Parc d'Elx

Autor: Joan Lluís Moreno i Congost
Obra: Jack no va passar pel Purgatori , 2003
Pàgines: 29-30

Era, si fa no fa, igual que el dia que aplegàvem al poble. Mon pare no tenia cotxe -tampoc no tenia carnet- i viatjàvem sempre amb La Callosina. Eixia de l'estació d'autobusos a les cinc i mitja de la vesprada i arribava al poble, amb una rara puntualitat europea, quan passaven cinc minuts de tres quarts de set. Arrere quedaven una hora i vint minuts de calor sufocant, parades esporàdiques per tal d'arreplegar viatgers esporàdics, revisors que cantaven els pobles on arribàvem, vomitades en bossetes de plàstic -especialment de Centet, el meu germà-, olor de tabac dels cendrers bruts plens de burilles i esguards ansiosos dels hòmens a la recerca d'alguna turista amb biquini quan l'autobús s'aturava uns quants minuts a Benidorm. La parada de Benidorm era d'allò més fastigosa; primer, perquè ja feia una hora que viatjàvem, que, en realitat, segons la noció del temps dels infants, equivalia a unes quantes hores; d'altra banda, perquè ens hi estàvem una estona més llarga que en qualsevol altre lloc. Era l'hora en que la gent de la comarca que hi baixava a treballar en els incipients negocis de l'hostaleria o de la construcció -companyes fidels del desenvolupament brutal i irracional que ha caracteritzat el turisme a les nostres contrades- plegava veles cap a casa, amb el recapte buit sota el braç i les marques de la fatiga dibuixades en uns rostres socarrimats pel sol de l'obra o pel reflex de les safates amb cerveses, refrescos, thankyous i mercies. Va ser allí, en la parada de Benidorm, on vam rebre les primeres nocions del futur aprenentatge d'idiomes, a través d'uns cartellets que hi havia a la porta d'un banc i d'algun comerç, on es podia llegir «cambio-change-exchange-wessel» al costat d'unes banderetes. La Callosina s'omplia de gom a gom; talment com si fos l'autobús de la línia M que ens duia tots els dies de juliol des de Sant Blai al Postiguet, farcit de madrilenys que no deixaven passar l'ocasió de manifestar un cert menyspreu caritatiu i autocomplaent envers aquell poblet-ciutat que aleshores era Alacant, en comparació amb la ciutat-capital-que-té-de-tot-i-més-barat que era Madrid - «Pues en Madrid...» era la manera que tenien de començar cada frase, la qual produïa de seguida una ganyota de desplaença entre uns nadius ben pagats de la seua ciutat, petita i coqueta. A Benidorm pujava un fum de gent que romania dreta al corredor central, els pares i les mares es posaven els xiquets als genoll per tal que altres viatgers poguessin ocupar els seients, en una demostració clara d'una solidaritat evident entre afins per raons de veïnatge, feina o, simplement, companyonia provisional.

Autor: Tono Fornés Gomis
Obra: De mar estant (Una singladura per la costa valenciana) , 2007
Pàgina: 233

Amarrats al moll de l'ínfim port de Benidorm cau la nit. Desembarquem pugem fins al passeig i ens incorporem al cafarnaüm humà de la capital de l'anonimat. Manhatan Chase Bank, Mamma Mia Pizzas, Singapur Art Gallery -free entrance-, Fast Food Amsterdam, Nefertíttis Sauna... Welcome, Wilkomenn, Benvenutto, Benvenue: Benidorm, de nit.

Fascinats i una mica intimidats, caminem entre l'espectacle de la gent. Una dotzena de senyores finlandeses, realment antigues, se'ns creuen policromes i polifòniques, molt divertides. Un jove amb ulleres de sol d'últim model ens ven un numeret de loteria dels cecs. «Good luck» -Gràcies. El carrer ens enlluerna amb la seua efervescència colossal. Una policia municipal, atractiva i seriosa, perfectament uniformada, vigila el grau d'ordre del desordre. Conduïda per una mena de maniquí de cuiro negre passa una motocicleta gran com un bou, barroca com un altar plateresc. A la vora d'enfront, una parella de jubilats semblen especialment entretinguts a colpejar-se mútuament el cap amb un martellet de plàstic que emet un xiulet pneumàtic cada vegada: «piit!, piit!, piit!».

Fullegem en un quiosc la premsa local i comarcal: Costa Blanca News, Costa Blanca Natritchen, Costa Blanca Krant, Kontact, Look Out, Bij, Ons... També el Canfali Marina Alta en castellà que inclou –mirabile visu- alguna que altra fulla en valencià. Virem cap a la platja de Llevant. No ens cansem de mirar mentre passegem entre les modernes avingudes, amples i netes.

Un enorme negre fulgent passeja amorosit de la mà d'un xic de cabell ros. Al costat del luxós tanatori dos esculturals nòrdics, més aviat granadets, exhibeixen carnosos tatuatges sobre els muscles nus. Tres joves mongetes carmelites se'ls creuen rient feliçment agitades, com si escoltaren per primera vegada un acudit eròtic. Continuem carrer amunt. Ens precedeix una nena punk amb el cabell ert i punxegut, d'un fúcsia impossible. La seua joveníssima esquena camisada fa de pancarta oscil·lant i per un moment ens hipnotitza: «Non, nein, no, niet..., peut être.»

Pizzeries, hotels, comerços de variadíssima mercaderia, més hotels, bars petits i grans, pelleteries, hamburgueseries, restaurants argentins, grecs, turcs, gallecs, indonesis, andalusos, xinesos i fins i tot valencians; imaginatives sales de festa d'un disseny supraplanetari o infraterrestre... Tots els locals van fent la desfilada colorista davant els nostres ulls. Els reclams de neó hi llueixen a cor què vols i presenten totes les cal·ligrafies possibles -i també les impossibles.