Autor:
Carmelina Sánchez Cutillas
Obra:
Matèria de Bretanya
, 1994
Els del poble ja he dit que no viatjaven, llevat dels homes quan se n'anaven a la Ribera a segar l'arròs calent de sol, que feia olor de cosa casolana i aspra. Però el trenet de la Marina es deturava sempre a l'Estació del poble per si un cas pujava o baixava algú. I de la façana de l'Estació penjava una campaneta daurada per a sacsejar-la el Jefe i fer arrencar la màquina lligada als vagons xaf xaf, com si li costàs la vida seua, de màquina de tren petit, portar darrera seu els tres vagons mig buits. Alguna parella de nuvis, un malalt a l'especialista, el viatjant d'una fàbrica de tovalles i de llençols, el senyor vicari a dur la neboda a un col·legi de monges... i la campaneta tin tin, com una fulla de glavi daurat que se t'endinsava endins endins sense espatlar-te gens, i només que senties en sentir-la una angoixa tèbia, xicoteta. I, part de darrera, l'altra façana donava al carrer de la Mar. I havies de davallar vuit o deu graons abans d'arribar al carrer, i la façana de davant i la de darrera i tota la casa de l'Estació era color d'estació engroguida, que es veu que se li pegava la color dels comiats de la gent que viatjava de tant en tant. I era un groc mort. I la campaneta no feia alegria en sentir-la com les altres campanetes que jo havia sentit.
