Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El pati de sa Lluna és un antic claustre franciscà del convent construït, a finals del XVIII, al carrer des Banyer, aleshores als afores de la vila. Passada la desamortització de 1835, l'any 1853, després d'haver estat ocupat durant 9 anys per un destacament militar, es van habilitar els interiors del convent per fer-ne habitatges. Actualment, el Consell de Menorca intenta recuperar l'edifici per a usos culturals. Hi podem llegir: un poema de to humorístic de Joan Ramis (Maó, 1746-1819) referit a una noia d'Alaior, un fragment de Pedres i vent, de Màrius Verdaguer que narra líricament la tornada a la vila per retrobar-hi la tia Anna i, finalment, el poema de Pere Gomila en què fa una descripció sociològica dels diferents habitants que el convent ha acollit en les darreres dècades.
VI
A una jove d'Alaior
perquè reia tot es dia
cobles féu un glossador
oiu-les per vida mia.
Al·lota de ses riaies,
què és açò de riure tant?
No és res si no va cabant
tot es teu riure en ploraies.
Mai de riure està cansada,
i aquests qui heu advertiran
has de pensar que diran
que tu rius com una fada.
Si tu heu prens per agudesa
certament t'enganyes tu
i no faltarà colcú
qui et dirà que és arriesa.
A tothom li desagrada
aquest mal gust que tu tens
de mostrar sempre ses dents
i veure't boca badada.
Ses teues dents ni sa boca
no mereixen ser mirades:
ses dents no són agraciades
i sa boca és una coca.
Amb es teu riure forçat
sa cara te ruaràs
i llavors no agradaràs
en es teu animorat.
Es riure no dona casa
ni fa que tròbien partit
i a un riure tan repetit
tots li diuen riure d'ase.
Tant de riure et pot inflar,
et pot fer inflar sa panxa,
perquè amb es riure s'hi enganxa
cosa qui la fa augmentar.
Creu-me, que això és lo que passa,
i parl pel teu bé:
però tem que res faré
perquè es riure t'ha entrat massa.
Així fonc i no és secret,
perquè heu veu molta gent,
com ella quedà rient
i fonc batre ferro fred.
Amb la visió de la muntanya solitària s'abriga blanc i quiet el caseriu d'Alaior.
En un carrer estret, blanc i ressonant de vent, vivia en un casalot vell, la meva tia Anna amb quatre gats negres i una minyona jove.
Pels patis estrets de la casa penetrava una llum morada, tamisada, com si hagués travessat els vidres invisibles d'algun antic finestral d'església. Per aquells forats profunds dels patis el vent gemegava, uns patis com pous en el fons dels quals les fúcsies oferien l'espurneig policrom de les seves flors.
La meva tia era seca com una planta desproveïda de saba. Les seves vinyes que s'estenien en uns camps vorejant el poble, havien estat destruïdes per la fil·loxera i ella semblava estar posseïda de la mateixa malaltia.
Quan vaig arribar, al capvespre, a casa seva, em rebé amb grans crits, escarafalls i llàgrimes. Començà a gesticular, a aixecar per damunt del seu cap unes mans nuoses i verdes com si estiguessin saturades dels sulfats que havia fet prodigar en les seves vinyes mortes i mentre gesticulava, començà a evocar amb una veu ressonant tot un passat que estava irremissiblement mort, com les vinyes.
—Si ells et poguessin veure! Si ells tornessin! Ets jove i fort i tens uns ulls grossos. Creia que no vindries mai. ¿Qui es recorda d'aquesta pobra vella?
Els gats negres que l'envoltaven començaren a llançar uns miols amb so de guitarra. Anaven con ombres entorn de les seves faldilles menorquines, arquejaven l'espinada elèctrica i em miraven amb ulls fosforescents i atònits. Després corrien a amagar-se dessota de les cadires, formaven pilotes negres de vellut, grans cabdells de seda des d'on penjava el cap negre de la cua.
Es Convent
Avui és patrimoni, però abans
servia d'habitatge a gent humil
al preu fet del lloguer. Un àmbit dens
tot de cases petites, la pobresa
en l'escaquer dels somnis agreujada
per la desfeta, la repressió
cruel de la postguerra, un aixopluc
trist i acubat, d'intimitat escassa,
un frec a frec sentit en tantes coses,
de recollida d'aigua al pou central
o de la roba estesa enmig del pati.
Sovint d'al·lots anàvem al Convent
(també en deien sa Lluna) per jugar
o córrer, amunt de les escales fosques,
les llargues galeries, el misteri
que capta la mirada de l'infant,
entre el caliu humà llescant les penes
i encara el feinejar d'alguna fàbrica
o el cant improvisat dels sabaters.
Als 70 hi tornàvem, a l'estiu,
amb música d'arrel i cantautors
i la festa dels temps que pressentíem.
Havia començat una altra gent
a llogar-hi les cases, alguns joves
sorgits de les revoltes dels seixanta,
convivint, recelats, entre els que encara
es retenien als sargits del temps,
aquella promiscuïtat estranya
del estadis incerts quan s'origina
la capgirada dels costums. Llavors
es desplega pletòrica la música
on vibrava el país i les cançons
que expressaven el poble i la denúncia.
I, entre el record de tants, el cant pouat
de les arrels més nobles de la terra
en els magnífics sons de Traginada,
o aquell posat senzill de na Maria Àngels
que cantava els poetes de Menorca,
només una guitarra i el poder
de la veu desplegada en l'esplendor,
una fiblada al cor que ens traspassava.
La imatge d'aquell pati és una foto,
nucli d'un món petit amb mil històries
que retorna a la pedra d'antic claustre
les voltes de marès i les columnes
de l'ésser del convent. El que hi visquérem
son fulles seques en els plecs d'un llibre
desat entre la pols de la memòria
quan la tardor ja emmudeix els colors
amb les aromes ocres del capvespre.
Altres indrets de Alaior: