Autor:
Pere Gomila i Bassa
Obra:
Geografies del vent
, 2015
Pàgines:
35-36
Es Convent
Avui és patrimoni, però abans
servia d'habitatge a gent humil
al preu fet del lloguer. Un àmbit dens
tot de cases petites, la pobresa
en l'escaquer dels somnis agreujada
per la desfeta, la repressió
cruel de la postguerra, un aixopluc
trist i acubat, d'intimitat escassa,
un frec a frec sentit en tantes coses,
de recollida d'aigua al pou central
o de la roba estesa enmig del pati.
Sovint d'al·lots anàvem al Convent
(també en deien sa Lluna) per jugar
o córrer, amunt de les escales fosques,
les llargues galeries, el misteri
que capta la mirada de l'infant,
entre el caliu humà llescant les penes
i encara el feinejar d'alguna fàbrica
o el cant improvisat dels sabaters.
Als 70 hi tornàvem, a l'estiu,
amb música d'arrel i cantautors
i la festa dels temps que pressentíem.
Havia començat una altra gent
a llogar-hi les cases, alguns joves
sorgits de les revoltes dels seixanta,
convivint, recelats, entre els que encara
es retenien als sargits del temps,
aquella promiscuïtat estranya
del estadis incerts quan s'origina
la capgirada dels costums. Llavors
es desplega pletòrica la música
on vibrava el país i les cançons
que expressaven el poble i la denúncia.
I, entre el record de tants, el cant pouat
de les arrels més nobles de la terra
en els magnífics sons de Traginada,
o aquell posat senzill de na Maria Àngels
que cantava els poetes de Menorca,
només una guitarra i el poder
de la veu desplegada en l'esplendor,
una fiblada al cor que ens traspassava.
La imatge d'aquell pati és una foto,
nucli d'un món petit amb mil històries
que retorna a la pedra d'antic claustre
les voltes de marès i les columnes
de l'ésser del convent. El que hi visquérem
son fulles seques en els plecs d'un llibre
desat entre la pols de la memòria
quan la tardor ja emmudeix els colors
amb les aromes ocres del capvespre.
