Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En el número 5 d'una humil caseta d'aquest carrer va néixer el 1902 Sebastià Juan Arbó. Situats al davant podem llegir dos fragments de les memòries que ens donen els detalls de l'esdeveniment i la senzillesa de l'habitacle. Malgrat tot, l'autor considerava que el de Sant Roc era un dels carrers més bonics del poble.
Vaig vindre al món a casa de la iaia materna; estava, ja ho he dit, prop de la mar, al carrer Sant Roc.
La casa de ma iaia, situada al carrer Sant Roc, era baixa, amb un sol pis, i un corral a la planta per a l'animal. Això la feia una casa bruta enmig de les altres del carrer, totes habitades per mariners, totes netes, però tenia una cosa en comú amb les altres i importantíssima per a mi, i és que des de la casa, en el silenci de la nit, podia sentir el soroll de la mar.
A la planta, al costat del menjador i sense cap separació, s'obria l'estable, amb el mul i un petit corral en un angle, on grunyia contínuament el porc. Aquesta entrada tenia el terra sense enrajolar, desigual i humit, amb la qual cosa la casa estava sempre envoltada d'olors. Nosaltres, a causa del costum, ni ho notàvem. Era una casa on, anys després, gairebé no hi podia romandre uns instants, m'hi asfixiava.
A la casa, pels dies del meu naixement, hi vivia la iaia amb dos fills que encara restaven solters, el meu oncle "Coto" -ni sé el significat que tenia aquest malnom- , home rar, que em va apadrinar en el meu bateig i que coixejava d'un peu, i Mercedes, l'última de les filles, que més endavant es va casar amb un mariner. L'oncle "Coto", el meu padrí, va romandre solter tota la vida. Ells, la mare i els dos fills, ocupaven la planta, nosaltres vivíem al pis.
El pis, ocupat per nosaltres, estava format per una sala situada a la part del davant, una mica destarotada, com tot el pis, amb una única finestra, o finestró, a l'exterior, i dues o tres habitacions, una més gran al fons, on dormien els meus pares.
En aquesta habitació del fons vaig vindre al món. Fou una nit del mes d'octubre, cap a la matinada.
Dels llavis de ma mare vaig sentir moltes vegades detalls de la meva primera infància. No vaig atendre gaire i, suposo que, més o menys, vaig fer les coses que fan tots els xiquets els seus primers anys. No obstant, recordo molt bé una cosa, per haver-la sentida diverses vegades, i és que el part va ser difícil, que va patir molt, i que vaig nàixer mort; que la llevadora, per a reanimar-me, va donar-me una forta bufetada, i que només aleshores vaig començar a plorar, amb gran alegria per a tots. Sembla, doncs, que vaig entrar amb bon peu a la vida: apallissat i plorant.
No entenc d'horòscops ni d'astrolabis, i no sé quina influència astral, a part d'això, va presidir el meu naixement. Suposo que hi hauria un equilibri estable; una força igual d'influències contràries anul·lant-se o una total indiferència; potser em van creure mort, definitivament, i em van donar l'esquena, per deixar-me inerme, a mercè d'allò que vingués, a la influència de totes les forces terrestres. Només la lluna presidiria amb la seva llum el meu naixement i determinaria una gran part del meu caràcter amb la seva influència de son i de la malenconia.
De la meva infància a Sant Carles, i especialment del temps que vam viure a casa de ma iaia, conservo molt pocs records; molts d'aquests es confonen a la meva ment amb els de després; amb els del temps, en què, instal·lats a Amposta, tornàvem a Sant Carles a veure els familiars o tornava jo per les festes.
El carrer de Sant Roc estava gairebé igual que en la meva infantesa, sense els seus fanals, sense les seves nits de lluna, tan boniques, però era el mateix carrer. Només el mar al seu darrere s'ha allunyat una mica; ja no s'hi pot sentir les onades, com quan era nen, ni en les nits de tempesta.
Llevat d'això, el carrer de Sant Roc, on vaig néixer i vaig fer els primers passos, estava igual i no em caldria recordar-la. Estava una mica més vella, però mantenia el mateix sabor de mar, i en ella, una mica més envellida també, abandonada, ja que no l'habita ningú, hi ha la casa de la meva àvia.
El carrer de Sant Roc –ara ho he vist– és el més bonic de Sant Carles, d'entre els del seu caràcter, el més típicament mariner. És estret i llarg, amb un desviament a la meitat que li dóna encara més gràcia; a l'estiu, com en els meus temps, hi ha dones a les portes; hi ha, com aleshores, vells mariners, fumant les seves pipes, apanyant xarxes o reparant els aparells de pesca a l'ombra fresca dels portals, i hi ha xiquets jugant.
Altres indrets de Sant Carles de la Ràpita: