramellets de flors i de pàmpols lligats amb llaços mig desfets. Tot descolorit i boirós. Endemés del cadiratge hi havia altres coses a la sala, però només que em recorde de la consola amb uns pitxers molt antics fets d'obra de l'Alcora, i al damunt dels pitxers penjat de la paret, un mirall gran dins d'un marc de fusta negra amb tot el vidre de mirar-se entelat per un tel de segles, entelat per l'ombra d'aquelles persones que havia reflectit i que ja no hi eren. Una Mare de Déu dels Dolors penjava de la paret d'enfront, però en lloc d'estar vestida de morat anava de blau i de blanc i tenia la cara i el posat de jove. Segurament les meues besàvies i les meues rebesàvies, pampoloses i greus, tenien ací l'estrado de rebre les visites de les senyores del poble; les més resignades passant rosaris i fulls de llibres pietosos, les capfluixes assabentant-se les unes a les altres de les històries de Paris i Viana, de Flores i Blancaflor, de l'Amadís i de molla més gent que no me'n recorde.
Mentre que dinàvem, el meu avi li contava al viatger com es va trobar un amagatall ple de llibres, quatre o cinc, xicotets i relligats en pergamí. Una joia, li deia. Tot el cicle bretó i jo anys i més anys sense saber que hi eren, i ara que els he trobat tampoc sé quina de les meues avantpassades els va amagar. I en llevar-nos de la taula se n'eixiren els dos a la terrassa amb un paquet embolicat en tela de fer coixineres, i era el paquet dels llibres trobats. Jo anava darrere d'ells com un gosset darrere l'amo, i romania al seu costat silenciosament i humil per por de destorbar-los i que em tragueren. Però de tot el que van parlar, algunes coses les entenia un poc i les altres no les entenia gens, i mirava els llibrets i les mans del foraster fullejant-los amb tant de compte com si estigueren fets de pètals de flors, i quan ja els havia passat tots començava altra volta pel que va mirar de primer. A poqueta nit encara estàvem els tres allí, tan quiets com la mar, que ja tenia aqueixa color d'aigua adormida que pren a l'horabaixa, quan la llum del far inicia el joc amb les ombres —ara sí, ara no— parpellejant rítmicament i incansable; i encara que tot era igual, igual com ahir i com sempre, a mi em semblava diferent, perquè aqueixa vesprada havia après a idealitzar els fets del passat i tots els esdeveniments de cada dia, havia après a embolcallar-los d'aventures i de situacions meravelloses per a velar, amb un toc mític, els successos reals.
En sentir el seny de l'Ave Maria el meu avi va dir que si no entràvem a casa la serena faria malbé els llibres. I aleshores el foraster allargant-me l'embolic de tela em deia, xiqueta ajuda'ns. Però només donar-me el paquet començà a riure, i com que mon avi volia saber el motiu ell va dir «que no la veu?, tan xicoteta i acabe de deixar entre les seues mans tota la Matèria de Bretanya».
