Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La península de la Banya està unida a les terres del Delta per la banda d'Amposta gràcies a l'istme del Trabucador que té 5,5 quilòmetres de longitud. Les platges pantanoses de Sant Carles i Amposta per la banda de tramuntana, l'istme de Trabucador a llevant i la península de la Banya a migdia, configuren el port dels Alfacs, un dels ports naturals més segurs de la costa catalana. Se sap que ja existia el 1420, any que s'hi reuní la flota d'Alfons el Magnànim per passar a Sardenya. Qualsevol punt del Trabucador pot ser bo per poder llegir un fragment dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfol Despuig (Tortosa, 1517-1574?) en què dialoguen Lúcio, don Pedro i Fàbio sobre els tipus de peixos que es pescaven al Delta. I, encara, amb el massís del Montsià i Sant Carles de la Ràpita com a teló de fons podem llegir també un fragment de Terres de l'Ebre de Sebastià Juan Arbó, un altre de Carlos Barral que ens detalla els perills i obstacles de navegar per aquesta zona dels Alfacs i, finalment, dos poemes de Zoraida Burgos (Tortosa, 1933) sobre aquesta mar que conviu amb les aigües de l'Ebre.
Lúcio: Prou sabem que no hi ha en Espanya riu que en delit i profit se li iguale i fora d'Espanya ningú que li passe davant; per al delit, testimoni són les tantes fonts que li naixen a les vores, tan fresques i tan clares i també amb les tantes pesqueres i tantes arboledes fresques i jardins que té per la ribera a on nos anam a recrear en lo estiu, que no crec jo en lo món sia altre millor regalo ni deport així per a dones com per a hòmens, perquè s'hi va i ve amb barca sens ningun treball; i per al profit, la multitud de peixos i tan excel·lents com s'hi prenen i lo comerci que per ells se fa.
Don Pedro: Jo ho tinc així cregut; ara, una cosa brava m'han dit que és lo negoci del peix d'aquesta terra, i tot lo prenen en aquest riu?
Fàbio: No, Santa Maria! Lo que en lo riu se pren són llampreses, sabogues, esturions, anguiles, que competeixen en les llampreses, mújols, llises, calucs, llops, barbs, madrilles.
Don Pedro: Los tres que primer haveu anomenat són uns extremats i delicats peixos. No crec jo que sien semblants a ells en la mar.
Lúcio: A molts par així, mes en los gustos no hi ha que disputar, ni s'hi pot donar definició.
Fàbio: És veritat, perquè veus aquí que a mi me saben millor los llagostins que ningun d'aqueixos altres peixos.
Don Pedro: O, són especials, i majorment los que prenen ací, que a la veritat són millors, que d'altra part. ¿Prenent-los dins lo riu?
Fàbio: Dic que no: los llagostins, palaies, roms, orades, òsties, molls, tonyines, palomides, reigs, corballs i tota l'altra infinitat de noms de peixos que no tenen compte se prenen en la mar i en los estanys, i és lo millor, que vénen a ésser de saó los uns aprés dels altres, com la fruita.
Don Pedro: No ho entenc això.
Fàbio: Dic que encara que tot l'any se pot menjar de tot lo peix que es mata quan se mata, però és millor quiscun peix en un temps que no en altre: com ara l'orada, lo mújol, l'anguila, la pelaia, l'agulla de Sant Miquel a Nadal; lo llop, la llissa, la saboga, lo lluç, la tonyina, de Nadal fins a la Quaresma; la llampresa, la saboga, l'estorió, lo pagell, lo rom i també la tonyina, de Quaresma fins a maig; lo mabre, lo sorell, lo vairat, lo caluc de mar, lo moll, la sèpia, la sardineta, de maig fins a Sant Joan; lo reig, lo corball, la palomida i també lo caluc de mar, de Sant Joan a Nostra Senyora d'agost; la caluga, lo congre, l'esparrelló, lo déntol, la morena, lo morrotrony, de Nostra Senyora fins a Sant Miquel; i altres peixos també que en tot l'any són igualment bons, i són los llagostins, les ostres, la gamba, los muscles, les clòxoles, les tellines, les calquilles, los crancs, los polts, les carpes, los calamars, los alfosos i molts altres peixos que jo ara no tinc en la memòria.
Don Pedro: O què coses tan estranyes són aqueixes; dic que així és veritat que tan regalada terra com aquesta no l'escalfa lo sol. Però aqueix peix que dieu que es pren en los estanys, no serà tan bo com l'altre, almenys no ho és lo que es pren en l'Albufera de València que serà com aqueixos estanys.
Fàbio: Ans són boníssims, perquè la mar entre i ix en aquestos estanys ordinàriament i l'aigua de pluja no s'hi pot replegar ni empantanar com en l'Albufera de València; doncs si vésseu los enginys i los aparells que los pescadors de ací tenen per a prendre lo peix i de quantes maneres lo prenen i què varietats de noms de eixàrcies tenen, espantar-vos-hi heu.
Al fons es dreçaven les altes serralades de Caro, que, amb el Montsià a un costat i a l’altre les serres de Cardó i els cims llunyans del Montsant, encloïen la plana de l’Ebre en un cercle immens i desigual, obert com un ample mirador cap a Llevant. Avui les serres apareixien clares, tenyides d’un lleu matís blavenc, aèries, transparents, amb pinzellades de sol en els espadats i ombres d’un blau més opac en els cingles i les fondalades. Vers el nord descendien bruscament i es perdien per a trobar-se de bell nou més ençà, convertides en una cadena de muntanyes baixes, que emergien per darrera dels turons propers, cada volta més baixes i més allunyades, fins a confondre’s amb l’horitzó, en obertes i clares llunyanies. A prop d’allí, i a la part oposada, s’albirava Sant Carles de la Ràpita, el poblet clar entre la mar i la muntanya, col•locat amb tanta justesa, que les cases entraven a la mar i ascendien per la muntanya. A la vora mateixa del poble el Montsià aixecava la seva massa imposant i llançava els seus cims multiformes devers Amposta, com en una gegantina cavalcada que abans d’arribar al seu destí haguessin deturat violentament i deixat immobilitzada al mig del pla, petrificada, en un desordre tumultuós.
Recórrer el perímetre del delta, vorejant la seva i forma de ballesta des del golf dels Alfacs fins al del Fangar, és navegació més aviat capriciosa, no és pas ruta normal. La mar és per ací molt seca i prop de la costa hi ha nombrosos bancs i mèdans —dunes sotaiguades— de situació dubtosa. És cosa aplacerada, com diuen en castellà les instruccions nàutiques, i de perfil molt canviant. Doblada la punta de la Banya i guanyant el mar obert, comença la llarga platja del Trabucador, l'Alvet que fins a la gola de migjorn, arran de l'illa de Buda, fa un dels braços de la ballesta que dibuixen les cartes i els mapes. La platja és una llenca de sorra, en certs trets dunosa, d'una amplada de dos o tres-cents metres, que dóna al golf per una banda i a la mar per aquesta. És prou ampla, però, perquè els bastiments fondejats dins el golf, sobretot si ensenyen arboradura, semblin posats sobre la terra, a la sorra del desert, com en una novel·la de García Màrquez. L'efecte és fantàstic i deu estar relacionat amb els fenòmens òptics dels quals tothom parla en aquests paratges, deguts, diuen, a la difracció de la llum i a l'evaporació constant a l'estació calenta.
El mar era silent i solitari.
Entre els dits, sense so, l'arena
afinava, desolat, un paisatge nu.
Emmudia l'espasme, allargassat fibló,
extrem gemec surant sobre les més lentes frígoles.
El dofí ert sobre la platja adversa
arrasada pel vent, desertada certesa
d'una ficció d'imatges efímeres.
Fragmentada la mar s'arrissa
en canviants reflexos sense veus.
Iridiscents partícules d'un espill esquinçat,
navegada llum al fons de la retina.
Un temps tan desertat, el meu, i encara hem fet records.
En penúltim esforç, enterbolit el vers,
he endreçat les claus, ombrejant llenguatge
del jo que no sóc.
Altres indrets de Sant Carles de la Ràpita: