Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Les platges de Son Bou, entre Punta Rodona i Cap de ses Penyes, formen part de l'enorme entrant de mar, en forma de U, que ha originat una badia gegantina, totalment oberta a tots els vents del sud. Té el tram de litoral arenós més extens de Menorca, amb més de 2,4 quilòmetres de longitud i 120 metres d'amplada, amb arena fina blanca i aigua cristal·lina. Son Bou compta amb una petita albufera, el prat de Son Bou, que constitueix un refugi per a les aus aquàtiques migratòries. Al penya-segat que tanca la platja pel costat est, hi ha nombroses boques de coves d'una necròpolis talaiòtica, als peus de la qual també una basílica paleocristiana. En qualsevol punt de l'arenal podem llegir el sonet que Joan Timoner dedicà a aquesta platja; el poema de Ponç Pons que denota els canvis negatius del turisme de masses sobre els paisatges de l'illa i, finalment, una nota de dietari d'Àlex Susanna.
Platja de Son Bou
La costa de migjorn, penya-segada,
afronta al mar els muradals de roca,
que l'embat escultor grava i retoca,
sense veure jamai sa obra acabada.
Adés és la caverna d'una fada
que esquinça el balç, a on l'ona s'ajoca;
adés l'alta muralla s'enderroca:
la bretxa és una cala enamorada.
Un dia, però, el mar, cansat de brega
amb el penyal serrat, a l'illa prega
recer en reflectir la seva imatge.
L'illa, obrint el penyal, tota eixerida
s'hi va lliurar, besant-lo, amorosida.
I fou Son Bou. Del bes nasqué la platja.
Obituari
Poople change and smile, but the agony abides
T. S. Eliot
He anat a caminar pel camp fins a Son Bou
i he vist els trencs solcant l'enfront de Llucalquelba
Sota un cel generós perfumat de llentrisca
les figueres lliuraven en terra ses fruits
Pel barranc verd d'Es Bec entre Ses Canessies
Son Botet dava a un mar d'un profund blau turquesa
Desterrades les aus orfe d'antigues dunes
jo em pensava gelós que el paisatge era nostre
dins les síquies la gent llença llaunes i fems
Ara em tanc en la nit de Sa Rocassa i cant
amb amor tot allò que perviu d'aquesta illa
explotada que estim amb dolor de fill pària
Ja no hi ha vellmarins als penyals de Fornells
S'omplen totes les cales de bars i de murs
La llum grega es tenyeix de renous asfaltats
L'idioma en què escric no l'entenen ni els morts.
Divendres, 17 de juliol [1992]
A mitja tarda anem a Son Bou —la basílica paleocristiana on, de tant en tant, l'any passat en Biel sopava— i després al cementiri d'Es Migjorn Gran: una visita del tot sorprenent, si no fos que es tracta d'una casa dels morts amable i acollidora. Construït a principis de segle —el 1909—, és segurament un dels cementiris on els estadants s'hi deuen trobar millor: cadascú té el seu propi habitacle —no pas un nínxol esquifit i asfixiant—, la seva pròpia casa, les quals, tot i ser adossades, són diferents entre elles. Tant les portes com els interiors tenen, en cada cas, una configuració pròpia. El que sí que és comunitari és el jardí. Un jardí vell, endreçat, força atapeït d'aquestes grans presències que són els xiprers, on mai no trobeu ningú... En un moment d'embadaliment, sentim un renou considerable: com si s'hagués posat en marxa una màquina o un qualsevol aparell frenètic. Quan ens girem no veiem en Biel per enlloc, fins que ens el trobem en un racó del cementiri fent les funcions de jardiner... Havia obert l'aixeta a una tal pressió, que el soroll de la ruixada de la mànega semblava estripar la placidesa d'aquell crepuscle a la casa dels morts.
Altres indrets de Alaior: